La realitzadora xilena Maite Alberdi ha sorprès la cinefília internacional amb un documental que sembla fals, sobretot durant uns primers minuts desconcertantment còmics, però que és ben autèntic. El agente topo s’inicia al local d’una agència de detectius privats. Els seus responsables han rebut l’encàrrec d’infiltrar-se en una residència per a gent gran, amb l’objectiu d’assegurar-se que la mare de la clienta que els ha contractat rep un tracte adequat. Com que l’agència no pot comptar amb el seu col·laborador habitual, d’edat més avançada, ha de posar un anunci a la premsa per trobar algú disposat a internar-se i enviar informes durant setmanes.
Malgrat el seu domini precari del telèfon mòbil i dels aparells, que haurà de fer servir durant la investigació, l’escollit és un home vidu que ha perdut la seva dona fa poc. Sergio filmarà amb una càmera oculta, però alhora serà filmat per Alberdi. Perquè la cineasta també s’ha infiltrat en la residència amb l’excusa de fer un nou documental sobre la tercera edat (ja tenia experiència en la matèria, amb el migmetratge Yo no soy de aquí).
A mesura que el protagonista comença a conèixer algunes de les residents, l’humor comença a perdre pes. Alberdi usa l’humor com a porta d’entrada per a l’espectador i com a contrapunt d’alguns moments més dramàtics, però la tendresa i un cert abatiment acaben per imposar-se. El film esdevé un retrat profundament humà sobre l’envelliment, les demències i la manera de viure-les lluny dels éssers estimats. L’experiència acaba resultant pertorbadora pel mateix Sergio, un home acostumat a una vida molt autònoma i a la proximitat amb la família, que pot veure-hi una mena d’anticipació d’un futur indesitjable de malalties i aïllament. Pel camí, coneixem rastres de les vides de diverses persones. I la investigació, que havia de buscar responsables concrets d’un malestar, acaba apel·lant a tota la societat i a una manera de gestionar la senectut.
