Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

D'aquella soja, aquests purins

La soja transgènica cultivada massivament a zones desforestades del Brasil arriba a Catalunya pel port de Barcelona, per convertir-se en pinso de la indústria de la carn barata

D'esquerra a dreta: Deforestació a Brasil; plantació de soja a Brasil; Cargill a Martorell i granja de porcs a Osona | Victor Moriyama, Sira Esclasans i Brais G. Rouco

Heus ací una vegada una fava màgica capaç de convertir extensions enormes de terra en un monocultiu –quasi un milió de quilòmetres quadrats de terres del Brasil, l’Argentina, el Paraguai, Bolívia i l’Uruguai– que viatja milers de quilòmetres per mar fins a la resta del globus en grans vaixells, que alimenta 1.100 milions de porcs arreu del món i que enriqueix astronòmicament les grans multinacionals agroalimentàries. El nom d’aquesta fava és soja transgènica i la seva arribada va alterar per sempre la forma com mengem.

“La soja és una mostra de com és d’irracional el sistema alimentari globalitzat”, explica Larissa Packer, membre de l’equip de GRAIN al Brasil, una organització internacional que treballa fent costat a la pagesia i els moviments socials en les seves lluites per aconseguir sistemes alimentaris més justos. El consum humà només representa el 6% de les faves de soja cultivades arreu del món i el 15% dels olis i farines processades. Excepte un altre 3,6% dels olis, que es fan servir per usos industrials com el biodièsel, la resta de la producció mundial de soja es dedica només a l’alimentació dels animals de granja. Aquesta fava oleaginosa està present a tots els pinsos industrials en forma de farina. En més proporció en els d’aus i porcs respecte a vaques o ovelles, això sí. “Es conrea en monocultius repartits pels Estats Units (EUA) i per tot el Con Sud d’Amèrica Llatina, des d’on viatja amb vaixell a països com l’Estat espanyol, on serveix per a fer pinso i engreixar porcs, que acaben exportant-se a la Xina. Un negoci basat a substituir proteïna vegetal per proteïna animal, que genera moltes problemàtiques”, afegeix.

El 80% de la producció mundial de soja es dedica a l’alimentació dels animals de les macrogranges

Les paraules de Packer s’entenen millor si es comparen amb les dades de la indústria porcina catalana, la principal productora d’aquest tipus de carn en l’àmbit de l’Estat espanyol (41% del total), seguida per Aragó i Castella i Lleó, que conformen el triangle del porc del nord-est de la Península. Segons dades de l’Observatori del Porcí de la Generalitat de Catalunya, l’any 2019 es van sacrificar 22,5 milions de porcs a Catalunya, una mitjana de 6.100 al dia. En termes de la indústria, es van produir quasi 1,9 milions de tones de carn. D’aquestes, se’n van consumir 828.745; un 43% del total. El 57% es va exportar arreu de l’Estat espanyol o a països com la Xina, Corea o el Japó. D’acord amb aquestes dades, Catalunya és responsable de més de la meitat de les exportacions totals de carn porcina del conjunt de l’Estat. En l’àmbit mundial, l’Estat espanyol se situa com el quart productor de carn de porc, només superat per la Xina, els EUA i Alemanya, en un mercat que no para de créixer, fins i tot a l’Àfrica. Catalunya va exportar l’any 2019 carn de porc per valor de 3.350 milions d’euros.

Infografia de Hugo Cornelles i Maties Lorente

La cabana porcina catalana ha crescut un 20% en una dècada, i el 2019 va arribar a comptar més de 7,2 milions d’animals. La ramaderia industrial requereix grans quantitats de matèries primeres per fabricar pinso que abasteixi les granges. El gran creixement de la producció de carn, l’ofegament del model de pagesia tradicional a Europa, el preu barat del transport marítim i els acords de lliure comerç amb els EUA i l’Amèrica Llatina –que abarateixen enormement les importacions agroindustrials en suprimir els aranzels– han fet que les indústries de la carn locals miren al mercat internacional per proveir-se, sobretot quan es parla del “superaliment” per al ramat: la soja.

La cabana porcina catalana ha crescut un 20% en una dècada, i el 2019 va arribar als 7,2 milions d’exemplars

“La soja i la farina de soja que importa Catalunya requereixen una superfície conreada anual d’1.250.000 hectàrees, que equival a gairebé un 40% de la superfície total del país i un 75% de la superfície agrària de Catalunya (terra agrícola i forestal)”. Són dades de l’informe “El paper de Catalunya i el port de Barcelona en la construcció d’un sistema alimentari (in)sostenible”, elaborat per GRAIN, la revista Soberanía Alimentaria i l’organització Via Campesina, que es farà públic aviat.


Barcelona, porta d’entrada de la soja

“El port de Barcelona exerceix un paper més que rellevant, tant en les importacions de soja com en el seu processament i distribució per a l’ús en la indústria ramadera catalana; aquesta última es considera un dels motors de l’economia local”, es llegeix a l’informe. Cada any passen pels molls de la capital catalana més d’1,5 milions de tones de faves de soja sense processar, l’equivalent a 60.000 camions. Segons dades de l’IDESCAT, la gran majoria prové del Brasil (52%), EUA (22%) i el Paraguai (14%).

“Avui, al Brasil, es cultiven més de 38 milions d’hectàrees de soja, un territori deu vegades més gran que tot Catalunya”, especifica Henk Hobbelink, coordinador internacional de GRAIN. Per portar a terme aquests cultius, fa dècades que al Brasil es desforesten ingents quantitats de bosc i selva. Tot i la moratòria signada el 2006 per protegir l’Amazònia, durant el govern de Bolsonaro la superfície desforestada ha augmentat un 83% en la regió i s’ha arribat als nivells del 2008. Des de fa uns anys, la pressió s’ha traslladat a àrees més meridionals, com la del Cerrado. Es tracta d’una regió de sabana que fa quatre vegades la mida de l’Estat espanyol, on es calcula que habita una de cada vint espècies del planeta, i que ha vist augmentada més d’un 40% la seva taxa de desforestació des del 2011. Un dels pioners en la reducció dels ecosistemes naturals del Cerrado és Blairo Maggi, ministre d’Agricultura entre el 2016 i 2019, durant el mandat de Michel Temer, i premi “Motoserra d’or” de Greenpeace, per les tales il·legals de les seves empreses. “Espanya –concretament Catalunya i Aragó–, que és juntament amb Alemanya una de les grans productores de carn de porcs estabulats, es converteix en un país amb una demanda de soja molt alta i, per tant, és responsable dels nous acaparaments de terra en el Cerrado”, conclou Hobbelink.

L’informe, en el qual ha participat la seva organització, hi posa dades: “La soja que entra en el port representa 500.000 hectàrees de terra dedicada. Si la meitat arriba del Brasil i la major part es produeix en terres desforestades de la regió septentrional del Cerrado, podem dir que anualment l’entrada de soja pel port de Barcelona suposa l’equivalent a unes 230.000 hectàrees de desforestació, un 14% de tots els boscos de Catalunya”.

Les responsables de l’entrada de la soja que arriba a Catalunya per convertir-se en pinso són, principalment, dues empreses multinacionals: Cargill i Bunge. “En les seves plantes es processa la meitat de la farina de soja produïda en l’Estat espanyol. Aquesta producció cobreix l’actual demanda de farina de soja de la indústria catalana de pinsos per a l’alimentació animal”, explica l’informe de GRAIN.


Un negoci ancorat als nostres ports

“Som la farina del teu pa, el blat de la teva pasta, la sal de les teves patates fregides. Som el blat de moro de les teves tortillas, la xocolata a les teves postres, l’edulcorant de la teva beguda refrescant. Som l’oli de la teva amanida i la vedella, el porc o el pollastre que menges per sopar. Som el cotó en la teva roba, el folre de la catifa i el fertilitzant al teu camp”. Per ser tantes coses com presumia Cargill en un anunci als EUA, a l’Estat espanyol és poc coneguda, tot i facturar 1.243 milions d’euros l’any 2019 i ser la setzena empresa de la demarcació de Barcelona en volum de facturació. Fundada el 1865 als EUA per William Wallace Cargill, l’empresa es va especialitzar en la compravenda de cereals i productes agroindustrials, com ara, llavors, fertilitzants o pesticides. Amb l’arribada de la Revolució Verda entre els anys seixanta i setanta del segle XX, la companyia va adquirir una dimensió global. Fins avui dia, que és una de les poques firmes multinacionals del món que encara està controlada en un 88% per la família que la va fundar. Catorze dels seus membres tenen fortunes que superen els mil milions de dòlars.

Catorze membres del clan familiar que controla Cargill tenen fortunes que superen els mil milions de dòlars

Cargill, conjuntament amb Bunge, són dos dels gegants de la indústria agroalimentària mundial. Bunge, actualment amb base legal al paradís fiscal de les Bermudes, va ser fundada el 1818 per Johann Peter Gottlieb Bunge a Amsterdam i des dels primers anys del segle XX va començar els seus negocis a l’Argentina i el Brasil. Va estar sota el control de 180 famílies, algunes de les quals els Hirsch, els Bunge, els Born, els Engels i els De La Tour, fins que va començar a cotitzar a borsa l’any 2001. La branca ibèrica va facturar 3.293 milions d’euros l’any 2019.
“Cargill i Bunge dominen el mercat mundial de la soja i són les dues multinacionals que més poder tenen a l’Estat espanyol en el mercat d’aquesta matèria primera”. Ho diu Mar Calvet,  membre de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la UVic que ha participat la investigació Els rostres de la soja, impulsada per Ecologistes en Acció.  Ambdues empreses són les principals exportadores de soja brasilera: Bunge en primer lloc i Cargill en segon, amb 15,4 i 12,4 milions de tones, respectivament. Aquestes companyies desenvolupen, segons Calvet, estructures “semblants a la de la integració ramadera, on una sola empresa controla tot el cicle productiu, subministra els elements per al cultiu de la soja als agricultors, compra el producte obtingut, el processa i el comercialitza ella mateixa, amb l’objectiu d’acumular els màxims beneficis econòmics sense fer-se càrrec de les externalitats clarament negatives que comporta aquest cicle (desforestació, vulneracions als drets humans i laborals, contaminació, etc.)”.

Instal·lacions de Cargill al port de Barcelona. |Sira Esclasans

 

Les dues multinacionals cultiven la soja per mitjà de les seves empreses participades al Brasil, l’embarquen als seus molls de l’Amazones i l’envien fins a diferents ports del món; un d’ells, el de Barcelona. Ambdues disposen d’instal·lacions tant al port de Barcelona com al de Tarragona, per emmagatzemar la soja i processar-la. També tenen vincles dins del port: Bunge participa la societat Ergransa SA, encarregada de la descàrrega de granell al port de Barcelona.

Cargill i Bunge han consolidat la presència a Catalunya mitjançant la inversió en infraestructures. El 2016, el contracte de concessió entre el port de Barcelona i Cargill es va ampliar vint anys a canvi d’una inversió de 10,4 milions d’euros que va realitzar la multinacional per a modernitzar les seves instal·lacions. En 2018, Cargill va realitzar una nova inversió de 18,2 milions d’euros a canvi d’una pròrroga de dos anys del contracte de concessió i de l’elaboració d’un estudi per part del port de Barcelona, que se centra en la viabilitat de l’ampliació del moll Álvarez de la Campa, per així rebre vaixells de dimensions superiors als que operen en l’actualitat. En paral·lel, l’octubre de 2020, el BOE recollia l’ampliació per cinc anys de la titularitat de Bunge en el moll Oest del port de Barcelona, en compensació “per l’execució d’inversions”.

Un cop processades les faves de soja, la farina continua el camí cap a les fàbriques de pinso. Moltes vegades, ho fa a bord de trens especials. Bunge va impulsar el 2020 el primer viatge d’un comboi carregat amb 850 tones de farina des de les instal·lacions d’Ergransa a Barcelona fins al port sec de Zuera, a Aragó. El mateix any, el port de Tarragona i Lleida tornaven a unir-se mitjançant un tren de mercaderies–després de vint anys–, per poder transportar la farina a Guissona, seu de bonÀrea Agrupa (antic Grup Alimentari Guissona), una de les principals productores de pinso de Catalunya i següent baula de la cadena global de la carn barata.


Model global, aplicació local

“Les fonts d’abastament de soja del nord-est d’Espanya solen venir d’aquestes dues empreses, Cargill i Bunge”. Ho explica M. Carme Soler, directora de l’Associació de Fabricants d’Aliments Compostos de Catalunya (ASFAC), una entitat que aglutina 91 productors de pinso catalans. Segons les seves dades, el 2018 hi havia 203 establiments a Catalunya on es fabricava pinso, que ocupaven 3.742 persones i que generaven uns ingressos d’explotació de 4.300 milions d’euros. En demanar a l’ASFAC el llistat de les empreses que en formen part la resposta és “que no el poden facilitar”.

“La gran tecnificació d’aquest tipus de producció desplaça les petites empreses”, diu Mar Calvet d’Ecologistes en Acció

De la mateixa manera que empreses com Cargill o Bunge han integrat el procés de producció i processament de la soja, a l’Estat espanyol i a Catalunya s’han integrat en gran part els processos de producció de la carn, fins al punt que alguns grups controlen tota la cadena, des de la fabricació del pinso fins a la distribució comercial, passant per la cria i l’engreixament dels animals, els escorxadors i les processadores. “La indústria del pinso a l’Estat espanyol està dominada clarament per cada vegada menys empreses, que tot i que poden tenir un origen nacional en negocis familiars o cooperatives agràries, avui dia s’han convertit en molts casos en multinacionals o les han absorbides grans grups empresarials”, explica Mar Calvet, d’Ecologistes en Acció.

Un dels exemples clars d’aquest model que recull la investigació del grup ecologista és el de bonÀrea Agrupa, de Guissona. El grup empresarial, ubicat al municipi de la Segarra, produeix més d’un milió de tones de pinso anuals. Controla tota la cadena de producció, des del moment que la farina de soja arriba a les seves instal·lacions fins que es distribueix la carn en les més de 500 botigues de la marca. En l’actualitat, més de 4.600 agricultors i ramaders treballen per al grup en un model d’integració vertical que produeix 800.000 porcs a l’any, segons les dades de l’informe d’Ecologistes en Acció.

Costa Food Grup és un altre dels grans de la ramaderia integrada verticalment als Països Catalans, produeix més d’un milió de tones de pinso a l’any. Amb seu a Fraga, compta amb més de mil granges de producció associades i és el segon productor de porcs de l’Estat espanyol, amb gran presència al mercat internacional. Distribueix per mitjà de marques com Casademont o Villar.

Però, sens dubte, un dels grans de la ramaderia integrada catalana és la poc coneguda Vall Companys. Produeixen dos milions de tones de pinso cada any, amb els quals alimenten porcs, vaques i gallines a 2.100 granges integrades. Segurament, és més coneguda una de les marques que comercialitza les 550.000 tones de carn anuals produïdes pel grup i que en els últims temps ha invertit ingents quantitats de diners en campanyes de publicitat: Campofrío. La societat Vall Companys es va iniciar amb la compra de la farinera La Meta de Lleida en els anys cinquanta, però va acabar fent un procés d’integració ramadera a partir dels anys setanta i vuitanta fins a arribar a facturar els 2.188 milions d’euros en l’actualitat.

Per Mar Calvet, a causa de la gran tecnificació i industrialització que requereix aquest tipus de producció està desplaçant a les petites empreses i cooperatives que no compleixen els requisits tècnics exigits ni tampoc poden competir en el mercat. “D’aquesta manera, la producció de pinso, de la mà de la ramaderia industrial, està condemnada a acabar en molt poques mans, que al seu torn són extremadament dependents de l’abastiment de soja per part d’encara menys empreses amb més poder”, conclou l’ecologista.


Ramaderia més sostenible

“Quan nosaltres vam començar, la granja era integrada i engreixàvem uns 1.800 porcs a l’any; hi havia 0,2 llocs de treball. Ara, criem i engreixem només entre 550 i 600 porcs a l’any de manera ecològica, generem 1,5 llocs de treball directes, més un o dos llocs indirectes segons l’època”. Pino Delàs és un dels membres de Llavora Agropecuària, una explotació ecològica de porcs situada a Ventalló (l’Alt Empordà) que ha desafiat la lògica imperant en el mercat de la carn. “L’objectiu de la indústria no és millorar l’alimentació, sinó incrementar la taxa de beneficis, com qualsevol multinacional. El seu interès no és la satisfacció d’una necessitat humana, sinó que preval el criteri econòmic, i això en alimentació és perillós”, argumenta.

A Llavora entenen la ramaderia ecològica com un conjunt de pràctiques que intenten restar “les diverses contradiccions del model de producció industrial, ja no de bestiar, sinó de carn, perquè arriba un moment que la indústria no produeix animals, sinó directament quilos de carn”. Aquestes pràctiques consisteixen, entre altres opcions, a tenir en compte la petjada ecològica de la criança i l’engreix dels animals, reduir el consum d’antibiòtics o optar per matèries primeres de proximitat, tot “tenint presents les contradiccions”, com el fet que el pinso ecològic també està fet de soja. “El que passa és que l’ecològica és marginal i la intensiva molt gran”, assegura el pagès. Una altra de les diferències és que el pinso de la ramaderia ecològica no empra soja transgènica. “És molt important distingir les grans indústries alimentàries dels pagesos, que som una baula de la cadena que intentem sobreviure com podem”.

“És molt important distingir les grans indústries alimentàries dels pagesos”, afirma Pino Delàs de Llavora Agropecuària

Un altre dels factors que tenen en compte els productors de Ventalló és no malmetre els recursos hídrics. “Aquests recursos limitats són els que donen sentit a la ramaderia ecològica: no malmetre un recurs natural com és l’aigua. Tot i que el porcí no és el culpable en exclusiva dels aqüífers contaminats per nitrats –al Maresme també hi passa i no hi ha porcs–, és un contribuïdor net”. El petit productor assenyala la gran indústria: “Les multinacionals de la carn venen i donen una mica de feina, però deixen una gran quantitat de merda”.

“De vegades es parla de la inacció de l’administració, però no és només això: és la culpable directa que tinguem el 42% de les masses d’aigua subterrànies de Catalunya contaminades amb nitrats”. Ginesta Mary és la presidenta del Grup de Defensa del Ter (GDT), una entitat que fa anys que lluita per la defensa del medi ambient a Osona i el Lluçanès, dues de les comarques que concentren una part important de la producció de porc a Catalunya. La contaminació per nitrats de les aigües superficials, els aqüífers i l’atmosfera és un dels impactes més habituals de la indústria del porcí. Això es deu al fet que s’aboca al medi natural una gran quantitat de purins –excrements de porc barrejats amb aigua i altres restes, com medicaments– per fer-los servir com a adob. El problema és que el ritme de producció de la indústria satura l’entorn i contamina els aqüífers.

Segons explica Mary, a Osona, l’any 82, a cada explotació hi havia uns cinquanta porcs. L’any 2010, ja n’hi havia 1.100. “Una explotació petita no pot competir amb el model que representen les macrogranges i ha de passar a formar part de la integradora”, explica la presidenta del GDT. En aquest procés, el pagès acaba sent un treballador més de la cadena. “Aquí, a Osona, el 52% del PIB depèn directament o indirectament del sector porcí. És una bestiesa”. Tot i que se centren en la lluita mediambiental, des del GDT també qüestionen el model de treball precari que fixa la ramaderia integrada. Les condicions laborals a escorxadors com Le Porc Gourmet o Esfosa han estat denunciades en nombroses ocasions per col·lectius com Càrnies en Lluita, una plataforma que aplega una part de les plantilles de les instal·lacions, en la seva majoria persones migrades o en situació de vulnerabilitat de la plana de Vic.

La representant de la plataforma ecologista qualifica la indústria com a “gegant de peus de fang”, ja que basa el seu benefici en el preu tan baix del comerç marítim internacional a l’hora d’abastir-se de matèries primeres. Segons dades de l’Observatori del Porcí de la Generalitat de Catalunya, el preu mitjà d’una tona de soja al port de Barcelona l’any 2019 va ser 323,4 euros. “El 70% del cost de producció del porc és el pinso, en aquest cas, el cost de la producció i el transport de la soja”, explica Mary. “El transport internacional depèn molt del petroli. Només que pugi una mica el preu del petroli ja no els hi surt a compte”. En la mateixa línia, parla des de l’Alt Empordà Pino Delàs: “Les fragilitats de l’actual sistema de comerç mundial ens deixen en mans d’unes poques grans empreses”. I, amb to premonitori, afegeix: “Estem a les portes d’una crisi mai vista derivada de la finitud dels recursos, en particular de la finitud de les energies barates i superabundants derivades del petroli, i el sector agroalimentari és molt dependent d’aquestes”. “Creiem que el porcí és una bombolla i quan a les grans empreses no els surti a compte produir la carn barata aquí, tot això marxarà i ens trobarem amb l’aigua contaminada, la terra saturada i no hi haurà pagesos”, postil·la la presidenta del GDT.

 

*Aquest reportatge s’ha fet en col·laboració amb la revista Soberanía Alimentaria.

Article publicat al número 521 publicación número 521 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU