L’agricultura normal és la que fa servir químics, “la que hem fet tota la vida”; i tal és així que l’anomenem agricultura convencional, cosa que vol dir, literalment, agricultura pactada o acordada. Però acordada per qui i per a qui? Beneficiant a qui i al servei de qui?
Una de les alternatives, cada vegada més normalitzada, a l’agricultura convencional és l’agricultura ecològica que, si l’explicació acaba aquí, simplement vol dir que no fa servir una sèrie de productes químics determinats, única condició per rebre el segell de certificat ecològic. Però aquesta agricultura, tan normalitzada avui dia, és suficient perquè la terra es curi?
Als anys seixanta el filòsof francès Michel Foucault va reflexionar sobre l’establiment social de la norma, molt més poderosa que la llei, tot explicant que “a les nostres vides apareix un escrutini permanent de qui som i el que fem en virtut de la pregunta: això que pense, sent o faig, és normal?”, tal com escriu Esther Jordana Lluch al llibre Michel Foucault: Biopolítica i governamentalitat (Gedisa, Barcelona, 2018). Així, doncs, les persones mateixes ens sotmetem a una vigilància constant i recíproca per viure en aquesta normalitat, en allò establert com a normal i, per tant, com a bo. Desgrana que allò no normal, fora de la norma, s’assimila com allò dolent, negatiu: anormal.
Potser cal plantejar-se, doncs, per què el capitalisme és la norma i per què el menjar produït a base de químics és el menjar “normal”
Potser cal plantejar-se, doncs, per què el capitalisme és la norma i per què el menjar produït a base de químics és el menjar “normal”. Si allò “normal” és contaminar-nos i contaminar el planeta, per què tothom vol viure en la norma? El filòsof francès planteja que per resistir cal crear noves formes de vida on ens convertim en el nostre propi creador; una mena de vides “al marge”.
Tal vegada caldria fer una lectura agrícola de Foucault i plantejar una agricultura, precisament, als marges. Però no d’una manera aïllada i marginada, sinó com aquella agricultura “al marge” de la carretera, allí on no arriba l’asfalt capitalista, ni és trepitjada per les rodes dels grans lobbys empresarials, ni és acotada per cap mena de certificat. Al marge, amb tot un camp per on brotar lliure i sense límits i que es pugui desenvolupar en la seva totalitat.
En aquest plantejament hi encaixa perfectament una pràctica agrícola que va creixent darrerament, i aquesta és l’agricultura regenerativa. Normalment, quan es planteja com “salvar el planeta”, s’acostuma a donar les respostes posant l’ésser humà al centre, des del “què podem o no podem fer”. Però … i si ens ressituem? Potser ha arribat l’hora que la nostra acció sigui, “senzillament”, fer una agricultura als marges i des dels marges de la norma; una agricultura “de mínima intervenció” on el màxim protagonisme sigui per aquella part que té més capacitat de regenerar la terra, i aquesta és la terra mateixa. Potser ha arribat el moment de plantejar, no què pot fer la humanitat per regenerar la terra, sinó què hem de fer per deixar que la terra es regeneri sola.
Font no és un escriptor que intenti fer de pagès, i aquesta és una de les meravelles del llibre: es tracta d’un pagès “de novena generació” que s’aventura a escriure
Aquesta és precisament la proposta i el plantejament del llibre Arrelats a la terra. Propostes per a una agricultura regenerativa, de Francesc Font, una de les darreres novetats del segell editorial Tigre de paper. Font no és un escriptor que intenti fer de pagès, i aquesta és una de les meravelles del llibre: es tracta d’un pagès “de novena generació” que s’aventura a escriure precisament per compartir les seves experiències i vivències sobre l’agricultura regenerativa. A l’autor li agrada definir aquest terme com “un model que proposa anar a l’arrel del problema per cercar-ne les causes, i no conformar-se només a actuar sobre els efectes. I l’arrel del problema es troba sota els nostres peus, al sòl”. Un pagès, doncs, totalment contracultural que conrea i crea vida fora de la norma.
En aquest llibre trobem un pagès que confessa que abans cultivava de manera “convencional” o normal, i les reflexions en primera persona que el van portar a canviar de model; què el va empènyer i motivar, com va ser aquest camí de transició, i com funciona ara mateix no només la seva explotació, al cor de l’Empordà, sinó també altres explotacions que assessora, per exemple, a l’illa de Menorca. En definitiva, el llibre proposa l’agricultura regenerativa “com a motor de canvi per a una societat intoxicada, tant físicament com mentalment, que mereix ser lliure, saludable i feliç”. I és que l’agricultura regenerativa, com molt bé explica Francesc Font al llibre, “posa l’accent en la comprensió del tot, i no de les parts per separat”.
Del que es tracta, com diu l’autor d’’Arrelats a la terra, “és de convèncer les persones que el món és preciós, no que el necessitem per a la supervivència”
És el model actual de producció, i no la humanitat, qui destrueix la naturalesa; i per tant el que cal si volem salvar el planeta és una revolució que canviï el sistema. Però bé ens va ensenyar Gramsci que no hi ha conquesta política sense conquesta cultura. Per tant, el que cal primer és la conquesta de les idees, i potser caldria plantejar una brúixola per començar a caminar cap a un canvi de paradigma: si el capitalisme és la normalitat, ens convé ser anormals; i, conseqüentment, només mirant la terra des d’una perspectiva anormal aconseguirem regenerar-la. Del que es tracta, en definitiva i com escriu l’autor d’Arrelats a la terra, “és de convèncer les persones que el món és preciós, no que el necessitem per a la supervivència”.
L’agricultura regenerativa que ens proposa Francesc Font al seu llibre és només una proposta de crear un sistema alternatiu als marges del sistema actual; un sistema, no tant per donar respostes sinó per ressituar preguntes: i si deixem de ser normals?
