Es dona l’aparent paradoxa que Marx, en tota la seva extensa obra, no va deixar una definició explícita de la classe treballadora més que la identificació concisa de “la que té com única font d’ingressos la venda de la seva força de treball”. Si mirem avui al nostre voltant, la classe treballadora que podríem incloure en aquesta definició objectiva segueix essent la immensa majoria social.
Refonent els elements que es troben dispersos en l’obra de Marx, E. P. Thompson, a La formació de la classe obrera, assajava una definició expressant la seva dimensió de subjecte polític: “La classe apareix quan algunes persones, com a resultat d’experiències comunes (heretades o compartides), senten i articulen els seus interessos tant en la relació entre elles com envers altres, els interessos de les quals són diferents dels d’elles (i generalment oposats)”.
D’acord amb aquesta referència, en canvi, constatem que la classe treballadora realment existent avui ja no és la dels llibres de cavalleries proletàries. En les darreres dècades ha experimentat un autèntic trencadís i ha donat lloc a experiències de treball assalariat cada cop més divergents, sentides des de posicions socials diferents i que desperten interessos cada cop més desarticulats. Fins al punt que avui semblaria millor parlar de classes treballadores.
Un exemple gràfic el veiem aquests dies de pandèmia social, si comparem les fotos de les cues de la fam amb les de les cues a les portes de Zara. Vivències divergents, malgrat que també estem veient –i veurem encara més– la facilitat amb la qual es pot passar de les cues consumistes a compartir les de la fam amb qui abans miràvem amb menysteniment.
En ambdues cues, classes treballadores igualment inermes i perplexes davant la crisi global, el paradís de les quals es troba en un paradís keynesià que no tornarà, i que en el seu conjunt porten perdent participació en les rendes nacionals des de 1980, molt seccionades i poc interseccionades, mancades dels vincles solidaris imprescindibles davant els duríssims reptes de la crisi global, entre ells, el feixisme.
Per si no n’hi haguera prou, a tot això se li suma un teixit organitzatiu de baixa implantació, més enllà de les grans empreses, poblat per milers d’admirables militants, però dividit, que tendeix a enrocar-se i competir per cada nínxol de mercat sindical i travessat sovint per confrontacions ideològiques que remeten a paradigmes i trinxeres d’altres segles.
Una estratègia continuada de polítiques bastides a partir de la guerra freda i amb el neoliberalisme després, expliquen el desdibuix d’un subjecte que fou una gran força de transformació social i una amenaça real per al sistema capitalista.
De l’altre cantó, les elits globals articulen els seus interessos i conflictes comuns des d’una posició de força. Ara dissenyen l’estratègia d’adaptació a la seva mida dels canvis obligats per les crisis climàtica, ecològica, energètica i financera que elles mateixes han provocat. Els fons europeus de recuperació, que estem veient passar com qui sent ploure, formen part d’aquesta estratègia.
Les crisis i els acomiadaments de sectors com l’energètic, el de l’automòbil, la banca, el turisme, etc., la implantació del capitalisme digital i l’automatització, la sobreexplotació emparada en les lleis d’estrangeria i el patriarcat, són exemples d’un món en transició liberal, i d’unes classes treballadores sense relat comú per fer-hi front.
Cap dels reptes i alternatives a aquesta crisi global trobaran sortida sense comptar amb el suport d’una gran part –i el consentiment d’una altra– que tanta gent han volgut enterrar, ni sense els feminismes de baix
Al costat de tot això veiem en els darrers temps el sorgiment dels nous moviments davant l’emergència climàtica, sobretot entre la joventut que reclama una possibilitat de futur. Darrere aquests moviments, l’ecologisme i tot un seguit creixent de científics i científiques, que ens assenyalen molt lúcidament la incompatibilitat d’aquest sistema amb la vida, aporten bona part del relat crític que cal construir. I molta gent s’entusiasma veient en aquests moviments un nou subjecte de transformació social.
Tanmateix, malgrat tot el que hem dit abans, ens agradi més o menys, sigui fàcil o molt difícil, no hi ha dreceres: cap dels reptes i alternatives a aquesta crisi global trobaran sortida sense comptar amb el suport d’una gran part –i el consentiment d’una altra– d’aquestes classes treballadores, que tanta gent han volgut enterrar, ni sense els feminismes de baix.
Parlar de transició ecosocial no és parlar de teories, ni d’enginyeria energètica, sinó de teixir aliances socials i d’esperança. És parlar, entre altres qüestions, de derogar la reforma laboral, de la reducció de jornades, de la renda bàsica universal, d’una política fiscal proactiva envers les corporacions financeres, de desmuntar els paradisos fiscals i d’una lleva del deute públic condicionada a la seva inversió en polítiques socials, en promoure ocupacions socialment essencials i en el repartiment equitatiu dels treballs productius i de cures.
