Va créixer envoltada d’anècdotes i històries sobre la mar. Amb set anys, quan son pare s’aixecava per anar a pescar, ella estava pendent i l’acompanyava. “Agafava el salabre, ajudava a llevar el peix o, a vegades, directament em gitava fins a arribar al port”, recorda amb un somriure. La seva mare arreglava les xarxes i anava a vendre el peix a mercat. Quan va acabar l’ensenyament secundari, va decidir que volia dedicar-se a la pesca professionalment. Ella i la seva germana van decidir enrolar-se i van anar a la Capitania a treure’s la llibreta marítima. Per sortir a pescar havien de fer un curset de competència marinera. S’hi van apuntar i darrere seu ho va fer el fill d’un pescador que coneixien. Un dia, mentre anaven a la llotja, el noi els va dir que ja estava fent el curset. Passava el temps i no les cridaven. Al final, van anar a demanar explicacions. “No van saber dir-nos el motiu, però aleshores sí que ens van cridar. Vam trencar aquest primer mur i em vaig enrolar amb el meu pare”, explica. Des de llavors, Cera lluita per fer visible la tasca de les dones al món de la pesca.
Com va començar la teva carrera professional?
Vaig començar a sortir amb el pare aquí, al port de Sant Carles de la Ràpita. Després d’un temps el meu pare es va jubilar. Jo pensava que em passaria el comandament de l’embarcació, però no va ser així. Això em va caure malament i vaig decidir fer altres feines, deixar la mar. Vaig treballar a manteniment, de dependenta al Pirineu, de peixatera a Pesca Ràpita… Però cap feina m’omplia tant com la mar. Mentrestant, el meu pare li va passar la barca a mon germà, que es va fer una barca nova i em va dir si no volia anar a treballar amb ell. Li vaig dir que ho provaria i des del 2001 estic amb ell.
Creus que la qüestió de gènere ha tingut a veure amb la decisió del teu pare?
Va ser per la tradició. El món de la pesca és patriarcal, no ha canviat gens. Ara, les dones hem decidit anar a pescar. Les coses estan canviant, però sempre dins dels negocis familiars.
I tu ets la presidenta de l’Associació Catalana de Dones de la Mar.
“Avui dia hi ha pescadors que subcontracten les feines que tradicionalment havien fet les dones”
Sí, l’Associació es va fundar per una necessitat: la incorporació de la dona a la mar en totes les activitats. Lluitem per la igualtat d’oportunitats, el reconeixement de la tasca de les dones i som una seixantena de sòcies. Tenim també sòcies que venen del món de l’aqüicultura, armadores, remendadores, pesadores, empresàries, professores i fins i tot una dona que és bussejadora. Volem fer visible el paper de la dona en el sector, formacions i defensar els drets de les sòcies perquè tinguin veu i vot.
Quin paper ha tingut la dona tradicionalment al món de la pesca?
Sempre ha format part del sector, però no ha estat visible. Ella és qui sempre s’ha encarregat de portar el peix a mercat, vendre’l, portar els papers a la Comandància, arreglar les xarxes, cuidar la família… Ha fet un treball que no es visualitza. Sense la dona, el pescador no podria sortir a la mar. Són tasques que no han estat mai valorades, però és necessari que es faça. El sector pesquer sempre ha sigut molt familiar, entre tots es feia la feina. I la dona ja tenia unes tasques assignades, no tenia oportunitat de decidir. Avui dia hi ha pescadors que subcontracten aquestes feines que tradicionalment havien fet les dones.
Com és l’entorn laboral ara? Ha canviat alguna cosa?
Quan vaig a la llotja em sento sola. Tot són homes i jo. Només hi ha una altra noia, la delegada de llotja. Fa els números i s’encarrega que els pescadors vagin a posar el peix en ordre. Això implica que a la confraria també hi estan havent canvis. Però el que falta és que puguem accedir a llocs de decisió, de responsabilitat. Som molt poquetes i moltes vegades tu mateixa et reprimeixes o guanya la majoria. Però hem de fer el pas. Ja és prou dur anar a pescar, portar el peix i si et presentes a un càrrec d’aquests, la pressió és encara major. A més, el dia a dia implica aixecar-te a les tres del matí; sovint estàs cansada. Però pescar, per a mi, és una feina molt bonica i sempre ho dic: la mar no fa distinció entre homes i dones.
