“Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat
haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres,
o el precedent es tornarà contra ell”
Thomas Paine
5556 dies. Els que traginen exactament, jorn rere jorn, entre el 15 de juny de 2011 i ahir mateix, 3 de setembre de 2026. Tot just ahir, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans va desmuntar jurídicament Manuel Marchena, va qualificar de desproporcionades les penes de presó imposades als indignats que protestaven contra les retallades antisocials als voltants del Parlament i va sentenciar categòricament que aquests càstigs extensius i antijurídics no tenen cabuda en una pretesa societat democràtica i generen un efecte dissuasiu per exercir l’impepinable dret democràtic a la protesta. Com a resum.
Diria que no és menor ni hauria de passar desapercebuda. Perquè resumeix totes les contraccions i contradiccions d’una llarga dècada, a cavall entre la por i l’esperança, i tots els interrogants de present i futur. Revisar avui l’hemeroteca catalana de 2011 –cop d’estat, es va arribar a dir– fa feredat i recorda, per moments, a l’hemeroteca espanyola de 2017. En tots dos casos, no hi ha operacions repressives reeixides sense climes polítics i mediàtics que l’empenyin i legitimin. Una cultura del linxament –tan present aquests dies– que tant despulla John Ford a El jove Lincoln: ens faríem creus de les coses que fem en grup que ens avergonyiríem de fer sols.
No hi ha operacions repressives reeixides sense climes polítics i mediàtics que l’empenyin i legitimin
La sentència condensa una brutal paradoxa i un vèrtex funest. Allò que alguns van impulsar des de Catalunya se’ls va acabar girant en contra des del Regne d’Espanya. La màquina es va acabar cruspint l’inventor; la mateixa idea en el propi cos. Governava CiU amb el suport del PP i es va decidir, políticament i institucionalment i per unanimitat al Parlament, enviar la causa a un tribunal especial –l’Audiència Nacional–, sota tipus penals excepcionals –delictes contra les altes institucions de l’Estat– i de la maneta de l’extrema dreta –aleshores l’inefable sindicat del crim Manos Limpias.
Només sis anys després aquell dispositiu punitiu, arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, es girava contra alguns dels seus impulsors, que es veien enjudiciats per un delicte d’excepció –rebel·lió per posar urnes–, asseguts en la més alta magistratura de l’Estat –el Tribunal Suprem– i acusats per l’extrema dreta també com acusació popular –aleshores el crim sindicat que és Vox. La rúbrica de tots dos casos la duia Marchena. La mateixa “violència ambiental” que es va treure de la màniga per condemnar els indignats del 15M va servir, poc després, per condemnar els independentistes a cent anys de presó. Precisament és aquest concepte funest, nefast i pervers el que el TEDH qüestiona obertament i en canal.
Allò que alguns van impulsar des de Catalunya se’ls va acabar girant en contra des del Regne d’Espanya. La màquina es va acabar cruspint l’inventor
No serà per paradoxes, amb una de doble. Primera: que molts, indistintament, mai no vam deixar de solidaritzar-nos amb els perseguits en una causa i l’altra. Segona: he compartit manifestacions per exigir la llibertat dels presos polítics amb més d’un indignat condemnat. I tercera de propina europea: per violència ambiental antijurídica, la de Marchena, guatlla d’Estat.
Si el procés és el càstig, com van aprendre amb Kafka, no sé si n’extraurem aprenentatges, gestos o autocrítiques. Ni que sigui fora de termini, és a dir, quinze anys després. Sí que sé que la memòria bull. Els independentistes torturats el 1992 van trobar l’empara del TEDH un 2004. Martxelo Otamendi el 2012, nou anys després del tancament del diari Egunkaria i dos anys després de la categòrica absolució dictaminada per l’Audiència Nacional, que va qualificar d’inconstitucional el tancament del diari i va qualificar de versemblants totes les denúncies per tortura. A destemps, passada una dècada, hi ha justícia mai? Mai no ho he sabut del cert. Que som tot el temps que ens fan perdre és tautologia.
Queden també les seqüeles estructurals de les pitjors retallades des del final de la dictadura, la criminalització criminal de la protesta i una desdemocratització global
Quinze anys, sí, donen per molt. Sobretot per furetejar com es forja el pes d’una llarga injustícia. Recordant que la primera sentència de l’Audiència Nacional fou absolutòria –per la descompensació acusatòria entre fets concrets i penes sol·licitades. Un magistrat es va oposar en vot particular: es deia, es diu, Fernando Grande-Marlaska. I la Generalitat i el Parlament també. Dels divuit processats, vuit foren condemnats finalment, quatre d’ells a penes de presó de tres anys.
Hi ha més encara: caldria també no oblidar els qui fa molt, molt abans-d’ahir, van poder restablir el dret, restaurar la justícia o reparar el dany i s’hi van negar obertament. La carpeta de l’indult, per exemple, ha estat sobre la taula de sis ministres. Deixem els quatre del PP i centrem-nos en els del “govern més progressista de la història”, que jeu a la Moncloa des de 2018 i mai no va fer res. Ni Pilar Llop ni Bolaños van voler tramitar-lo. Ells sabran per què –entre la desídia i la inèrcia. Perquè el fet concret és que, després d’una espera godotiana, cap d’ells va entrar mai a la presó. Un dia qualsevol, burocràticament i a misses dites, els tribunals corresponents van decretar lacònicament l’extinció de la pena per prescripció.
Centrem-nos en el “govern més progressista de la història”, que jeu a la Moncloa des de 2018 i mai no va fer res. Ni Pilar Llop ni Bolaños van voler tramitar l’indult
Que en queda quinze anys després? Una doctrina penal encara consolidada a Espanya però, des d’ahir, rebatuda directament pel mateix TEDH. Però diria que queden també les seqüeles estructurals i les conseqüències persistents d’allò que denunciaven aquells joves: les pitjors retallades antisocials des del final de la dictadura, la criminalització criminal de la protesta i una desdemocratització global accelerada que, paradoxes bèl·liques, tant la indignació social com la indignació independentista denunciaven amb tota la raó que ara els dona el TEDH. Però que tenien des del primer dia. I ja han passat exactament, aporia del pas del temps, 5556 nits. Quinze anys, dos mesos i vint-i-un dies.
