Les noves cooperatives d’habitatge en cessió d’ús a Catalunya han rebut molts elogis, però també dures crítiques. La principal: que sovint resulten inassequibles per a una part important de la població més necessitada d’habitatge digne. Aquesta no és una característica pròpia del model, sinó del context econòmic i financer en el qual es troba a Catalunya. És per aquesta raó que l’emergent sector ha engegat, en el marc de la Xarxa d’Economia Solidària (XES), una campanya per reclamar canvis institucionals i normatius que afavoreixin l’assequibilitat de l’habitatge cooperatiu. Com ha succeït a altres països com l’Uruguai, el Quebec o Dinamarca, el foment públic del sector pot fer de palanca perquè el cooperativisme esdevingui una potent eina d’accés a l’habitatge en clau comunitària i desmercantilitzada. Aquest tipus de concertació público-cooperativa albira una via alternativa a les aliances público-privades pròpies de l’urbanisme neoliberal.
La concertació público-cooperativa, de fet, ja ha esdevingut clau per tirar endavant molts dels primers projectes pilot al país. Aproximadament la meitat de les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús existents s’han constituït amb sòl o edificis de propietat municipal. Això ha permès rebaixar costos significativament, però la majoria de les aportacions inicials de les persones sòcies continuen oscil·lant entre els 20.000 i els 35.000 euros. Mitjançant aquestes aportacions, les cooperatives acumulen el capital inicial necessari per a poder accedir a finançament per a obres de construcció o rehabilitació. Però evidentment, una part important de la població no gaudeix d’estalvis suficients per poder afrontar aquest requisit d’entrada. Per això es reclamen ajuts públics, per poder rebaixar aquesta aportació inicial de les persones sòcies, i es proposa que s’assimili la cessió d’ús al lloguer en tots els ajuts públics existents, com són els del pagament del lloguer.
El foment públic del sector pot fer de palanca perquè el cooperativisme esdevingui una potent eina d’accés a l’habitatge en clau comunitària i desmercantilitzada
Una altra qüestió important té a veure amb les condicions de finançament. La majoria de bancs miren amb recel aquesta nova forma d’habitatge col·lectiu i demanen contrapartides perjudicials per al model, entre elles, la divisió horitzontal de la propietat cooperativa i/o avals personals. Aquesta condicionalitat per a accedir a finançament no solament desdibuixa el caràcter col·lectiu dels projectes, sinó que és un factor addicional d’exclusió. Per això, la campanya també reclama millores en les condicions de finançament públic de l’Institut Català de Finances (ICF) i la creació d’avals públics perquè les cooperatives puguin accedir a finançament privat sense haver de comprometre el seu model.
Algunes veus han argumentat que la cessió de sòl, patrimoni i diners públics a cooperatives d’habitatge pot arribar a representar una forma de privatització o, si més no, una mera variant del partenariat público-privat. Jurídicament, de fet, les cooperatives són entitats privades. No obstant això, si s’entén que allò públic pot estendre’s més enllà de la propietat estatal, les possibilitats per a noves formes d’administració col·lectiva de la riquesa social s’amplien. En desenvolupar una funció social i mantenir un caràcter obert i desmercantilitzat, les cooperatives poden esdevenir comunitats de custòdia de recursos públics. Una custòdia que fins i tot pot resultar més robusta que la de les administracions de l’estat, sovint vulnerables a canvis polítics i a pressions empresarials. En aquest sentit, la sectorial d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús de la XES també està pressionant en paral·lel per modificar la llei de cooperatives amb l’objectiu de definir i acotar les característiques bàsiques del model. Es pretén així afegir un tallafoc legal contra el nepotisme i el lucre que amenacen qualsevol iniciativa social en un context desregulat.
L’estratègia publico-cooperativa planteja una combinació d’esforços per anar desmercantilitzant territori mitjançant la cooperativització de sòl i d’edificis privats
Potser la perspectiva més interessant que introdueix l’estratègia publico-cooperativa proposada és la de guanyar-li terreny al mercat d’habitatge privat. Planteja una combinació d’esforços per anar desmercantilitzant territori mitjançant la cooperativització de sòl i d’edificis privats. Sota el paraigua cooperatiu i amb suport públic es poden constituir comunitats d’ingressos mixtos i nous vincles comuns entorn l’habitatge. Creant en el procés horitzons compartits desitjables i una transversalitat popular diferent des d’on pugnar amb l’imaginari de la “societat de propietaris”, que encara cueja des del franquisme. Un tipus de societat que ha incorporat de forma subalterna i hipotecada a la classe treballadora i que l’ha dividit entre els que han pogut accedir-hi a la propietat i els que no. L’escletxa que representa el cooperativisme d’habitatge en aquest panorama només pot aprofundir-se amb un esforç que vagi més enllà dels mateixos cooperativistes. Amb la crisi del coronavirus i les consegüents dificultats econòmiques que ja estan començant a patir algunes cooperativistes, que aquesta proposta avanci esdevé encara més crucial.
