Aquest ha estat, i és encara, el gran tema econòmic d’aquests darreres setmanes que alguns reputats periodistes econòmics han tractat a bastament i, a vegades, assenyalant aspectes importants del seu significat, no només econòmic sinó també geopolític i més pròpiament polític. Tenint en compte que encara hi ha moltes coses que no se saben de la fusió, m’agradaria tractar només alguns aspectes (entre els molts que implica) que em semblen especialment rellevants.
Un primer tema que sembla evident és que aquesta fusió augmenta la concentració bancària a l’Estat espanyol fins a uns nivells que poden ser excessius, i consegüentment disminueix la competència, cosa que podria afectar negativament els consumidors i usuaris del sistema bancari. A més, dona lloc a entitats massa grans per fer fallida (too big to fail) o, com ens deia fa uns dies el periodista econòmic Yago Álvarez Barba, unes entitats massa grans per poder ser rescatades, amb les consegüents conseqüències sobre els consumidors i possiblement els contribuents.
Recordem algunes dades. Deixant a part unes poques petites caixes locals o regionals que resisteixen, ja sabem que el sistema de caixes d’estalvi, molt properes al consumidor, ja fa temps que ha desaparegut. De fet, l’any 2006, a més de les petites caixes esmentades, hi havia encara 62 entitats de crèdit a l’Estat, les quals per successives operacions de compra, absorció o fusió havien quedat reduïdes a 16 el 2013, i en seran només 10 el 2020 després de la fusió de la qual s’està parlant.
Segons el Banco de España (BdE), amb dades del Banc Central Europeu (BCE), el nombre d’entitats de crèdit va disminuir un 43% entre 2008 i 2016, però, a més, si el 2008 les cinc entitats més grans (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia i Sabadell) tenien el 42% dels actius, el 2016 arribaven a quasi el 62%. I la quota de mercat (part del mercat que controlen) d’aquestes cinc entitats era superior al 68% el 2018. Tot plegat sembla ben contradictori a un informe del juny de 2018 del mateix BdE en el qual feia l’advertència de la “potencial preocupació” a causa de l’elevada concentració bancària a l’Estat, ja que això podia afectar la competència perquè “com menys bancs i més grans existeixin, és més fàcil comportar-se d’una manera no competitiva i, per tant, obtenir rendes de monopoli o oligopoli”.
La concentració bancària espanyola després d’aquesta fusió serà sis vegades superior a la d’Alemanya, amb la seva extensa xarxa de bancs i caixes regionals i locals que tan bons resultats els donen
De fet, tant si s’utilitzen les dades del BCE de 2018 per mesurar la concentració de la quota de mercat dels cinc bancs més grans de cada país, com si s’utilitzen índexs més sofisticats, com el de Herfindhal, també de 2018, la concentració bancària espanyola és molt elevada en comparació amb països com el Regne Unit, França o Alemanya. De fet, la concentració bancària espanyola després d’aquesta fusió serà sis vegades superior a la d’Alemanya, amb la seva extensa xarxa de bancs i caixes regionals i locals que tan bons resultats els donen. Ens allunyem, doncs, cada vegada més i més, dels països que se solen agafar com a referència de bon funcionament de la seva economia. Però, pel que es veu, només quan ens interessa. Si no, continuem amb el Spain is different que s’hauria de procurar que no es convertís en un Spain is pain, com fa un temps va posar en la seva portada el The Economist.
En segon lloc, aquesta concentració, a més d’elevada, podria ser problemàtica, perquè, amb els actius globals de la nova entitat fusionada, l’Estat espanyol passaria a tenir dues entitats (l’altra és el Santander) sistèmiques, és a dir, dues entitats que tindrien la capacitat de desestabilitzar la totalitat del sistema financer i d’afectar molt seriosament l’economia real en el cas que fessin fallida. Així doncs, es duplicarà el que s’anomena el risc moral del sistema financer espanyol, amb les conseqüències que podria arribar a tenir per als consumidors i contribuents de l’Estat. I recordem, de la fusió de dos bancs debilitats no té per què sorgir necessàriament un banc sanejat; potser és més lògic i possible el contrari.
Perquè, doncs, les presses en la fusió? El fet que les principals entitats financeres espanyoles hagin hagut de dedicar grans quantitats a provisions en el primer semestre de 2020 (quasi 23.000 milions) i que hagin tingut pèrdues conjuntes de més d’11.000 milions d’euros segur que no hi és aliè. Moltes provisions i poca rendibilitat, i els experts pensen que això pot continuar, no sé sap per quant temps, a l’àmbit europeu.
Un tercer tema molt important és què passarà amb els treballadors i treballadores de les dues entitats. CaixaBank té quasi 3.800 oficines a l’Estat i més de 35.000 treballadors, mentre que Bankia té més de 2.200 sucursals i quasi 16.000 empleats. Es calcula que més de 1.400 de les oficines d’ambdues entitats coincideixen en el mateix districte postal (la mateixa població). S’apunta que es podrien tancar unes 1.500 oficines (un 25%) i es podrien acomiadar unes 8.000 o 10.000 persones. I quantes d’aquestes baixes seran prejubilacions (o acomiadaments), amb les corresponents conseqüències sobre la disminució de les cotitzacions a la Seguretat Social i l’augment de les prestacions d’atur?
La Caixa / CaixaBank culminarà el seu procés de descatalanització que ja va iniciar quan va canviar la seva seu, i continua acceleradament el procés de centralització dels serveis avançats de tota mena a Madrid
Finalment, des del punt de vista geopolític, o estrictament polític, està clar que La Caixa / CaixaBank culminarà el seu procés de descatalanització que ja va iniciar quan va canviar la seva seu. I continua acceleradament el procés de centralització dels serveis avançats de tota mena a Madrid, que ha anat xuclant quasi tot el que hi havia a la resta de l’Estat, a l’Espanya buidada, com deia aquests dies Vicent Partal. I això no afecta només els Països Catalans i Catalunya, sinó que té repercussions molt importants també per a Barcelona com a capital del país. Com deia Ernest Lluch, Madrid ha de ser (volen que sigui) la “capital del capital”, i la resta de les Espanyes, a dedicar-se al turisme. Era també Vicent Partal qui ens recordava un article que va escriure el president Maragall el 2001(!!!) en el qual deia: “La definició d’Espanya…, és que és un conjunt de punts a distàncies diverses de Madrid”. Mani qui mani a l’Estat espanyol. Així doncs, ja sabem el que ens toca des dels Països Catalans, Catalunya i també Barcelona: o ens posem les piles ràpidament i reaccionem o semblem destinats a ser una zona més de les Espanyes, buidada de tot poder econòmic i polític real, sempre dependents del de Madrid.
Per acabar, voldria fer esment a una dada històrica que aquests dies ens ha recordat diverses vegades Jordi Goula. Quan es va produir la fusió entre el BBVA (el gran) i Argentaria (el petit però que havia estat públic) tothom pensava que els bascos manarien en la nova entitat, però al cap d’un temps era la gent que provenia d’Argentaria la que prenia les regnes del nou banc (que, això sí, es continua dient BBVA). Què acabarà passant amb la fusió CaixaBank i una Bankia que fins ara era quasi pública? Només el temps ens ho dirà.
