Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La incertesa de l’asil

A banda de múltiples dificultats burocràtiques, la majoria de migrants que aconsegueixen entrar a l’Estat espanyol no tenen el suport de les xarxes organitzades pel tercer sector i les institucions públiques. Les xarxes informals esdevenen el principal coixí que poden trobar, i és amb l’ajut de familiars, d’amistats i de les comunitats dels llocs de procedència ja instal·lades que finalment aconsegueixen ubicar-se

Mario Luna, defensor dels drets indígenes i del medi ambient a Mèxic, és una de les persones acollides actualment pel Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans i compta amb l’acompanyament de l’entitat Taula per Mèxic | Freddy Davies

Gairebé 71 milions de persones, segons l’ACNUR, han sigut desplaçades de manera forçada arreu del món l’any 2018; una xifra que augmenta any rere any i que implica una demanda creixent de protecció oficial als països que concentren comoditats i privilegis, com són els europeus. Fins al mes de setembre de 2019, l’Estat espanyol havia rebut 81.675 sol·licituds d’asil. L’any 2018 en va rebre 54.060, però, segons CEAR, més de 78.000 van quedar pendents de resoldre.

En el cas de Mesoamèrica, la seva població va passar a estar entre les nacionalitats que més asil demanen dins l’Estat espanyol a partir del 2017. Mentre que l’any 2015 Síria era el país d’origen de la major part de la població que demanava asil –amb 5.725 sol·licituds presentades–, l’any 2019 desapareix dels primers llocs de la llista i el rànquing passa a estar encapçalat només per països de l’Amèrica Llatina, tres d’ells de l’Amèrica Central. Actualment, i de major a menor presència, els cinc països amb més sol·licituds d’asil a l’Estat espanyol són Veneçuela, Colòmbia, Hondures, Nicaragua i El Salvador. La major part de les peticions d’aquests països, però, són rebutjades. L’any 2018, un 76% de les sol·licituds d’asil van ser denegades i, per tant, moltes de les persones desplaçades de Mesoamèrica a causa de l’extractivisme, la persecució política, la lluita estudiantil, la lluita feminista i LGTBI o la violència urbana no van aconseguir ser acceptades com a refugiades.

D’altra banda, tot i que les facilitats que ofereix aquest model d’asil són moltes i tenen una funció molt important en la vida de moltes refugiades, la falta de recursos, la fragmentació i la rigidesa de l’itinerari de les sol·licitants d’asil i la descoordinació entre la part institucional i les entitats socials del tercer sector es reconeixen com algunes de les seves problemàtiques principals.

Les entitats integrades per persones migrades i refugiades de les diverses comunitats, que s’han multiplicat els darrers anys a Catalunya, han esdevingut l’element clau en els processos d’acollida

La gran fragilitat de les persones que ja han passat pel tortuós procés de la cita prèvia i per l’entrevista en la qual poden exposar i documentar el seu cas és l’espera per saber si la seva sol·licitud serà acceptada o no. Un cop s’ha admès a tràmit la sol·licitud, existeixen quatre camins possibles: que sigui acceptada per la concessió d’asil, per la protecció subsidiària o per la residència per raons humanitàries, o que sigui denegada. Mentre l’administració resol l’expedient –en un procés que pot durar anys–, les sol·licitants no poden sortir de l’Estat espanyol i han de renovar el document acreditatiu de la seva condició cada sis mesos.

Més enllà de les múltiples dificultats burocràtiques, cal tenir en compte que la majoria de migrants que aconsegueixen entrar a l’Estat espanyol no tenen el suport de les xarxes organitzades pel tercer sector i les institucions públiques. Les xarxes informals, doncs, esdevenen el principal coixí que aquestes persones poden trobar, i és a partir de l’ajut de familiars, d’amistats directes o indirectes i de les comunitats dels llocs de procedència ja instal·lades que finalment aconsegueixen ubicar-se.

En aquest sentit, les entitats integrades per persones migrades i refugiades de les diverses comunitats, que s’han multiplicat els darrers anys a Catalunya, han esdevingut l’element clau en els processos d’acollida de moltes de les persones que protagonitzen l’informe Vides contra el capital.

Els programes de protecció temporal

L’objectiu de la protecció temporal és oferir espais de reubicació que permetin incrementar la seguretat de les persones que han posat la seva integritat en risc per defensar els seus territoris, oferir-los un respir i reforçar les seves capacitats personals i professionals. La majoria de programes ofereixen una estada temporal –que majoritàriament oscil·la entre els tres mesos i els dos anys– i l’oportunitat d’accedir a programes de formació i d’atenció psicosocial. Cada vegada en més casos, i fruit de les mancances detectades en la pràctica, també s’ofereix una tasca d’acompanyament i seguiment en el retorn al país d’origen.

Mario Luna, defensor dels drets indígenes i del medi ambient a Mèxic, és una de les persones acollides actualment pel Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans i compta amb l’acompanyament de l’entitat Taula per Mèxic. Per Luna, poder passar sis mesos a Barcelona suposa “no només protegir la meva integritat davant d’un nivell de risc que ja era insostenible, sinó també abaixar una mica el perfil, recuperar forces i també aprofitar per fer tasques d’incidència política”.

Yolanda Oquelí, defensora del territori guatemalenca, explica que va poder venir a l’Estat espanyol amb les seves filles però que el seguiment que va rebre estava enfocat només en ella

En la majoria de casos, la part que es fa més difícil per a les defensores és l’allunyament de les persones estimades. Tot i que alguns programes permeten l’acollida de les famílies de les defensores, en molts altres això encara no és possible. “La part personal –explica Luna– és la part més difícil i la que més problemes dona. No és fàcil estar lluny de la família”. Yolanda Oquelí, defensora del territori guatemalenca, explica que va poder venir a l’Estat espanyol amb les seves filles però que el seguiment que va rebre estava enfocat només en ella. “Seria molt important que en aquests programes es pogués pensar, més enllà de nosaltres, en les nostres famílies”, continua.

En els darrers anys, l’oferta d’aquest tipus de programa a diferents països europeus s’ha multiplicat gràcies a la iniciativa d’institucions públiques i d’organitzacions de la societat civil esperonades per les situacions d’emergència que pateixen les defensores arreu del món. El principal repte és mantenir els esforços per adaptar-los a les necessitats particulars d’acompanyament de cada defensora, incloure en el focus els impactes que pateixen les seves famílies i els col·lectius on treballen i no perdre de vista que l’objectiu final és enfortir les organitzacions dins del seu territori i donar suport a les xarxes de protecció locals i regionals.

Article publicat al número 1 publicación número 1 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU