Mara Aranda és una intèrpret que no ha parat des que va formar part dels grups Cendraires i L’Ham de Foc. Després, ja en solitari, va cantar la tradició valenciana i ha treballat el patrimoni musical sefardita. Però el seu últim disc té un altre rerefons: el tresor poètic de les trobairitz occitanes medievals.
El CD s’acompanya d’un llibret, en el qual es parla de la impossibilitat d’entendre l’activitat poètica d’aquestes aristòcrates des d’una perspectiva de gènere, ja que, a priori, l’única forma d’assimilar la seva obra és tenint en compte el codi cortès de la fin d’amor dels trobadors, tot i que elles no disposaven dels mateixos marges d’actuació que ells. Però el discurs hegemònic d’aquesta canso no era del tot aplicable a les trobairitz, que no acceptaven els seus principis, sinó que els modificaven, desafiant els seus espais jeràrquics i transformant el paper assignat a la dona –i de pas, a l’home, és clar– fent ús dels procediments i la retòrica trobadorescs, però amb més ironia.
El disc inclou sis composicions cantades i tres temes instrumentals, en els quals destaca un sensacional conjunt format per quatre dones, entre elles Miriam Encinas, que toca molt acuradament instruments d’època.
