Parlàvem de xais i de coses de pagès, i me’n vaig adonar que les paraules em sobreeixien amb pressa, amb la pressa de qui fa temps que no surt i busca una alenada d’aire. Les paraules les tenia ben guardades, potser massa. Perquè amb la resta de gent gairebé sempre canvio de llengua per fer-me entendre. No deixo de parlar en català, però simplifico d’una manera conscient el vocabulari per facilitar la conversa a qui m’estigui escoltant. Les paraules les guardo, ben guardades com un tresor, i quan la conversa és amb algú de pagès i d’aquestes contrades, llavors brollen com una font.
Potser és que les llengües tendeixen a una certa homogeneïtzació (no en tinc ni idea, jo), però algunes paraules cada vegada surten menys; hi ha tot un argot pastoral que es va difuminant. He vist algunes vegades amb curiositat com alguns pastors i pastores de les noves fornades agafen paraules pallareses com a pròpies per dir allò que potser no havien necessitat dir abans. No són del Pallars, però és allà on hi ha l’escola de pastors i aquestes paraules les porten on vagin. Dir-li xurrac al xerrac, o xollar a la tossa.
Hi ha parlars que es difuminen i me n’adono que sóc jo mateix qui en participa, a favor del “fer-se entendre” sobretot amb la gent que no és de pagès
Hi ha parlars que es difuminen i me n’adono que soc jo mateix qui en participa, a favor del “fer-se entendre” sobretot amb la gent que no és de pagès. Que si dic segons què no seguiran la conversa, i acabo amb paraules genèriques o directament barbarismes per fer-ho fàcil. Però així, les paraules me les quedo per mi i no surten, i a l’altra banda qui mai les ha sentit no les sentirà, i en aquest cercle el missatge arriba, però arriba canviat, perdent matisos pel camí i les paraules desapareixen.
En un petit poble prop de Rodés, al cor d’Occitània, dinava a casa d’un pastor i quan els hi vaig preguntar per l’occità em van dir que ja ningú el parlava. Ells tampoc, tot i haver-lo sentit vagament a casa. La dona amb cert orgull em va dir que “els nostres avis no sabien francès, només occità. I els nostres fills només sabran francès”. En poques generacions el bilingüisme ha sigut gairebé inexistent, i la llengua de l’estat s’ho ha menjat tot.
Aquesta setmana s’aprovava a França la llei Molac i jo pensava en els fills del pastor, que ara aprendrien quatre miques d’occità a l’escola i trencarien –en part– la profecia que em feia la seva mare. Però per moltes hores d’escola, l’occità que aprendran no serà el dels seus besavis: ric, variat i amb un vocabulari immens. Les paraules que es van guardar ja no sortiran més.
Parlar una llengua a casa és una decisió política, però també ho és decidir quina llengua ocupa l’espai públic. El castellà i el francès tenen un estat que se’n cuida prou de mantenir-les en una posició de privilegi
Potser pel mateix que jo canvio de paraules quan parlo de xais, ovelles i pastors, tants catalanoparlants ens fem nostre el castellà o el francès. Des de la música als posts a l’Instagram. I és evident que són la llengua materna de molts ciutadans del nostre país, però també ho són l’amazic, l’àrab o l’urdú, i aquests no acaparen mitjans de comunicació, posts a les xarxes socials ni converses amb desconeguts: em va escriure en castellà un pastor de Castelló que no em coneixia i va resultar que érem tots dos catalanoparlants. Situacions similars les he viscut desenes de vegades, i amb el francès també.
Una amiga, de família castellanoparlant, em va dir una vegada que parlar en català amb la seva filla era una decisió política i no he pogut deixar de pensar-hi sovint, en aquesta afirmació.
El meu rebesavi tenia un castellà preciós, de Castella. Quan la seva neta hi parlava en un castellà ple de catalanades, ell li deia que per parlar així preferia que parlés en català, però que el parlés bé. La neta –la meva àvia– va créixer amb el record d’un policia picant a una senyora gran per no saber expressar-se en castellà (a la Barcelona de la postguerra encara hi quedava gent que no sabia castellà) i per tant amb la cosa de canviar de llengua de pressa per evitar problemes. I tot i això va mantenir un català ric i preciós. Avui el castellà que el meu rebesavi es va guardar segueix ben viu, però el català de la meva àvia és cada vegada més escàs.
Les paraules només viuen si els hi donem ales per volar. Si ens les guardem, aniran desapareixent i amb elles tota una manera de veure –i descriure– el món
Parlar una llengua a casa és una decisió política, però també ho és decidir quina llengua ocupa l’espai públic. El castellà i el francès tenen un estat que se’n cuida prou de mantenir-les en una posició de privilegi, perquè en la coexistència és la llengua forta qui acaba imposant-se. És fàcil veure com el castellà ha anat estenent-se als espais teòricament reservats al català: a TV3, com a À Punt o a IB3, només es poden seguir per espectadors que sàpiguen també castellà. I no, no és un reflex de la realitat social si s’obvien les altres desenes de llengües que parla la nostra societat. És el reflex de decisions polítiques, de voler la llengua sense pensar en la llengua sencera. De voler-se fer entendre amb una mentalitat regional.
Verba volant, scripta manent es referia originàriament a les virtuts de les paraules recitades en veu alta: mentre els escrits resten inerts, les paraules volen. I és així, que les paraules només viuen si els hi donem ales per volar. Si ens les guardem, aniran desapareixent i amb elles tota una manera de veure –i descriure– el món.
