Gran part dels processos migratoris es duen a terme per la manca de perspectives de futur als països d’origen. Aquesta situació respon dràsticament a l’explotació nord-sud en matèria de recursos naturals i també a la deslocalització d’empreses que provoca la recerca de mà d’obra barata. Amb tot, existeix un clar vincle entre el consum com a fenomen global i la vulneració dels drets laborals de les persones migrants pel que fa a origen, trajecte i destinació.
En matèria d’explotació, un dels casos més flagrants ha coincidit amb el repunt d’arribades de barques a les illes Canàries, quelcom que no passava des de mitjans dels 2000. A finals de novembre, coincidint amb el buidatge del moll d’Arguineguín i la creació dels primers camps militars de persones migrades a territori espanyol, la Unió Europea ratificava el conveni de pesca amb el Senegal. L’acord recull que una trentena de vaixells europeus, entre ells una desena d’espanyols, podran recollir cada any fins a 10.000 tones de peix d’aigües senegaleses. La manca de recursos de la població local ha provocat que milers de pescadors fessin servir les mateixes barques amb les quals treballaven per emprendre un viatge migratori fins a Canàries.
També en la destinació final dels projectes migratoris trobem greus vulneracions de drets laborals relacionades amb el consum, i no només de productes sinó de serveis
Un altre dels vincles entre consum i explotació laboral que fa saltar les alarmes de les cistelles de la compra és la fruita i la verdura que es recull a la província d’Almeria. La zona coneguda com a “mar de plàstic”, per la seva imatge vista des de satèl·lit, s’ha convertit en l’horta d’Europa, amb més de 30.000 hectàrees d’hivernacles. Ja el 2018, Càritas recollia en un informe sobre vulneracions de drets de les persones temporeres que la principal violència era la no remuneració de la feina. Esclavatge al segle XXI. Sovint, en localitzacions que continuen sent trajecte migratori i no de destinació com Huelva, Níjar o Lleida, les treballadores no tenen tampoc accés a l’habitatge, fet que, concretament, al “mar de plàstic”, provoca que unes 4.000 persones malvisquin en infrahabitatges i barraques, sense accés garantit a la salut ni a l’educació.
També en la destinació final dels projectes migratoris trobem greus vulneracions de drets laborals relacionades amb el consum, i no només de productes sinó de serveis. En grans empreses de distribució com Glovo o també en el camp de la jardineria. A més, aquest darrer any, el consum de serveis en matèria de cures s’ha disparat i ha estat més visible que mai. Les condicions d’esclavatge en les quals han viscut milers de dones migrades durant la pandèmia, sobretot pel que fa a la cura de gent gran, han posat de manifest l’abandonament d’un sector que vulnera drets laborals i topa amb la manca de regularització de les persones. En aquest sentit, diversos col·lectius de dones migrades han alçat la veu, com ara l’associació Mujeres Migrantes o per mitjà de la campanya “Prescrivim Cura Digna”. Fins i tot s’han constituït cooperatives de serveis com el col·lectiu Micaela, integrat per treballadores de la llar.
