Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Habitar la decadència

Habito un bast pensament
però molt sovint prefereixo confirmar-me
en la més petita de les meves idees
o bé habito una fórmula màgica
les primeres paraules
havent oblidat la resta
habito la barrera
habito la ruïna
habito el mur d’un gran desastre

Aimè Cesàire

“Les bèsties tenen llorigueres; el bestiar, estables; els carros es guarden en coberts i per als cotxes hi ha cotxeres. Només els homes poden habitar. Habitar és un art. Únicament els éssers humans aprenen a habitar”

 

Una de les característiques més notables d’aquests temps és l’aversió per les aglomeracions, les ciutats, els llocs tancats, o per qualsevol situació en què existeixi una presència excessiva d’humanitat. La por a virus i les dificultats econòmiques estan buidant sigil·losament les nostres ciutats. Darrere d’aquest èxode al camp trobem milions d’històries, decisions dràstiques i complexes arquitectures domèstiques. La incertesa i la falta de seguretat no fan més que provocar una silenciosa onada de trastorns mentals que arrasa amb milers de vides. A hores d’ara moltes persones estan patint perquè ja no suporten la seva realitat, altres estan esgotades per la marató de la criança o pel teletreball. Són moltes les parelles que ja no s’aguanten i volen iniciar vides separades. Massa contradiccions i projectes vitals alterats. Queda clar que estem tocats, pocs volen pensar en un nou confinament i molts esperen amb ànsies tornar a la quotidiana frivolitat, a la manera de vida consumista. Però això no passarà, el que ens queda és recol·locar les subjectivitats i l’existència en llocs encara desconeguts.

Una amiga, que viu a Londres, em va dir fa poc que molts dies, quan es desperta, té la sensació d’apocalipsi, d’un final imminent, se sent dominada pel caos. Però d’altres, es desperta amb la percepció de total normalitat, com si no hagués passat res. Em passa una cosa similar quan aquesta apocalipsi intermitent s’apodera de mi i he de bregar amb la perversió mental motivada, en part, pels excessos informatius i les teories apocalíptiques que arribo a ingerir. Tampoc m’ajuda passejar per la ciutat perquè sento el deteriorament i la decadència pràcticament a cada cantonada. Els comerços tanquen sota un ressentiment massiu, una inflació crítica erosionant dels que es queixen mentre esperen ansiosos la seva última adquisició a Amazon.

Les ànsies de molts per la inflació crítica des del sofà no fan que millori la situació, i haurien de saber-ho. Ja va sent hora d’acceptar obertament que vivíem sota una estabilitat fictícia i que la falsa seguretat es generava perquè giràvem la cara a allò evident

Ara, és de cínics denunciar els danys de la ciutat global caduca quan tots vèiem el deteriorament urbà en què estàvem sumits. Aquesta epidèmia d’ira exculpatòria de qualsevol responsabilitat que puguem tenir no condueix enlloc. Les ànsies de molts per la inflació crítica des del sofà no fan que millori la situació, i haurien de saber-ho. Ja va sent hora d’acceptar obertament que vivíem sota una estabilitat fictícia i que la falsa seguretat es generava perquè giràvem la cara a allò evident. Però ara tot s’ha posat de cara, és difícil ocultar el real quan treu tant el cap a les nostres vides que produeix pànic. Ja va sent hora de ser honestos i acceptar que estem en un moment en què el caos i el desordre van en augment, i paralitzar-se tampoc serveix. Ja va sent hora de madurar com a societat, deixar d’emetre denúncies deshonestes i adquirir consciència de la decadència. Perquè, sabrem habitar-la? Tindrem la capacitat de negociar i imaginar altres formes de vida solidàries i independents de l’Estat i de les guerres racials, polítiques i de poder? Podrem superar les nostres contradiccions, aquest ambient tan tens i inquiet?

De moment les respostes són adverses. Alguns enuncien l’era del desordre i de caos; la “des-civilització” de la societat, diuen. Sigui el que sigui, l’odi corrosiu està massa present i s’apropien de la nostra societat com una metàstasi que extermina les cèl·lules d’un cos sa. Poc podrem fer si el racisme, el cinisme i la frivolitat segueixen imperant en l’esfera pública, on es confon el relat de les xarxes socials amb la realitat. Poc farem si ens submergim en els discursos apocalíptics o en la diatriba populista, de menyspreu, i l’enfrontament que ens ofereixen alguns polítics. Fa uns dies Díaz Ayuso culpava la “forma de vida” de la immigració de l’elevat nombre de contagis a Madrid. Podem tenir ben clara la seva responsabilitat en la normalització de les escenes xenòfobes i racistes als nostres carrers, al metro o en qualsevol altre lloc públic.

Cal canviar d’estratègia: els que tenim veu hauríem d’adoptar compromisos i actuar sota els principis d’una solidaritat radical. Cal trobar les maneres de sobreviure a aquest declivi imminent

Al metro de Barcelona, un noi cridava mentre s’aixecava de la cadira: “¡Pues iros a vuestro país! Ahí os hubieran cortado la cabeza, incluso la p*”, enmig d’un vagó buit en què només se sentia la veu d’un noi parlant per telèfon en urdú. La seva expressió d’orgull blanc era inquietant, igual que la de la jove que dies després insultava una parella al metro de Madrid dient: “…Panchito de mierda, capullo, que encima eres un producto de un condón roto, asqueroso, como en la selva no tienen condones”. Aquesta ràbia normalitzada cap a l’alteritat, cada vegada més recurrent, és una bogeria i no fa més que alimentar la polarització racial dels nostres dies.

El que he après en aquests sis mesos de pandèmia és que cal canviar d’estratègia: els que tenim veu hauríem d’adoptar compromisos i actuar sota els principis d’una solidaritat radical. Cal trobar les maneres de sobreviure a aquest declivi imminent. No podem seguir sent el que érem i esperar que les coses canviïn. Estem condemnats a entendre’ns i negociar. La caritat i els dogmes no em serveixen, qui els necessiten hauran de reformular-los. Per això, no queda més remei que aprendre a habitar en la decadència i reinventar la subjectivitat política i personal en totes les seves expressions i enunciacions.