Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Eleccions a la Universitat de Barcelona: violència masclista institucional

Recentment, el nou rector de la Universitat de Barcelona ha pres possessió del càrrec després d'un procés d'elecció sense cap dona candidata. Des de l'Assemblea Feminista de la UB aprofundeixen en les causes i denuncien el que consideren una "incapacitat permanent d’obrir la institució a la diversitat, a les diferències, a les realitats humanes i socials"

/ Arxiu

Dimarts 12 de gener va prendre possessió el nou rector de la Universitat de Barcelona. El procés d’elecció s’ha desenvolupat en un context inaudit perquè els edificis escampats per tota la ciutat estan buits, perquè les aules no s’omplen en cap campus, perquè les campanyes s’han fet per xarxes i sense cartells, sense actes públics, i perquè les votacions s’han fet online. Nou, sí, però també ha estat un context en què s’han manifestat contundentment els mals de sempre: el deute històric amb la igualtat, la incapacitat permanent d’obrir la institució a la diversitat, a les diferències, a les realitats humanes i socials. Novament, s’ha manifestat tot allò de patriarcal que reprodueix, que traspua i que transfereix la institució a la societat. L’Assemblea Feminista de la UB ha estat amatent al llarg de tot el procés: la fotografia que en fa convida a recrear la universitat pública des del feminisme.


Cap dona candidata

A inicis de novembre començaren els processos per a l’elecció del nou rector de la Universitat de Barcelona: cap dona candidata. Les xifres que a data 2020 ha fet públiques el rectorat ens expliquen part dels motius: només el 26,3 % de les persones que segons la normativa poden aspirar a ser rectores, perquè tenen categoria laboral de funcionàries catedràtiques, són dones. I com s’hi accedeix, a la categoria de funcionari catedràtic? Fins fa relativament pocs anys ho decidien, sols, els tribunals compostos per altres funcionaris catedràtics. Ara, però, cal que una persona candidata a aquesta categoria laboral passi primer per una agència de qualitat universitària dins la qual altres funcionaris catedràtics avaluaran els seus mèrits a fi d’habilitar-la o no perquè després, quan en els departaments corresponents es convoquin places a la categoria, altres mateixos funcionaris catedràtics constitueixin les comissions avaluadores, els “tribunals”, i determinin qui passa a ocupar dita vinculació amb la institució. Estem parlant, doncs, per defecte i per estadística, de processos de qualificació, d’avaluació i de nomenament en els quals, sempre, en una mena de bucle amb forma de porta giratòria, majoritàriament homes decideixen qui pot tenir millor vinculació laboral, millor sou, i més poder de decisió a la universitat. No ens ho diu l’imaginari feminista que en els processos en els quals majoritàriament els homes són els qui decideixen el repartiment dels privilegis allò que circula és praxi patriarcal, ens ho diu la història, el present, la realitat quotidiana i els efectes devastadors d’aquesta expressió de la violència masclista. Val la pena recordar, a més, que com a resultat de les polítiques dels darrers anys, la via funcionarial ja no està oberta al professorat més jove de la universitat, realitat que determina que, de fet, tota una generació quedarà exclosa del govern de la UB.

Els processos en els quals majoritàriament els homes són els qui decideixen el repartiment dels privilegis, allò que circula és praxi patriarcal. Ens ho diu la història, el present, la realitat quotidiana i els efectes devastadors d’aquesta expressió de la violència masclista

Això vol dir que del total del PDI (personal docent i investigador) de la UB a data 2020, 5.825 persones, només 472 poden aspirar a ser rectores i d’aquestes, segons estadística novament, almenys una quarta part en queda exclosa elecció rere elecció: les dones. També cal recordar que el vot de les persones PDI en el procés per a l’elecció del nou rector no té valor personal, sinó segons categoria contractual, tenint més valor el vot del professorat amb contracte permanent, malgrat que a data 2020 el 55,67% del PDI són persones associades: és a dir, no permanents i amb sous d’entre 300 i 500 euros mensuals. Quan moltes dones diem que ser feminista és també ser anticapitalista i antiesclavista parlem des de l’evidència que ens mostren els homes patriarcals omplint de les seves lògiques les seves institucions: a la universitat pública, a Catalunya, uns quants homes decideixen quins cossos sexuats queden exclosos i sotmesos a les seves lleis, però decideixen, també, quina quantitat de gent fa la feina i quina minoria es reparteix el poder i els recursos.

El vot de qui més cobra té més valor a l’hora de decidir, a la Universitat de Barcelona, qui ha de governar la institució. Més de la meitat de les persones que menys cobren a la Universitat de Barcelona (entre el 50,7 i 51%) són dones, i només un 26,3% són dones “rectorables”. Malgrat les dades, la praxi i la normativa, però, el 20 de novembre la institució va rebre un programa i una candidatura feministes. Des de la seva dimensió assembleària i la seva composició diversa, l’Assemblea Feminista de la Universitat de Barcelona va presentar-se candidata col·lectiva a les eleccions amb el programa “La universitat o la vida”, dinou pàgines cocreades entre treballadores del Personal Administratiu i Servei, treballadores estudiants, i treballadores docents i investigadores: ni el seu contingut ni la presentació de la candidatura van rebre resposta de la institució -ni del seu rector. En la proclamació de les candidatures, la Junta Electoral Permanent tampoc va complir amb el formalisme de denegar la candidatura per incompliment dels requisits que l’Assemblea mateixa denúncia: silenci.

El vot de qui més cobra té més valor a l’hora de decidir qui ha de governar la institució. Més de la meitat de les persones que menys cobren a la Universitat de Barcelona (entre el 50,7 i 51%) són dones, i només un 26,3% són dones “rectorables”


Silenci institucional

L’Assemblea Feminista de la Universitat de Barcelona té llarg coneixement d’una de les pràctiques més característiques de la violència masclista: el silenci des del poder. El curs 2017-2018 i  la preparació de la Vaga Feminista del 8 de març va ser el context en què va néixer l’Assemblea, i tot seguit es va presentar candidata al Claustre de la Universitat de Barcelona. També llavors va rebre, com a resposta, silenci institucional. La candidatura va ser ignorada com a col·lectiva ja llavors, sense paraules per resposta, però disset dones de l’Assemblea van resultar electes de manera individual. El dia 4 de juliol de 2018, en l’acte constitutiu del Claustre, davant la sol·licitud de paraula d’una de les dones de l’Assemblea Feminista, el llavors rector Joan Elias va encarnar públicament tot allò que tantes dones posem al descobert del patriarcat: amb la seva ja famosa frase “no, que això no és una assemblea, que aquí mano jo!”, el rector deixava clar que la institució era ell -tal com proposa el reglament que només admet candidatures unipersonals per al govern d’aquesta institució pública-, i que la clau del silenci la té, també, el rector.

En aquest inaudit procés d’eleccions, el silenci i l’unipersonalisme s’han fet evidents, també, en la no comptabilitat del vot en blanc que és l’expressió del descontentament, de la desafecció, la disconformitat davant les candidatures, la normativa i el procediment.

La Universitat de Barcelona, que no és un ens de dimensió desconeguda, ni un núvol, sinó una institució governada cada quatre anys per un home, fa silenci tot sostenint i reproduint el patriarcat: silenci davant el perquè d’un menys del 20% de dones directores d’Instituts i de Centres de Recerca quan almenys un 40% de grups de recerca (dels que capten diners que gestiona la Universitat) tenen investigadores principals dones; silenci davant la manca de formació per a la transversalització de la perspectiva de gènere tant en la recerca com en la docència, com proposa legislativament el Parlament de Catalunya; silenci davant la manca d’eines feministes en l’avaluació de la transferència del coneixement; silenci davant les precàries condicions amb què les treballadores PDI, majoritàriament temporals tal com indiquem a l’inici d’aquest text, i amb sous i contractes denunciats per ser en frau de llei, desenvolupen la tasca docent en context de pandèmia sense recursos institucionals ni mesures de conciliació.

La violència institucional, reconeguda recentment dins la nova llei aprovada pel Parlament de Catalunya com a praxi patriarcal i masclista, s’expressa quan les institucions públiques no representen de manera igualitària, quan silencien desigualtats, quan callen davant denúncies, però també quan fan un ús indegut del feminisme.

 

Governar callant el feminisme

En els darrers anys les dones feministes hem vist com des de partits polítics, però també des d’institucions diverses, s’ha fet servir “el feminisme” i moltes de les seves fites amb objectius poc afins als de l’universal, polític i solidari moviment. També ho fa la Universitat: “la perspectiva de gènere” queda escrita en molts plans d’estudi a fi de presentar-los moderns, amb gran perspectiva professional, però el percentatge de graus que els incorporen en les seves assignatures és ínfim.

Avui la Universitat de Barcelona té un Pla d’Igualtat actualitzat, però la seva aprovació es va dur a terme callant les dones feministes i les propostes que van fer per al mateix procés d’aprovació

En els darrers mesos la Universitat de Barcelona ha viscut una important contradicció pel que fa al disseny i aplicació del que ha de ser, per llei, el seu III Pla d’Igualtat. Tant la representació de la part social de la universitat com l’Assemblea Feminista havien posat en evidència que feia almenys un curs que la institució incomplia la llei perquè no tenia el III Pla elaborat, i a les acaballes del curs 2019-2020 el rectorat feia aprovar un Pla denunciat per no haver estat consensuada la seva diagnosi, i per no contemplar els biaixos de gènere més escandalosos a la universitat. Els Plans d’Igualtat que per llei han de tenir institucions amb la composició numèrica com la que té la Universitat de Barcelona són una de les fites impulsades des del moviment feminista: una eina possible per garantir que les institucions i les empreses no reprodueixin i sostinguin el patriarcat des de la desigualtat salarial, la desigualtat d’oportunitat per a l’assoliment de determinats càrrecs i llocs de treball, etc. En cap cas, doncs, poden ser eines que no comptin amb l’aportació i el convenciment de les representants de les persones treballadores. Davant aquesta situació, el 16 de juliol de 2020 l’Assemblea Feminista publicava en el seu blog: “pensem que caldria reflexionar sobre la conveniència d’aprovar-lo tal com està actualment redactat, ja que caldria realitzar un procés de negociació real amb la part social, és a dir amb els quatre òrgans de representació de les treballadores que hi estan treballant de manera conjunta. Si no es fes, aquest pla no s’adequaria al que estableix l’article 47 de la llei orgànica d’igualtat, i en definitiva, no seria un pla per a les treballadores i treballadors de la UB”. El III Pla d’Igualtat va ser aprovat sense diàleg respecte d’aquestes propostes, tampoc va ser aprovat atenent el recordatori que l’Assemblea feia al rectorat sobre la necessitat d’obrir-lo a un període participat de possibles consultes o esmenes. Avui la Universitat de Barcelona té un Pla d’Igualtat actualitzat, però la seva aprovació es va dur a terme callant les dones feministes i les propostes que van fer per al mateix procés d’aprovació, no complint el requisit que també la llei estableix en relació amb el compliment de la normativa laboral, i des de l’Assemblea tenim el convenciment que aquest Pla no és ni reflex de la realitat, ni útil a les necessitats actuals.

 

Ús de l’abús sexual

Les violències que tants homes exerceixen des de les institucions embolcallen, alhora, sovint, les mateixes violències: podríem comptar aquí, per exemple, els nombrosos casos en què per interessos polítics partidaris, i en lluites de poder, s’organitzen campanyes entorn d’acusacions que alguns líders han rebut per ser assetjadors sexuals. Paradoxalment, però, són molt pocs els casos en què des de la política del poder i des de les institucions patriarcals hi ha un veritable reconeixement de l’abús sexual com a delicte, i són menys, encara, els casos en què es legisla o es normativitza posant el focus en el veritable problema: els agressors i assetjadors.

No és propi de societats no feudals mantenir estructures polítiques i de decisió en què uns estaments tenen més representació que d’altres. L’Assemblea Feminista de la Universitat de Barcelona seguirà convençuda que la universitat, si no és feminista, no serà el lloc del saber

La campanya pel poder unitari, pel govern de la Universitat de Barcelona, ha estat marcada també per l’ús de l’abús sexual en el seu darrer tram, entre la primera i la segona volta: s’ha desplegat una intensa campanya de desprestigi contra una de les candidatures pel fet de tenir en el seu equip un acusat d’assetjament sexual. Una política universitària coherent contra l’assetjament, l’abús i les violències sexuals, com a preludi a aquesta campanya, hagués fet creïble aquesta preocupació, però el cert és que durant els darrers anys de govern si el III Pla d’Igualtat ha arribat tard i buit, també va arribar tard i escapçat el protocol contra assetjament que la universitat estava obligada a tenir, i també hi va haver diversos casos en què davant altres acusacions d’abús i assetjament el rectorat va respondre amb silenci institucional.

L’Assemblea Feminista de la Universitat de Barcelona, que va presentar una candidatura coral i plural, inclusiva i proporcional que no va rebre resposta, denuncia l’oportunisme polític en l’abordatge de l’assetjament sexual: una xacra gens aliena a la història i al present de la Universitat. Adverteix, també, de l’incompliment que la Universitat i els seus governs han fet dels mandats que el feminisme ha transferit a les institucions públiques del nostre país, alguns d’ells traduïts en lleis. Seguirà explicant, l’Assemblea, que no és propi de societats no feudals, com la nostra, mantenir estructures polítiques i de decisió en què uns estaments tenen més representació que d’altres. L’Assemblea Feminista de la Universitat de Barcelona seguirà convençuda que la universitat, si no és feminista, no serà el lloc del saber.