Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Una aliança antiracista i antifeixista més necessària que mai

Davant els diversos eixos de dominació del sistema, des de la Plataforma Crida contra el Racisme i el Feixisme defensen "espais amplis de vertebració i confluència" de les lluites. Especialment, en un moment de normalització dels discursos de l'odi i davant el caràcter homogeneïtzador, autoritari, normativitzador i totalitari del feixisme, aposten perquè la lluita antiracista i antifeixista vagin plegades. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Alicia Caboblanco

“En el principi és el crit”. Un crit d’horror, un crit de ràbia, un crit d’ira. Davant la mutilació, davant l’alienació de la vida provocada pel sistema. El crit és el punt de partida de la lluita i ha de ser-ho també dfe la reflexió. Les persones irades, en rebel·lia, reunides en un sentiment comú de dolor, enfront de la injustícia i explotació, pròpia i aliena, aconsegueixen un consens d’actuació.

Però per a això cal transcendir el dolor i introduir el principi d’esperança. És l’esperança en la possibilitat de transformar l’estat de coses, de construir una societat més justa, la que acaba per provocar l’acció.

L’horror sorgeix de l’amargor històrica, però si no transcendeix aqueixa amargor, només condueix a la depressió vital i política. De manera similar, si l’esperança no està fermament assentada en l’amargor, aquesta acaba en un optimisme superficial, inútil. Dit d’una altra forma, el passat ens nodreix amb les experiències, els aprenentatges del que és insuportable, la qual cosa cal transformar, i també del que ens és valuós. En el present es produeix l’acció, però és des del futur d’on es concita l’esperança i la imaginació, la creativitat i el compromís, és a dir la utopia.

Cal transcendir el dolor i introduir el principi d’esperança. És l’esperança en la possibilitat de transformar l’estat de coses, de construir una societat més justa, la que acaba per provocar l’acció

Les experiències del dolor són diverses, perquè diverses són les formes d’opressió del sistema. I per això també la diversitat de les lluites i la diversitat de les utopies. Apostem per les utopies en plural, per uns principis orientadors que són diversos, perquè diversos són els sofriments, diverses són les dominacions. Sabem que la utopia única, monolítica, condueix històricament a la intolerància i finalment a la incapacitat transformadora.

Crec que és important recordar en aquest punt, encara que probablement és una cosa ben sabuda per aquelles persones que estan llegint aquestes línies, que el sistema es fonamenta i reprodueix al voltant bàsicament de quatre eixos de dominació.

L’eix de dominació Colonial, que sosté el poder dels països del Nord global sobre els pobles del Sud, fonamentat en el racisme com a ideologia, que afirma la superioritat de les persones blanques, sobre les persones “racialitzades”, les persones “negres”. En l’antiracisme o decolonialisme s’engloben les lluites que enfronten aquesta dominació.

L’eix de dominació Colonial sosté el poder dels països del Nord global sobre els pobles del Sud, fonamentat en el racisme com a ideologia, que afirma la superioritat de les persones blanques, sobre les persones “racialitzades”

L’eix de dominació Patriarcal, que sosté el poder d’un gènere, el masculí, sobre un altre gènere, el femení, fonamentat en el masclisme com a ideologia, que afirma la superioritat dels homes, sobre les dones. El feminisme com a moviment engloba les lluites que enfronten el patriarcat.

L’eix de dominació Capitalista, que sosté el poder de la classe capitalista respecte a les classes populars, fonamentat en el liberalisme i el classisme com a ideologies, que afirmen la superioritat i l’atribució de majors drets per a la classe dominant. L’anticapitalisme és el moviment que engloba les lluites que enfronten aquesta dominació.

Finalment, el sistema es fonamenta en un eix de dominació que no sustenta el poder d’un grup social sobre un altre, sinó de l’ésser humà com a espècie sobre la resta d’éssers vius i sobre la naturalesa en el seu conjunt. Aquesta dominació està fonamentada sobre l’antropocentrisme i el desenvolupisme com a ideologies. L’ecologisme i les lluites en defensa del territori són les que enfronten aquesta dominació.

Precisament perquè la utopia és plural i les dominacions són múltiples, però el sistema que se sustenta en elles és únic, es fa necessària l’articulació de les lluites. Com s’ha demostrat històricament, de res serveix lluitar per una societat no-capitalista, sense qüestionar el patriarcat, el desenvolupisme o el racisme.

Som una societat racista, una societat que margina, exclou i precaritza les persones migrades i racialitzades que viuen en ella, perquè les percep com a inferiors, subalternes, al nostre servei

M’agradaria detenir-me sobre l’eix de dominació colonial i plantejar alguna de les derivades que el racisme té en les nostres societats del Nord global. La superioritat de l’home” europeu, “blanc”, sobre la resta de “races” (un concepte gestat en el segle XVIII, sobre la base de suposades diferències físiques, per a justificar la pretesa inferioritat intel·lectual i moral dels pobles conquistats), és el fonament ideològic del sistema colonial que es manté hui dia. Amb igual o més força que en els temps del sotmetiment polític i militar dels “territoris d’ultramar” per part de les metròpolis, encara que normalment per altres mitjans. Aquesta ideologia ha penetrat profundament la nostra consciència col·lectiva, creant un “pensament abismal” del nosaltres i ells, els altres, els infrahumans.

Som una societat racista, una societat que margina, exclou i precaritza les persones migrades i racialitzades que viuen en ella, perquè les percep com a inferiors, subalternes, al nostre servei. Aquest convenciment és útil per a mantenir privilegis i per a convertir a les persones migrades en més fàcilment explotables. En aqueix mateix sentit funciona el racisme institucional que impregna la nostra legislació (Llei d’Estrangeria en primer lloc) i les polítiques, pràctiques i procediments de totes les nostres institucions, des de les polítiques de frontera, els CIEs, les forces d'”ordre públic”, el sistema educatiu o les administracions. Només a partir del reconeixement d’aquest fet podem començar a lluitar per a canviar-lo. Perquè en una societat injusta, profundament discriminatòria com ho és la nostra “no n’hi ha prou amb no ser racista, cal ser antiracista”.

Crec fermament que un antiracisme que apunti a la transformació profunda del sistema, l’única realment alliberadora, ha d’acabar articulant-se amb la resta de les lluites, treballar també en espais amplis de vertebració i confluència

La lluita antiracista, diferenciada de la resta, amb la seua pròpia dinàmica i diversitat, encapçalada per descomptat per les persones directament víctimes del racisme, és fonamental per acabar amb aquesta dominació històrica i aconseguir una societat més igualitària i justa. Crec fermament, no obstant això, que un antiracisme que apunti a la transformació profunda del sistema, l’única realment alliberadora, ha d’acabar articulant-se amb la resta de les lluites, treballar també en espais amplis de vertebració i confluència.

En un moment com l’actual, a més, quan els discursos de l’odi es normalitzen, quan el feixisme s’obri pas en les institucions per des d’allí aconseguir una major incidència, l’aliança entre l’antiracisme i l’antifeixisme és més necessària que mai. Perquè el feixisme s’erigeix en puntal del sistema, reforçant fins a (i des de) l’extrem els esquemes ideològics que el sustenten. Per això el seu brutal antifeminisme, el seu bel·ligerant racisme, el seu antiecologisme desaforat o el seu classisme ultramuntans. Aquesta aliança és a més fonamental perquè la vindicació de la diversitat i del dissens és un antídot contra el feixisme, pel seu caràcter homogeneïtzador, autoritari, normativitzador i totalitari.