Delegacions turques i gregues es van trobar el 16 i 17 de març a Atenes, en la segona trobada des d’inicis d’any per rebaixar la tensió entre ambdós veïns i cercar solucions a les disputes pel control de les aigües de l’Egeu i el Mediterrani. Si bé aquests conflictes no són nous, el descobriment recent de jaciments d’hidrocarburs per part de Xipre i Israel al Mediterrani Oriental ha desfermat una febre de l’or que ha forçat a reconfigurar les aliances i les estratègies de tots els països de la regió. Ankara i Atenes no s’asseien a negociar des de feia cinc anys i, tot i que han acordat tornar-se a trobar a Istanbul, recuperar l’equilibri obligarà ambdues parts a fer cessions, enmig de fortes pressions internacionals. Els interessos de cada país, en plena crisi econòmica i sanitària, estan marcant la política exterior a una de les regions més amenaçades pel canvi climàtic i en una època en la qual la cerca de combustibles fòssils no hauria de ser ja una prioritat, ni energètica ni econòmica.
Aquestes primeres trobades no han alterat els pactes entre els fronts que s’han anat establint els darrers anys. Per una banda, representats pel Fòrum del Gas de l’Est de la Mediterrània (EMGF, en les sigles en anglès), una organització intergovernamental que pretén ser com una OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) regional: dins hi ha Grècia, Xipre, Israel i Egipte, però també compta amb la participació d’Itàlia, Jordània, Palestina i, des de desembre de 2020, dels Emirats Àrabs Units com a país observador. L’Estat francès ja ha sol·licitat ser-ne membre de ple dret i els EUA, la Unió Europea i el Banc Mundial han demanat poder participar-hi com observadors. A l’altra banda, s’hi troba Turquia, només amb el suport del Govern d’Acord Nacional (GAN) de Líbia –reconegut per les Nacions Unides–, després de signar a finals de 2019 un acord de delimitació de zones marítimes. Aquest pacte va anar acompanyat d’un altre de cooperació militar, que ha permès al GAN resistir el setge de l’Exèrcit Nacional d’Alliberació, l’altre actor del conflicte libi.
La tensió va arribar a tal punt l’agost de 2020, que ambdós competidors regionals van fer simulacres militars a la zona
Turquia, doncs, s’ha convertit en el centre de les crítiques d’altres països, que l’acusen d’anar per lliure, després que iniciés activitats de prospecció i recerca d’hidrocarburs al Mediterrani, en aigües reclamades per Grècia i Xipre. La tensió, en escalada des de 2018, va arribar a tal punt l’agost de 2020, que ambdós competidors van fer simulacres militars a la zona i Grècia va anunciar que ampliaria les seves aigües territorials a l’Egeu, de les sis milles nàutiques acordades per ambdós països a les dotze. Això significava un control de gairebé el 70 % de la seva superfície.
Més preocupant encara, la tensió ha vingut acompanyada d’un procés de rearmament. Turquia va comprar el 2019 els sistemes de defensa aeris S-400 russos, fet que va desencadenar dures crítiques dels seus aliats a l’OTAN. Fins i tot els EUA van anunciar sancions en considerar que aquest sistema podria suposar un risc per als avions de l’aliança atlàntica.
D’altra banda, recentment, i coincidint amb la primera trobada entre Grècia i Turquia, el ministre de Defensa grec Nikolaos Panagiotopoulos anunciava un acord militar amb l’Estat francès per tal de modernitzar l’exèrcit hel·lè, amb la compra de divuit caces.
El dret del mar
Una de les claus del conflicte, i en la qual es basa Grècia per justificar les seves reivindicacions, és la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar (CNUDM), en vigor des de 1994 i mai signada per Turquia. Aquesta convenció permet delimitar aigües territorials entre països i establir zones econòmiques exclusives (ZEE) que atorguen competències sobre els recursos pesquers i geològics, i que es poden estendre fins a les 200 milles nàutiques. Així, des de l’inici de la febre pels hidrocarburs, Xipre ha delimitat les seves ZEE amb Egipte (2003), el Líban (2007) i Israel (2010); Grècia ho ha fet el 2020 amb Itàlia a l’Adriàtic i amb Egipte al Mediterrani, anul·lant de facto el pacte entre el GAN libi i Turquia.
Les reivindicacions gregues tenen el punt a favor de les aigües territorials que les Nacions Unides li reconeixen
El gener de 2020, Grècia, Xipre i Israel pactaven la construcció d’un gasoducte que portarà gas natural a Europa pel Mediterrani des d’Israel (Projecte EastMed) i ofereix la possibilitat a Europa de reduir la seva dependència amb Rússia. La ZEE delimitada entre el GAN libi i Turquia, considerada nul·la per Grècia després del pacte amb Egipte, no pot bloquejar el pas d’aquest gasoducte, però si podria permetre Turquia, en cas de ser reconeguda, realitzar les seves pròpies prospeccions i forçar la seva incorporació al Fòrum del Gas de l’Est de la Mediterrània.
Les reivindicacions gregues tenen el punt a favor de les aigües territorials que les Nacions Unides reconeixen al seu territori insular i al fet que la gran majoria d’illes que es troben davant les costes turques pertanyen a Grècia. Si a l’Egeu la sobirania grega és difícil de qüestionar, no passa el mateix amb Megisti, una petita illa mediterrània de 500 habitants a tan sols 3 quilòmetres de la costa turca, però a 110 de l’illa grega més pròxima. Aquest territori és la principal justificació grega per establir una ZEE entre Creta i Xipre que exclogui i encercli totalment Turquia.
La falta de solucions a la qüestió de Xipre fa encara més complicats els pactes. La República Turca del Nord de Xipre, la part de l’illa ocupada per Turquia el 1974, no compta amb reconeixements internacionals. Ankara argumenta que els beneficis dels hidrocarburs trobats per Xipre haurien de distribuir-se entre tota la població de l’illa, però les seves accions al Mediterrani responen més a interessos econòmics i energètics propis. Mentre Grècia pretén tractar exclusivament la delimitació de les aigües territorials i un possible pacte per establir les ZEE, Turquia insisteix a ampliar les negociacions per parlar de la desmilitarització de les illes de l’Egeu o la situació de la minoria turca a Grècia.
L’exclusió de Turquia del Fòrum del Gas de l’Est de la Mediterrània i del projecte del gasoducte es percep a Turquia com una injustícia, i desperta la síndrome de Sèvres en el seu imaginari. El tractat de Sèvres de 1920, signat entre les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial i un Imperi Otomà derrotat, fragmentava del tot les restes de l’Imperi i pretenia crear estats independents de kurds i armenis. Malgrat que el tractat mai es va arribar a materialitzar, ha estat instrumentalitzat darrerament pel president Erdoğan per influir a l’opinió pública i justificar la necessitat de Turquia de seguir una política exterior autònoma que trenqui la dependència amb la UE. L’acord marítim amb el GAN libi va rebre el suport de totes les forces de l’oposició, a excepció del prokurd HDP, i es va presentar com una victòria contra Grècia a la majoria dels mitjans turcs.
Unilateralitat i intervencionisme
Certament, la política exterior turca s’ha tornat més unilateral, intervencionista i agressiva. Implicada en conflictes com el de Síria o Líbia, Turquia fa anys que també s’enfronta a Egipte pel seu suport als Germans Musulmans, expulsats del poder després del cop d’estat del general Al-Sisi el 2013. Les interferències de Turquia a altres regions es traslladen també al golf, a Somàlia –on té una base militar–, i al Sahel, amb una presència destacada a Mali i al Níger, amb qui darrerament ha signat un acord de cooperació militar.
Aquesta actitud turca no ve explicada només per la voluntat del seu govern de trencar lligams amb Europa. La falta de consens entre els membres de la UE envers Ankara, la bel·ligerància de països com l’Estat francès –sempre en pro de Grècia–, les disputes sobre Líbia o el seu lideratge al Sahel, han radicalitzat encara més les postures d’ambdós actors.
Ara, les sancions europees sobre Turquia han forçat Ankara a un nou diàleg. Tanmateix, aquestes polítiques reactives de la UE no ofereixen solucions a llarg termini. A més, l’autoritarisme del president Erdoğan bloqueja contínuament la possibilitat de trobar posicions comunes. La recent obertura d’un judici per a il·legalitzar el partit prokurd HDP o la decisió turca de retirar-se de la Convenció d’Istanbul sobre els Drets de les Dones, signada pel mateix Erdoğan el 2011, mostra com les dinàmiques externes són un reflex de les dinàmiques internes i de la deriva del país.
