“El cabell és el que et vesteix, el que et fa brillar, el que fa que et vegin maca. Per això l’has de dur ben arreglat, perquè si el teu cabell llueix, tu també lluiràs”, explica Dolores a la seva neboda sobre com ha de portar el cabell. La seva germana Verònica assenteix. Regina és la més jove i té 33 anys. Hi està d’acord, però pregunta què vol dir exactament portar el cabell arreglat, i tornen a debatre. Les discrepàncies continuen, però hi ha un punt en què totes tres estan d’acord: allisar-se els cabells no és la resposta ni la solució.
Per a milers de dones, el cabell no és només un símbol de feminitat, és també un atribut físic força definitori del seu col·lectiu, l’afro i afrodescendent, que les unifica; un tipus de cabell que es caracteritza per ser tan arrissat que s’enreda en si mateix, creant un aspecte compacte que es denomina afro.
Tot i això, moltes de les dones afro i afrodescendents han portat en algun moment de la seva vida el cabell allisat, i les dones de la família Loká no en són una excepció. Són molts anys alterant la textura natural dels seus cabells, fins a deixar-los totalment desproveïts d’aquests rissos tan característics. Però després d’anys d’alteració, les tres han decidit deixar de fer-ho per lluir el seu cabell natural.
La Dolores Loká, la més gran de les tres, deixa que una perruqueria del Raval treni el seu cabell natural amb extensions de kanekalon, un material sintètic, i utilitza pentinats de tota mena, des de complexos recollits fins a una simple cua. La Verònica Loká porta trenes, fetes amb el seu cabell natural, a l’estil twist (formades per dos flocs de cabells), que la seva germana Dolores s’encarrega de desfer i refer quasi setmanalment perquè l’arrel de les trenes no es faci massa gran. La Regina fa gairebé una dècada que duu rastes que cuida ella mateixa per mantenir-les sanes, i defineix el seu pentinat amb el mètode d’entrellaçat, que consisteix en passar cada rasta per la seva arrel amb una agulla d’alumini.
A la dècada dels setanta, quan la Dolores i la Verònica van arribar de Guinea Equatorial a Barcelona, només van trobar una perruqueria que afirmés saber tractar els cabells afro, tot i que realment el que sabia era allisar-los
Però no sempre va ser així. A la dècada dels setanta, quan la Dolores i la Verònica van arribar de Guinea Equatorial a Barcelona, només van trobar una perruqueria que afirmés saber tractar els cabells afro, tot i que realment el que sabia era allisar-los. Anaven a les botigues d’estètica i només trobaven productes per a cabell llis. Desconeixent la toxicitat dels productes que s’empren i els riscos que suposa aplicar-los regularment, van preferir allisar els seus cabells a portar-los sense cuidar per la falta de productes. A començament de segle, durant l’adolescència de la Regina, el panorama no havia canviat gaire. “Quan la mare me’ls allisava a casa, notava que se’m cremaven els cabells, així que vaig anar a una perruqueria, pensant que ho sabrien fer millor, i em van cremar tot el cuir cabellut. En aquell moment vaig començar a ser conscient del poc coneixement que hi ha sobre el meu tipus de cabell.”
“Allisar-te et destrossa els cabells, et deixen de créixer i els que et creixen estan molt debilitats”, diu la Verònica. “Va arribar un dia en què la perruquera em va haver de tallar gairebé tot el cap perquè tenia els cabells molt malament, se’m va fer fins i tot una petita clapa al costat del front”, recorda la Dolores. “Perquè els productes que l’allisen són molt agressius, porten derivats del lleixiu. A més a més, et passes la planxa cada dia”, li respon la Regina.
La investigadora dermatològica Amy McMichael corrobora amb diversos estudis el que diu la Regina: els químics que allisen els cabells afro provoquen una gran sequedat i fragilitat en la cutícula, cosa que fa que els cabells es trenquin i fins i tot caiguin definitivament. Segons McMichael, aquesta és la principal raó per què les dones amb cabell afro tenen més probabilitats de patir alopècia. Molts d’aquests químics, fortament tòxics, penetren en l’organisme a través del cuir cabellut i poden ser molt perjudicials per a la salut.
Llavors, per què s’apliquen aquests tractaments tan agressius? La resposta és complexa i diferent en cada cas, però el moviment afrofeminista defensa que hi ha una mateixa base, que es repeteix en la majoria dels casos i de la qual deriven totes les problemàtiques al voltant dels cabells afro: les dones amb aquest tipus de cabell, habitualment negres, han interioritzat que els seus cabells naturals són inadequats i que, per tant, han de modificar-se’ls el màxim possible fins que s’assemblin a l’ideal de bellesa consolidat a Europa, el cabell llarg i llis. Així ho explica Desireé Bela-Lobedde, afrofeminista espanyola, al llibre Ser mujer negra en España.
“T’has de plantejar: estàs escollint tu el pentinat o estàs condicionada inconscientment?”, diu la Regina a la seva mare i tieta. “Tothom vol sentir-se maco i acceptat. Si veus que les teves amigues tenen el cabell llis, que les actrius i cantants que admires s’allisen els cabells, que la teva mare també ho fa, inevitablement penses que els teus cabells han de canviar. Però amb aquesta idea estàs rebutjant una part de tu i de la teva identitat.”
Però les germanes Loká no estan d’acord. “A mi m’agrada el meu tipus de cabell, i ara ja no tornaria al llis, però s’ha de treballar i cuidar perquè es vegi maco. Tampoc te’l pots deixar salvatge, no queda bé perquè sí”, diu la Dolores. “Jo vaig decidir no tornar-lo a allisar i així ho he fet. Estic orgullosa dels meus cabells, ben trenats són molt macos, però donen molta feina”, li reforça la Verònica.
Els cànons, com els valors, els construeix i perpetua el conjunt de la societat al llarg dels segles. Per trobar l’origen d’aquest rebuig històric cap als cabells afro, cal remuntar-se a l’època de l’esclavisme i la colonització.
El primer que se’ls feia als esclaus quan arribaven des de l’Àfrica a les terres colonitzades era rapar-los els cabells per desmoralitzar-los i desproveir-los d’un dels seus trets d’identitat. Els esclavistes ho justificaven dient que era molt poc higiènic deixar-lo créixer. A les dones, esclaves o lliures, se les obligava per llei a dur un mocador, anomenat tignon, que els tapés els cabells. L’any 1850, el científic Peter A. Browne va afirmar que els cabells afro eren la prova definitiva que els negres no eren de la mateixa espècie que els blancs, perquè a uns els creixia llana al cap, i als altres, cabells.
D’aquesta manera, durant l’esclavisme es va consolidar que els cabells afro eren un atribut físic negatiu. Per això, quan van començar a néixer noves generacions d’esclaus amb les pells més clares i els cabells menys arrissats (principalment com a resultat de les violacions que patien les esclaves) els escollien per treballar a la llar, ja que els consideraven més agradables a la vista dels amos, i es pagava cinc vegades més per ells.
El primer que se’ls feia als esclaus quan arribaven des de l’Àfrica a les terres colonitzades era rapar-los els cabells per desmoralitzar-los i desproveir-los d’un dels seus trets d’identitat
Quan els esclaus es van adonar d’aquest tracte preferencial, van buscar de totes les maneres possibles allisar els seus cabells i fins i tot blanquejar la seva pell, sense valorar com seria de perjudicial per al seu organisme. Per estirar-se els cabells feien servir una barreja de querosè i greix de pernil. Així es va crear un sistema de valors, que encara perdura, en el qual els elements culturals i físics típicament africans són un indicatiu d’una posició socioeconòmica i d’un estatus social baix. En conseqüència, aquelles persones amb uns trets africans més marcats buscaven amagar-los.
La problemàtica que envolta els cabells afro forma part de tot un sistema històric de discriminació cap a la població afro i afrodescendent; un conjunt de dinàmiques que, amb el pas del temps, s’han normalitzat en la societat, fins i tot en les ments de les persones discriminades, i queden invisibilitzades.
Aquest passat històric és, probablement, el responsable que en l’actualitat moltes (de les poques) dones afro i afrodescendents reconegudes a l’esfera pública, com ara Beyoncé, Rihanna, Michelle Obama o Viola Davis, entre d’altres, apareguin habitualment amb els cabells allisats i no amb el seu cabell afro natural.
Encara que aquests prejudicis hagin aconseguit travessar les fronteres dels cossos i s’hagin instal·lat a l’interior de les dones afro i afrodescendents, el rebuig cap als cabells afro és una discriminació que neix i perdura fora dels seus cossos, a la societat. Quan aquestes dones es plantegen trencar amb la pressió estètica amb la qual han nascut per dur el seu cabell natural, han de fer front a comentaris racistes i despectius, que poden arribar fins i tot a afectar la seva vida laboral.
Un exemple molt actual és Nia Correia, l’última guanyadora del talent Operación Triunfo. Durant gairebé tot el programa, Nia va portar els cabells allisats, però va decidir fer un canvi per la gala final, en la qual va demanar expressament lluir els seus rissos naturals. Les xarxes es van omplir de crítiques i humiliacions cap als seus cabells, amb frases com: “La cura del coronavirus està amagada als cabells de la Nia”, “Em sembla un delicte que es coroni guanyadora amb aquests cabells”, “Amb lo guapes que van les altres… Pobra Nia”.
“Dur els meus cabells naturals no és només una elecció saludable, és un símbol d’identitat i de resistència al que és acceptable eurocèntricament. És la meva manera de dir que estic orgullosa de la meva ascendència africana”, diu la Regina a l’escoltar la història de la Nia.
Aquest pensament antiracista va néixer als anys cinquanta als Estats Units amb el moviment Black Power. El moviment social i polític buscava reivindicar la importància i posició de la comunitat negra, per això va començar a potenciar les característiques tradicionalment africanes. En aquest context, i gràcies a activistes com Angela Davis o Bell Hooks, els cabells afro naturals es van convertir en un símbol de la lluita contra la supremacia blanca i d’orgull de pertànyer a la comunitat afro i afrodescendent.
Un dels resultats del Black Power en l’actualitat és Go Natural, un moviment afrofeminista que reivindica la bellesa afro natural com la via principal per aconseguir l’apoderament de la dona afro i afrodescendent
Un dels resultats del Black Power en l’actualitat és el moviment Go Natural, que va començar als 2000 als Estats Units. Aquest moviment afrofeminista reivindica la bellesa afro natural com la via principal per aconseguir l’apoderament de la dona afro i afrodescendent. Les activistes, habitualment dones que ja han fet el pas de començar a dur els seus cabells naturals, donen consells sobre com cuidar i tractar els cabells afro a través d’internet i les xarxes socials. La base d’aquesta iniciativa és donar a les dones afro i afrodescendents la informació que mai han rebut i els exemples que mai han tingut sobre el seu tipus de cabell, perquè vegin les possibilitats que té i, en conseqüència, vegin els cabells afro (i a elles mateixes) d’una forma més positiva i saludable.
Gràcies a aquest moviment, la Regina va decidir portar els seus cabells naturals. “Vaig començar a veure recomanacions de YouTube sobre noies afroamericanes que portaven els seus cabells afro al natural, sense allisats ni extensions. Se’m va obrir un món. Veure en aquelles noies els cabells sans i macos que jo recordava tenir de petita, em va fer pensar que dur-lo natural era una possibilitat, que jo fins al moment no havia ni imaginat, i vaig decidir provar.”
Una vegada presa aquesta decisió, la Regina va estar dos anys deixant créixer els seus cabells naturals i tallant a poc a poc els allisats. Durant aquesta transició, es trenava els cabells amb extensions perquè no es notés la diferència entre els cabells tractats químicament i els que no.
Assegura que en aquest procés va aprendre moltíssim sobre els cabells afro, des de tractaments nutritius fins a pentinats que es podien realitzar sense perjudicar els cabells. L’any 2015, quan ja feia sis anys que duia els seus cabells naturals, va decidir compartir aquests coneixements en un blog. “Penso que hi ha moltes noies a qui els deu passar el que em passa a mi, amb els mateixos dubtes, però que no saben anglès, així que m’hi vaig llançar”. Avui dia, encara comparteix consells a Instagram, amb el nom d’usuari afrowaiso.
Però, per sobre de tot, el que la Regina nota després d’aquests anys amb els seus cabells naturals és molta més confiança i seguretat en si mateixa. “Recordo mirar-me al mirall amb vint anys, després d’una dècada d’allisats, i pensar: ‘Aquesta soc jo’. I acceptar-me per primera vegada. No és un canvi estètic, és un canvi psicològic. Quan canvies tan dràsticament la naturalesa dels teus cabells no te n’adones, però et rebutges a tu mateixa.”
Per les activistes de Go Natural, aquesta nova percepció d’una mateixa, de la seva bellesa, és el pas més important. El moviment es basa en les cures i la germandat per transmetre aquesta sensació d’amor cap a una mateixa i cap a la identitat africana que les uneix i representa a totes. És la manera d’apoderar-se i recuperar l’amor propi que els estàndards de bellesa europeus han pres a milers de dones.
“Quan et sents maca, el món et veu maca. Jo de petita era l’ànec lleig de les meves amigues perquè jo em sentia així. Quan t’estimes i t’acceptes, tot es veu des d’un altre prisma. Això és el que vull transmetre com a mare a la meva filla. Li vull ensenyar a estimar i cuidar els seus cabells perquè s’estimi tota ella”.
