Només hi ha dotze mesos de distància entre el gener de 2020 i el gener de 2021. Dos geners tan aparentment distints i alhora tan semblants, si més no en l’àmbit de l’exclusió social, la marginació i la pobresa, on sempre plou sobre mullat i sobre un terra desigual que ja estava xop. Dotze mesos transcorreguts i una diagnosi crítica: la radiografia empitjora i l’exclusió social no s’ha confinat. Continua propagant-se. A la pandèmia global provocada per la COVID-19, s’hi ha de sumar l’epidèmia crònica de les desigualtats socials, i la nefasta combinació ja ha derivat en sindèmia: la suma simultània de dues epidèmies distintes. Perquè malgrat que s’hagi dit reiteradament que els virus no entenien ni de territoris ni de desigualtats socials, les desigualtats socials sí que n’entenen,
i molt, de virus, salut i malaltia. Massa i cada dia. Més encara quan hi ha falses normalitats que ja eren excepcions certes en la vigília de la COVID-19: a la societat catalana, una de cada cinc persones –1.770.100 vides– ja estava en risc de pobresa a finals del 2019.
Gener de 2020, abans de la COVID-19
Si observem pel mirall retrovisor –per saber d’on venim, on som i cap a on anem–, el gener de 2020 no havia arrencat pas bé. Fa només un any i amb poques setmanes de diferència, s’escolaven tres notícies gairebé consecutivament: el desembre de 2019 veia la llum el darrer informe Foessa sobre l’estat de l’exclusió social; el gener de 2020 el relator especial de les Nacions Unides sobre pobresa extrema i drets humans, Philip Alston, visitava l’Estat espanyol, i un mes després, a finals de febrer, es feien públiques les dades actualitzades del Consell General del Poder Judicial sobre l’evolució dels desnonaments. Era tot just abans de l’esclat de la pandèmia. I ja aleshores l’informe Foessa reblava que a Catalunya érem tres societats en una, en un sol país desigual –un 45% integrat, un 35% precari, un 20% exclòs–; el relator de les Nacions Unides alertava que el sistema de protecció social “estava trencat”, i les gèlides estadístiques judicials recordaven que Catalunya continuava liderant el rànquing de famílies desnonades, a un ritme de 34 desnonaments diaris. El 70% per impossibilitat d’assumir el lloguer.
En matèria d’habitatge, 3 de cada 10 persones pateixen dificultats i el seu preu desorbitat porta a l’exclusió severa 944.000 persones a Catalunya
Així estava el país abans de la COVID-19, segons les dades de l’informe Foessa, que descrivia un context de polarització social on al mateix temps que “creix el percentatge de persones en integració plena creix el de persones en exclusió social severa: una de cada cinc persones es troba en situació d’exclusió social”. Afegia que “la crisi econòmica recentment viscuda, unida als problemes estructurals del nostre model socioeconòmic, ens ha deixat una societat més deslligada, amb col·lectius cada vegada més allunyats del nucli d’integració” i ens recordava que, “des d’una mirada més àmplia, l’exclusió social severa augmenta des del 2013”, amb un risc estructural de cronificació. Com a factor prevalent d’exclusió hi destaca l’atur, que multiplica per 2,6 el risc de caure en situacions d’exclusió social i per 3,7 el de caure en la pobresa severa. Però ni l’ocupació laboral és ja garantfen l’àmnbia: “El treball es precaritza i es converteix en factor d’exclusió: un 13,6% de les persones que treballen estan en situació d’exclusió social”. En la darrera dècada, s’ha anat escurçant i accelerant el circuit cap a la pobresa: si abans el cicle durava dos anys, ara s’hi pot arribar en quatre mesos.
En el mapa de les desigualtats, la diagnosi exposa que, en matèria d’habitatge, 3 de cada 10 persones pateixen dificultats i que el seu preu desorbitat porta a l’exclusió severa 944.000 persones. Però l’exclusió té mil fesomies i moltes realitats invisibilitzades. Des de les desigualtats en la salut –el 17% de les persones es troben afectades per dificultats en la salut, però puja fins al 78% en les persones en situació d’exclusió social severa– fins als riscos per a la infància i l’adolescència –un terç dels menors es troba en escenaris de pobresa. El teló de fons –sexisme, racisme, classisme– és massa conegut, en un marc estructural de feminització de la pobresa: “La taxa d’exclusió és més alta si ets dona, tens entre 45 i 54 anys, ets immigrant, estàs a l’atur, ets família nombrosa i/o família monoparental”. En el cas de les persones migrants, racismes estructurals, les taxes d’exclusió social es tripliquen fins a afectar-ne el 46,8%.
Gener de 2021, després de la COVID-19
El gener de 2021 no ha arrencat millor que l’anterior: 110.000 persones més a l’atur i 75.000 llocs de feina destruïts. Oxfam calcula que 120.000 catalans més han caigut en la pobresa. I un nou informe de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans constata l’enquistament de la desigualtat i un retrocés en la bretxa social de 15 anys a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, destacant que la renda mitjana familiar cau un 7%, que la pobresa severa afecta 50.000 persones més (arribant a les 221.000) i que 152.000 persones més queden en risc d’exclusió (sumant-se a les 648.000 que ja ho estaven abans de la pandèmia). Totes les dades han empitjorat i cal recordar que encara no havíem superat les conseqüències socials de la penúltima crisi financera del 2008, de la qual vam sortir més desiguals i amb 4.000 milions en retallades que només s’han revertit parcialment: la inversió social pública encara no ha recuperat els nivells del 2010.
En l’àmbit europeu, Catalunya ocupa la posició 70 en relació amb el PIB, però davalla fins a la 135 en l’índex de progrés social
Aleshores va arribar març i la crisi sociosanitària de la COVID-19 i, amb ella, tots els factors d’exclusió i sotrac social s’han multiplicat. A cada nou informe s’enfilen les corbes que quantifiquen l’atur, la desigualtat i l’exclusió. Fins i tot les dades oficials despullen una dualitat contradictòria entre recuperació econòmica i reconstrucció social. Des de fa cinc anys, la Unió Europea incorpora, a part del PIB macroeconòmic, l’IPS –índex de progrés social, conegut com el PIB social. En la primera avaluació del 2016, Catalunya ocupava, entre les 272 regions europees, el lloc 58è en PIB econòmic, mentre davallava a la posició 165 en l’IPS. L’any 2020, en la segona avaluació, Catalunya baixa a la posició 70 en PIB i se situa en la 135 en l’índex de progrés social, aquest cop en relació amb 240 zones –atès que, fruit del Brexit, s’han descomptat les zones britàniques. La caiguda seria de nou posicions en l’IPS. Aquesta disparitat és la que anuncia una sortida desigual de la crisi en forma de K polaritzada.
Un hivern de 2016 per a reconstruir
I, tanmateix, tot ve de molt abans. El projecte Lliures (de pobresa, d’exclusió, de desigualtats) va néixer un altre hivern, d’ara fa cinc anys, com una reflexió compartida, un punt de trobada i una crida a l’acció davant el retrocés en la lluita contra les desigualtats. Aquell diàleg, un esforç més entre els múltiples existents, es produïa entre els àmbits del cooperativisme, la cultura i l’acció social, i es feia les mateixes preguntes, encara avui sense resposta.
El novembre de 2016, les entitats constataven que “els indicadors de pobresa, exclusió i desigualtat no han deixat d’empitjorar: velles i noves formes de vulnerabilitat s’entrecreuen i aguditzen, consolidant-nos com una de les societats europees més desiguals d’Europa”
El novembre de 2016, les entitats constataven que “els indicadors de pobresa, exclusió i desigualtat no han deixat d’empitjorar: velles i noves formes de vulnerabilitat s’entrecreuen i aguditzen, consolidant-nos com una de les societats europees més desiguals d’Europa. Dones, joves, infants, gent gran i migrants posen rostre a una estructura social delmada per l’atur, la pobresa i un risc d’exclusió que ja afecta el 23,5% de la societat. Tot plegat, mentre convivim amb unes elevades xifres de frau fiscal, de concentració de la riquesa, de rescats públics de fallides privades i de legislacions recentralitzadores que malmeten l’àmbit social català. I en un context europeu i unes dinàmiques globals –austeritat, especulació, financerització– que expulsen cada cop més gent del circuit de la vida digna”. Urgien a noves respostes socials, bo i apuntant que “no es pot fer sempre el mateix i esperar resultats diferents; hem de continuar esdevenint subjectes actius del canvi social per avançar cap a una societat més equitativa i més lliure: solidària, cohesionada i inclusiva”.
Quatre anys després d’aquelles paraules fetes manifest, els metges Javier Padilla i Pedro Guillón, al llibre Epidemiocracia. Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo (Capitan Swing, 2020), apuntaven que tota pandèmia té quatre fases –substrat, contagi, resposta, reconstrucció–, que totes són eminentment sociopolítiques i que el més important és el substrat sobre el qual creixen i el substrat que queda de la reconstrucció posterior. Rememoraven allò dit pel metge prussià Rudolf Virchow davant l’extensió del tifus el 1848 a l’Alta Silèsia: “Temo més la pobresa que el bacil de Koch”.
Març de 2020: un minut de claredat
Malgrat tot, en un present incert i un futur enfosquit, la pausa sobtada del març passat va suposar també una escletxa. L’ecofeminista Yayo Herrero ho va qualificar d’un minut de claredat, on vam veure sense filtres el món tal com anava quedant –insostenible. En aquella parada obligatòria, on les vam veure de tots colors, també van sorgir milers d’experiències solidàries, cooperatives i comunitàries. Un aforisme de Jorge Riechmann –“Temps difícils’, a la revista Viento sur– ho clarifica: “En els temps dolents, només tiren endavant els més brutals i els més cooperadors. Venen temps dolents: cal fer el possible i l’impossible perquè les nostres societats es decantin cap a la segona, compartir i cooperar”.
A l’abril algú va escriure que l’única forma de salvar-se cadascú era ja i només salvant-nos tothom alhora. Rere el gener de 2020 i 2021, queda el dubte de com serà el gener de 2022. Perquè, de tota crisi, o ens en sortim més lliures o més desiguals. Per això la lluita contra les desigualtats socials és ja una lluita col·lectiva i compartida on concorre una doble dificultat en forma de dilema: sí, potser no serà fàcil sortir-nos-en, però molt més difícil serà no fer-ho.
