El maig de 1842, a Londres, Charles Darwin va publicar el primer treball on començava a esbossar la teoria de l’evolució, era un assaig sobre els esculls coral·lins que havia estudiat durant el viatge a bord del Beagle. La innovadora teoria proposava que existeix un procés de selecció natural que obliga les espècies a anar-se adaptant per sobreviure i prosperar; i que, en aquest procés, hi intervenen diversos factors, com la lluita per l’existència o el suport mutu. El 9 de desembre d’aquell mateix any, a Moscou, naixia Piotr Alekséievitx Kropotkin, fill del príncep Aleksey Petrovich, un latifundista que tenia mil serfs cultivant terres en tres províncies.
El 24 de novembre de 1859, disset anys després, Darwin va publicar finalment la seva teoria a L’origen de les espècies. Escrit en un llenguatge planer que podia entendre el públic no especialitzat, el llibre va tenir molta difusió i va provocar un gran terrabastall que va dividir la comunitat científica, aleshores encara fortament controlada pels poders eclesiàstics. La polèmica va arribar a tot arreu, també al Cos de Patges de San Petersburg, l’acadèmia militar més selecta de Rússia, que impartia una dura disciplina militar i una formació acadèmica intensiva, racionalista, liberal i centrada en les ciències.
El 1861, el jove Kropotkin va patir la seva primera detenció per participar en una protesta estudiantil
El jove Kropotkin hi estava internat per ordre del mateix tsar Nicolau I i ja havia començat a forjar el seu esperit rebel. El 1861, va patir la seva primera detenció per participar en una protesta estudiantil. Necessitava fugir de l’extravagant ambient cortesà, que li resultava opressiu i desagradable. Per això, tot i poder escollir millors destins per fer el servei militar, va triar anar a la remota Sibèria, on buscava dades per refutar les tesis dels darwinistes sobre la lluita per l’existència com a principal factor de l’evolució.
El 24 de juny de 1862 va partir cap a Irkutsk i d’allà cap a Chitá, un petit poble on va estar durant cinc anys, fins al 1867. Aquells cinc anys a Sibèria van ser decisius. Kropotkin va conèixer de primera mà els hàbits i costums de la pagesia i el poc que hi podia fer l’administració “ni encara que estigués animada per les millors intencions”. La seva obligació principal va ser fer un estudi del sistema penitenciari siberià, de cara a reformar-lo. Així va conèixer les deficiències de la burocràcia estatal i la xacra de la corrupció administrativa; i també les formes de cooperació directa i autònoma entre la pagesia.
Com ell mateix va deixar escrit a Memòries d’un revolucionari: “Vaig perdre a Sibèria tota la fe que abans pogués haver tingut en la disciplina de l’Estat, preparant-se així el terreny per a convertir-me en anarquista”. Les incursions que va fer al territori inexplorat de Manxúria, entre 1864 i 1866, li van permetre recopilar dades essencials per a la seva hipòtesi evolutiva. Va observar com les especies, lluny de presentar una acarnissada lluita per l’existència, mostraven una conducta altruista que ell va definir com “suport mutu”.
Les incursions que va fer al territori inexplorat de Manxúria, entre 1864 i 1866, li van permetre recopilar dades essencials per a la seva hipòtesi evolutiva
El 3 de novembre de 1864, els darwinistes de Londres es van agrupar en el Club X i van acaparar el protagonisme en el debat sobre l’evolució, ja que el mateix Darwin es trobava en un lamentable estat de salut. Els més ferotges van ser Theodore H. Huxley, anomenat el buldog de Darwin i avi de l’autor d’Un món feliç, i Herbert Spencer, pare del darwinisme social, teoria que va fer pública aquell mateix any amb l’assaig Principis de biologia. Van enderrocar el mite de la creació, però al pedestal buit hi van alçar un nou mite, el d’una suposada guerra natural permanent de tothom contra tothom.
En ple auge del capitalisme, del liberalisme i de l’imperialisme, els darwinistes van agafar la lluita per l’existència i la van elevar a la categoria de norma sagrada. Aplicat a les relacions humanes, el darwinisme social va servir per justificar l’explotació capitalista i la necessitat d’un potent aparell estatal que posi ordre en aquesta suposada guerra caníbal que pretenen fer-nos creure que és el nostre estat natural. El darwinisme social és el dret i el deure de civilitzar pobles, és la legalització de l’espoli, el saqueig i l’explotació, és el destí manifest, la superioritat de la raça ària, el “Viva la muerte!”.
Interludi
L’any 1867, Kropotkin va escapar de l’exèrcit i va ingressar a la Societat Geogràfica Russa de Sant Petersburg, des d’on va explorar les glaceres de Finlàndia i Suècia i va fer importants aportacions a la geografia física, entorn de l’estructura orogràfica d’Àsia i la glaciació. Tot just tenia trenta anys i se li suposava un brillant futur acadèmic. El van proposar per presidir la secció de Geografia Física, però no va acceptar el càrrec perquè ja estava immers en activitats revolucionàries i més interessat en els esdeveniments ocorreguts durant La Comuna de París: “Però quin dret tenia jo a aquests gaudis d’un ordre elevat, quan tot el que em rodejava no era més que misèria?”.
A finals de 1873 va ser detingut i va estar empresonat a la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau i a la presó de Sant Petersburg
Durant els seus viatges, també havia pogut constatar les penoses condicions de la pagesia russa i finesa. El febrer de 1872, amb l’herència rebuda per la mort del seu pare, es va pagar un viatge a Europa per conèixer de primera mà el moviment obrer. Es va adherir a la Internacional, va travar amistat amb James Guillaume i, cap al maig, va tornar a Sant Petersburg i es va unir al Cercle Chaikosky (organització revolucionària camperola) a la qual assistia disfressat i amb el nom fals de Borodin. A finals de 1873 va ser detingut i va estar empresonat a la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau i a la presó de Sant Petersburg. Les nefastes condicions de les presons tsaristes li van destrossar la salut i va estar a punt morir, però els amics li van preparar un pla i es va escapar corrents quan entraven els proveïdors de llenya. A l’exterior l’esperava un carro preparat per fugir.
Kropotkin va emprendre el camí d’un llarg exili de quaranta-un anys. A primers d’agost de 1876 va desembarcar a Hull, a Anglaterra, on va començar a col·laborar a The Time i Nature. El 1879, amb Eliseu Reclus i Paul Brousse, va fundar Le Révolté, des d’on va presentar les seves tesis sobre l’anarcocomunisme: “A cadascú segon les seves necessitats, de cadascú segons les seves capacitats”, ja que tots els béns de què disposa la societat són producte del treball mancomunat de totes les persones d’ahir i d’avui i, per tant, pertanyen a totes per igual perquè és impossible discriminar la part que ha tingut cadascú en la seva producció.
El 21 de desembre de 1882 va ser detingut a Lyon i empresonat a l’abadia de San Bernard, on va obtenir l’estatus de presoner polític
El 30 d’agost de 1880, el govern suís el va expulsar del país per pressions de l’imperi rus i es va establir a Thonon, França. El novembre de 1881 va començar una col·laboració de tres dècades a la revista The Nineteenth Century. El 21 de desembre de 1882 va ser detingut a Lyon i empresonat a l’abadia de San Bernard, on va obtenir l’estatus de presoner polític. El novembre de 1885, Reclus va reunir els articles de Kropotkin a Le Révolté i va publicar Paraules d’un rebel. Hi va haver una forta campanya internacional per la seva llibertat i finalment el govern francès no va tenir més remei que cedir i el va alliberar el 15 de gener de 1886.
Al març, Kropotkin es va instal·lar definitivament a Anglaterra, on va fundar el grup Freedom, que va créixer i va guanyar influència al moviment socialista anglès. Kropotkin es va involucrar en el cas dels condemnats a mort per l’atemptat d’Haymarket, l’any 1886. Posteriorment, les seves activitats com agitador van ser cada cop més escasses i va començar a predominar la seva faceta de pensador, intel·lectual i científic. Escrivia per moltes publicacions, científiques i anarquistes.
El suport mutu
Kropotkin va publicar una sèrie d’articles –que posteriorment s’agruparien en el llibre Camps, fabriques i tallers– a la revista Nineteenth Century. Però Huxley, el buldog, també hi col·laborava. Aleshores, el debat es va traslladar a les pàgines d’aquesta prestigiosa revista: “Quan Huxley, volent lluitar contra el socialisme, va publicar el 1888 el seu atroç article La lluita per la supervivència, em vaig decidir a presentar en forma comprensible les meves objeccions”.
Kropotkin defensava que el suport mutu i la cooperació són pràctiques comunes a la natura i esdevenen essencials per a la naturalesa humana
A partir de setembre de 1890, Kropotkin va començar a publicar els articles de resposta a les tesis d’Huxley i Spencer. No negava la lluita per l’existència, però constatava que no és l’únic factor de l’evolució de les espècies, que trepitjar per no ser trepitjat no sempre és la millor estratègia evolutiva; que el suport mutu i la cooperació són pràctiques comunes a la natura i esdevenen essencials per a la naturalesa humana; fins i tot, que l’altruisme entre les espècies pot ser, en realitat, el factor que proporcioni major èxit en el procés evolutiu.
La teoria del suport mutu aplicada a les societats humanes és el comunisme llibertari, convertit així en l’estat natural de les societats, en comptes de l’interessat homo, homini lupus. Sis anys va estar Kropotkin refutant les tesis d’Huxley i després, l’any 1902, els seus articles van ser recopilats i publicats amb el títol El suport mutu. Un factor de l’evolució. Aquesta és la gran aportació de Kropotkin al món. Abans d’això, l’any 1892, Reclus havia publicat una altra recopilació d’articles del rus a Le Révolté, amb un altre títol imprescindible: La conquesta del pa; i l’any 1897, Kropotkin havia participat en la campanya contra el govern espanyol per les tortures a Montjuïc.
La Revolució Russa
El 1914, Kropotkin va publicar La gran Revolució Francesa i quan va esclatar la Gran Guerra va prendre partit per França, ja que pensava que calia oposar-se al militarisme alemany. L’anarquisme és antimilitarista, així que Kropotkin va trencar amb Freedom, va perdre contacte amb vells amics i va quedar pràcticament aïllat. Lenin va aprofitar el sobtat bel·licisme de Kropotkin per qualificar-lo de petit burgès i nacionalista, per així poder atacar l’anarquisme. Però el març de 1917 van arribar a Anglaterra les primeres notícies de la caiguda del tsarisme i a l’estiu Kropotkin va embarcar d’incògnit a Aberdeen. En arribar a Petrograd en tren a les dues de la matinada, es va trobar 70.000 persones esperant-lo a l’andana.
Es va implicar de ple en actes, discursos i reunions, cosa que va empitjorar la seva salut, però, sobretot, seguia ofuscat amb la guerra, cosa que el va dur a “situacions i companyies equívoques”. Va ser conseller de Kerensky, qui li va oferir un càrrec, una pensió i una residència al Palau d’Hivern. Kropotkin va refusar i els últims anys de la seva vida va viure en la misèria. El final de la guerra el va fer sortir del seu desconcert, va recuperar les bones relacions amb anarquistes com Volin o Alexander Shapiro i va reprendre l’activitat treballant a la Lliga Federalista, que va ser suprimida a mitjans de 1918 per les autoritats bolxevics.
L’any 1919 va escriure a Lenin i s’hi va trobar en diverses ocasions, per criticar el rumb autoritari que estava prenent la revolució
Abans, a la primavera, Néstor Makhno l’havia anat a visitar a Dmitrov, on Kropotkin s’havia instal·lat i treballava en el seu darrer gran llibre, l’Ètica, on proposava que només una moral basada en la llibertat, la solidaritat i la justícia pot superar els instints destructius que també formen part de la naturalesa humana. L’any 1919 va escriure a Lenin i s’hi va trobar en diverses ocasions, per criticar el rumb autoritari que estava prenent la revolució. Les crítiques mai van ser ateses, Kropotkin les va endurir i va ser detingut el mateix 1919. L’any següent es va tornar a entrevistar amb Lenin i el va tornar a avisar: “En el moment actual, són els comitès del partit i no els soviets els que porten la direcció de Rússia; i la seva organització pateix els defectes de tota organització burocràtica”.
Finalment, el juny de 1920 va escriure una Carta als obrers del món occidental exposant lúcidament les seves crítiques a la revolució bolxevic. A partir de novembre de 1920, la seva salut va empitjorar i la matinada del 8 de febrer de 1921 va morir. La família i amics, com Alexander Berkman o Emma Goldman, van refusar el funeral oficial ofert pel govern bolxevic. El taüt va ser portat en tren fins a Moscou, on una multitud de 200.000 persones el va acompanyar durant vuit quilòmetres en el trajecte del Palau de Treball fins al cementiri de Novodevichi, on els oradors i les oradores van pronunciar els seus discursos. El funeral de Piotr Kropotkin va ser l’última gran manifestació massiva de l’anarquisme rus fins a l’any 1987.
