Pep Gimeno ‘Botifarra’ –sobrenom familiar, perquè un besavi era molt aficionat a menjar-ne–, és, de segur, el ‘cantaor’ més conegut i estimat del País Valencià. Xativí de veu profunda, actitud irònica i un gran cor arrelat a l’horta, s’ha fet extraordinàriament famós per recuperar –des dels tretze anys– cançons de les iaies valencianes, cantant-les i difonent-les perquè no es perderen. Cantava en valencià quan quasi no ho feia ningú, i cantava cants de batre, albades o romanços quan ja ningú recordava què eren. Ha cantat amb tots els grans noms de la música valenciana, des d’Al Tall fins a Obrint Pas, Feliu Ventura, Pau Alabajos o Mireia Vives. És transgeneracional. Ell, però, no es considera músic, sinó només ‘cantaor’ i ferrer orgullós de ser valencià.
Què fa que un xic de catorze anys comence a preguntar als avis i a les àvies quines cançons canten?
Jo em vaig criar amb la meua uela. Tenia mare i pare. El que passa és que, al voltant dels anys 60 i 70, a la gent –de Xàtiva, almenys– li va pegar per deixar les cases antigues i anar-se’n a viure al pis. No volien fer obra a les cases velles, perquè la meua uela deia que “a caldera vella, bony i forat”. Les meues ueles –la mare de ma mare, la meua uela Otília, que era com si fora ma mare, i la meua uela Milagros, que era la (de la família) Botifarra– cantaven de tot. Estic parlant de l’any 1967-1968, quan jo tenia set o huit anys, i un xiquet de set o huit anys no pot apreciar el cantar que hi ha a casa. Però, després, quan vaig complir catorze, quinze o setze anys, va ser quan vaig dir: “Hòstia, açò ho canta la meua uela i no s’ha de perdre”. I ahí em va pegar la bola. Tinc gravacions de quan tenia dotze anys. Una de les primeres gravacions es diu “Valero”, que la vaig gravar a Montaverner. Recorde que teníem un radiocasset que pareixia un caixó de taronges i anava amb piles. És que m’agradava, m’agradava sentir-los.
Però, t’agradava la música o t’agradava el que deien?
“Quan vaig eixir d’escola, a mi encara no em deixaven parlar la llengua més bonica del món, que és la de nosaltres”
Crec que m’agradava més sentir-los cantar. Jo no sé de música. Jo ho dic. A mi molta gent em diu: “Això no ho digues, que és mentira”. Però jo no sé llegir una partitura. És que, potser, com que m’han criat les meues ueles, jo què sé, m’atreia sentir-les. I una altra, la meua llengua. Quan vaig eixir d’escola, a mi encara no em deixaven parlar la llengua més bonica del món, que és la de nosaltres. Aleshores, només per la meua llengua –cantar i sentir cantar en la meua llengua–, per a mi ja és el més gran.
T’imagines un xic de setze anys, hui en dia, gravant la iaia amb el mòbil?
No, no, no m’ho imagine. Bueno, sí. A Alfafara, a Agres, al costat d’Alcoi, hi ha un xicot que té díhuit o vint anys. Vaig estar parlant amb ell i em va dir: “Jo tinc gravacions”. Hòstia, que fort! Jo he pensat moltes vegades: “Que no estic bé?”. Perquè no era normal. A mi el futbol m’agradava. Anava a passejar amb els amics en Pasqua, al cinema. Però, no ho sé, era un ser estrany, un ser raro.
Per sort, no?
Si tu ho dius… No ho sé. [Riu]
Què t’explicaven aquests uelos? De què et parlaven?
Espectacular. Històries, històries seues viscudes a la guerra de Cuba. És que he tingut el privilegi de conéixer gent del segle XIX, del segle XX i del segle XXI. La meua uela Milagros, la Botifarra, va nàixer en 1895. Ma uela, la mare de ma mare, va nàixer en 1900. Saps per què? Perquè moltes vegades deies: “Uela, quants anys té?”. I feia: “Ai, no me’n recorde. Tot el que va de segle”. T’explicaven unes històries… Després de la Guerra Civil també.
De la Guerra Civil, què t’explicaven?
A casa ma uela, la mare de mon pare, eren republicans. La repressió o el temor –que no és igual repressió que temor– eren tan grans que fins que no em vaig fer més fadrí i vaig començar a investigar coses –perquè jo veia coses que no eren normals– feien com si no haguera passat res. Jo sé que ma uela, la mare de mon pare, deia alguna vegada: “En un paper, mos van pagar!”. Però, per què? Perquè els van requisar un secà, que ací es diu secà, un tros de terra de 32 fanecades; un camió i la casa, perquè el uelo era republicà. Ell no va matar ningú, però per tendència… I jo sé que la uela, quan es cabrejava, deia: “En un paper, mos van pagar!”. Un senyor, que li deien el tio Victoriano, llaurador, un dia m’ho va explicar. Em va dir: “Jo vaig a contar-t’ho, el que no vull que ho digues”, perquè mon pare feia com si no haguera passat absolutament res, i els meus uelos, els únics que ho sabien, muts.
Quantes cançons has recopilat? A més a més, ara les esteu digitalitzant a l’arxiu de l’Ajuntament de Xàtiva.
Jo què sé. No ho sé. Hui estava amb Sebastià [Garrido, historiador]. Anit mateix em diu: “Quan acabes vens a casa, perquè hi ha una xica que li diuen Victòria, de la [societat musical] Música Nova, que vol recopilar cançonetes de xiquets i jo anit vaig començar a cantar-li”. I em diu Sebastià: “Tu t’has donat compte de les cançons que saps?”. I és de veres. No ho sé, no ho sé, moltes. Un cafís, barbaritats. Una persona em diu que soc una fonoteca amb potes. [Fa una pausa] Eixe és Feliu Ventura. Que cabró. [Riu]
Estem parlant de cançons que es remunten al segle XVIII i XIX? Hi ha alguna manera de datar-les?
Les cançons ja no canten, parlen. Mira, jo em sé un romanç mateix de la guerra de Cuba; es diu “El soldat de Borriana”. En eixe se t’aborronaria [la pell]. És en castellà, però en el castellà que parlaven els meus uelos. Jo dic els meus uelos, pobrets, són meus, no? Em sent jo una part d’ells. [Recita:] “Sagrada Virgen del Carmen, renueva esta protección, para despejar un milagro que ha causado admiración, que obrasteis en la isla de Cuba, por un devoto soldado que de nuestra Virgen del Carmen llevaba el escapulario…”. I comença a contar-te eixes històries. Molt fort. Tinc tres versions: una de la tia Mercedes, de la Vall d’Albaida; una altra del tio Vicent Melero, que està mort, i una altra de la tia Tere, la Monja. Tres versions. Al ser popular, cadascú se’l sap a la seua manera, i més en castellà. I jo crec que les cançons parlen. [Torna a recitar:] “A seis horas de València, en el pueblo de Manuel, ocurrió este suceso, que a España hizo estremecer”. [Manuel hui dia està a 30 minuts en tren de València]
Què va passar? No ens deixes així…
Doncs un crim. Un fill de puta va matar una xica del poble de Manuel. La xica se’n va anar a Barcelona i se la va carregar. El dia de la Candelera, que és el 2 de febrer, ara fan un porrat, que és una fireta molt famosa. I el dia de la Candelera, el fill de puta aquest va matar la xica, Elvira. Molt fort, sí. Per això et dic que els romanços parlen de barbaritats, t’expliquen el que tu no t’imagines. També les paraules antigues que s’han perdut, i més en la nostra llengua, parlen. La història te l’expliquen.
Quines són les teues cançons preferides?
El cant de batre. El cant de batre m’emborratxa, perquè jo crec que és el cant més lliure i la ment del poble.
I, a més, és un cant no religiós, és completament popular.
Completament popular. En l’últim disc que vaig fer amb Ahmed [Touzani], ell canta al mateix temps que aplega olives, i Ahmed està cantant-te i invitant-te a cantar. La pareixença és tan gran [de les cançons marroquines d’Ahmed amb les nostres] que un cop comença a cantar, comence a cantar jo també.
Ell canta en àrab, i tu en valencià.
Oh, per força.
Explica’ns què són els cants de batre, per a les no iniciades.
El cant de batre és que les dones… Torne a repetir, les dones. Això que les dones treballaven menys que els homes és mentira. Les dones el primer que feien era agranar l’era i després agafaven un xorret de vinagre i el voltejaven per tota l’era perquè no entraren les formigues a menjar-se el gra. I, després, les dones començaven a batre. A banda, ser morenos era sinònim de pobresa. Anaven tapades [fins
a les ungles]. Tot. El mocador. Només es veia la cara i les mans. Imagina’t el que patirien. Però, vull dir-te, el cant de batre és eixe. Però hi ha cants de llaurar, cants de segar, i de les dones a casa, de pastar, de fer dormir els xiquets… Hi ha de tot. Hi ha molts palos. Diuen que els andalusos tenen 42 palos, variants.
Què en penses, de les noves generacions de cantaores?
Doncs pense que gràcies a ells açò ja no es perd. Hui tenim la sort que hi ha molta gent que canta en valencià. Fa 20 o 30 anys, només cantaven els que no estaven bé, quatre persones, Al Tall i companyia. Però hui en dia hi ha molta gent. De gent jove, Feliu Ventura, Pau Alabajos. En el folklore està Jonatan Penalba. Hilario Alonso també està cantant. No ho sé, aquesta gent jove. Això és molt bonico.
La música tradicional valenciana de què parla majoritàriament?
Doncs, com deia el tio Moreno, parla de patir. Després, els valencians, jo no vull ofendre ningú, però són uns marranos. Què vols? És de veres.
Acaba la frase: si les catalanes del nord són escatològiques, les valencianes són…?
“El ‘Romanç de les dones que juguen al burro’, que cante jo, sempre dic que és un poc masclista, però també s’ha d’explicar”
Jo sé romanços que no els dic de lo burros que són. Però burros, burros. Els sent, però no els vull cantar. A banda, també, el tema del masclisme. Jo et dic una cosa, que jo seria l’última persona que ofendria una dona. Això seria l’últim. El que passa és que trobe, per exemple, en el ‘Romanç de les dones que juguen al burro’, que cante jo, jo sempre dic que és un poc masclista, però també s’ha d’explicar. Hui, per desgràcia, encara existeix, no? També s’ha de parlar d’eixe tema.
Les cançons denoten el masclisme d’una època o són tristament actuals?
Això és una altra. Està passant hui, per desgràcia, en el segle XXI. Mira, ací hi ha un pardal que es diu tort. Doncs resulta que els xiquets el caçaven, i era perillós, perquè agarraven un bancal i els xiquets havien d’anar pel mig dels tarongers, amb pots amb pedres, fent soroll. I els torts sortien cap amunt i disparaven. Haurien pogut matar-se. Tu saps què cantaven? [Canta:] “Pardalet, no piques el blat, que és del meu cunyat, del meu cunyat. Blai, blai, li pega a la dona. Blai, blai, la deixa en camisola. Blai, blai, li pega un xillit. Blai, blai, la tira del llit”. Això ho cantaven els xiquets.
Posa’m un exemple d’una cançó que siga marrana. No cal que siga la més marrana de totes.
Mira, “L’havanera”. Hi ha dues versions, una d’abans de la guerra. [Canta:] “Baix d’una palmera hi ha quatre figues torrant-se al foc, anaren quatre fadrins i se les menjaren a poc a poc”. I la versió de després de la guerra. Amb la repressió, no podies dir figues. [Canta:] “Baix d’una palmera hi ha una panotxa torrant-se al foc, anaren quatre fadrins i se la menjaren a poc a poc”. Una panotxa per a quatre fadrins, tu imagina. Però està tot fet en mala llet. Inclús parlaven amb ironia. Uh, converses, però tot era sobre el tema. La repressió era tan gran que com que no els deixaven dir-ho, ho cantaven.
Se t’associa amb valencianitat. T’han convertit en un símbol, gairebé. No fa gaire vaig preguntar a una veïna de Xàtiva què era per a ella ser valenciana, i em va dir: “Què és la terreta? Sentir cantar al Botifarra”. Com ha passat això? Com t’hi sents?
“Soc una persona normal i corrent, però tot açò, si no s’haguera gravat, avui ja no estaria. La gent es mor i s’ho emporta”
Hòstia, que fort. No ho sé. Em sent molt orgullós. Per a mi és un plaer. Crec que el que he gravat i el que he fet és el que jo no volia que es perdera. Jo no soc el millor, jo soc una merda, soc una persona normal i corrent. Però tot açò, si no s’haguera gravat, hui ja no estaria. La gent es mor i s’ho emporta.
Què és per a tu ser valencià? Supose que no em diràs sentir cantar a Botifarra.
Un orgull. Torne a parlar-te de quan era xiquet i no em deixaven parlar en la meua llengua. Saps què pensava? De xiquet ja pensava i deia: “I jo per què vinc a l’escola, si no em deixen parlar en la meua llengua?”. Quan vaig obrir els ulls a la meua casa, els meus uelos, els meus pares, els meus germans parlaven en valencià. Per què eixa cosa? I jo quan era xiquet també pensava, diguem “adiós”, si en valencià serà “adéu”. Tu imagina si em calfava el cap amb totes aquestes coses. Tu saps quan em va agarrar la botera forta? Hi havia un senyor, que li deien Toni Mestre, que va fer en RNE un programa que es deia De dalt a baix. El sentia cada dia. Era dijous i dimarts
a les dotze del migdia. Quan el sentia, el cul se’m feia Coca Cola. Jo sentia Toni Mestre i sentia parlar ma uela, perquè ell deia: “No es diu cenicero, cal dir cendrer”. Aleshores, què és per a mi ser valencià? Un orgull.
Quan t’acusen de catalanista, tu què dius?
Em fique a plorar. [Ironia] No res, no en faig cas. Mira, fa un mes vaig anar a Crevillent, que és l’últim poble on es parla en valencià. Tu imagina lo curta que és la gent que deien que Pep Botifarra canta un romanç que es diu “El romanç de Senyera”. No saben que existeix un poble que es diu Senyera, que és veí de nosaltres. Deien: “Canta la senyera i trau l’estelada”. [Riu] M’acusen de catalanista, m’acusen que estic adoctrinant els xiquets. Eixa és una altra. Si tinguera la teua edat, potser, però ara? Ara em dona igual. Vull fer el que em done la gana. No diuen que estem en un país lliure? Una merda. És mentira. Però és igual, jo he de fer el que em passe por los cojones. Ho ho fet fins ara, també seria el cas. Em sent molt orgullós, perquè no he fet mal a ningú. Tinc un cartell, de fa sis o set anys, que el van ficar per Picassent (on hi ha una presó), on fica “Pep Botifarra. Se Busca. Per catalanista i traïdor a la llengua”.
Traïdor a la llengua?
Traïdor a la llengua. [Riu] Açò no té paraules.
Dius que no ets músic, però tu has cantat amb una banda, amb una orquestra simfònica…
Sí, molt bé. Em pareix molt bé. Però, jo no soc músic.
Com a mínim has d’entrar a temps!
El director de l’orquestra, Octávio [Más-Arocas], és de Bunyol i parla en castellà, perquè allí es parla castellà. El tio està treballant en una orquestra de Nova York. I quan va arribar, em diu: “Com estàs, tio? Mi padre y mi madre son fans tuyos”. Li dic: “Escolta, Octávio. Volia parlar amb tu”. I diu: “¿Qué pasa?”. “Que jo no sé música. Tu has de tindre paciència”. I quan vam acabar el concert, em diu: “Hijo de puta, ¿no sabes de música?”. I jo: “No, no”. “Va, vete a la mierda”, em diu. [Riu] Octávio és un crac.
Explica’ns el teu darrer projecte amb Ahmed Touzani. Com vas conéixer-lo?
Oh, Ahmed. Ahmed és el més gran. Hi ha un xicon, Ramon Camaroja, que era el seu jefe. Un dia el veig i em diu: “Pepe, conec un xic que és del Marroc. Ahmed, es diu. Diu que toca la guitarra”. I dic: “Toca la guitarra? Un àrab toca la guitarra?”. “Sí, una guitarra d’eixes. I m’ha dit que li agradaria conéixer el Botifarra”. La qüestió és que un dia arriba [Ahmed], em dona la mà i em diu: “Pepe, tenia moltes ganes de conéixer-te”. I em va dir una cosa que em va… M’emocione i tot. “Quan et sent cantar, sent cantar el meu poble”. [Fa una pausa] Això és molt fort, eh? I li dic: “I tu què toques?”. “Jo toque el llaüt àrab, el violí i cante. Resulta que, quan estava en Tànger –jo soc immigrant– cantava quan venien els guiris a l’hotel”. Al matí plegava olives; eren llauradors. I a la nit cantaven als guiris. Quedem un dia a la caseta xicoteta i, quan el sent: “Me cague en la mare que t’ha parit! Quin tio! Tu on estaves?”. I vam començar. Hi ha gent que em diu que no li done tanta popularitat, “que ahí el que eres popular eres tu”, i li dic: “Escolta, ahí, si no està Ahmed, no es fa res”. Ahmed tampoc pot cantar el que cante jo, per això fem la fusió. A més, parla en valencià. És un crac. Estic molt content.
Moltes gràcies, Pep. Ens dediques una cançó?
Quina vos dedique? A vore, quina vos podria cantar? No ho sé. La que cantava el tio Adrià? Eixa la canta Maria Arnal. Marieta va vindre un dia i em va demanar un cant de batre. I ella canta una variant de les que li vaig gravar. [Canta:] “La sot i la ferradura, la ferradura i el sot –arre haca!– fan la palla més menuda, fan la palla més menuda, –ai! mig i vora!– fan la palla més menuda, fan la palla més menuda, i portem el rossí al tros –me cague en la figuereta, bueno!”.
