I es xòfer des vehicle lunar discuteix amb un turista
que no sap que realment és un artista assegut a un volant,
que esquivar tots es cràters no és fàcil a tal velocitat.
Antònia Font
Tu dubtant de si fa falta PCR per a Portugal i Jeff Bezos se’n va de vacances a l’espai en la seva nova aventura comercial i criminal. Criminal perquè la cosa va de seguir gastant el món, que a això s’ha dedicat Amazon en aquests anys, a erradicar diversitat comercial, drets laborals i salut planetària, a força d’afavorir l’hiperconsumisme, el control de dades i el trànsit aeri, marítim, terrestre. Criminal perquè el passatge per acompanyar l’home més ric del món i el seu germà cap a les estrelles està en subhasta i de moment voreja els tres milions de dòlars.
Portugal són els teus nous límits, ho heu parlat amb les amigues, no cal marxar tan lluny com abans, no cal ni ens podem permetre la petjada ecològica dels maleïts avions amunt i avall, no cal l’ampliació de l’aeroport del Prat, que ens cal la vida propera, a l’abast de la mà i de la mirada, que hem viscut un any terrible en què els límits eren les parets del jo, que volem el vincle, volem allargar la mà i tocar, volem olorar la carxofa, la flor, la colònia horrible d’aquest tio guapo del metro, l’atmosfera inconfusible de la casa amiga, el cafè que ens serveixen a la barra del bar, que és de marbre fred i s’agraeix, ara que arriba la calor.
Heu dit que el nou límit podria ser Portugal i sabeu que és anar una mica contra corrent, perquè la nova frontera del turisme és la línia Kárman, el lloc on acaba l’atmosfera i comença l’espai exterior
Heu dit que el nou límit podria ser Portugal i sabeu que és anar una mica contra corrent, perquè la nova frontera del turisme és la línia Kárman, el lloc on acaba l’atmosfera i comença l’espai exterior. I cap allà que s’hi va el Bezos amb el seu coet. Es veu que només 569 persones hi han anat fins ara i la idea és que comencem a fer-ho massivament fins a gentrificar-la també (pobres éssers incorporis de llum i ombra que habiten la frontera de l’univers, no saben quina una els ve a sobre).
El primer que fan els pocs multimilionaris que han fet aquests viatgets no és mirar el més enllà, sinó la Terra, embadalir-se amb la imatge, fer-hi una foto. “Viatjar a l’espai canvia la teva perspectiva sobre la Terra”, han estat efectivament les lúcides declaracions de Bezos i el principal reclam de la seva nova agència de viatges.
Sempre m’ha inquietat aquesta idea d’haver-se de mirar les coses de ben lluny per tal de veure-les bé o captar-ne l’essència. Diria que la cosa va al revés, que cal mirar de prop, amb els ulls, el tacte i l’olfacte i la calma, per comprendre les coses. La resta sona a la distància entre el sofà i una pantalla de tele cada vegada més gran, a fugides a la línia de Kárman i límits impossibles que tensen la sostenibilitat de la vida mateixa.
Duem a l’esquena massa imatges, duem a les espatlles massa temps lluny els uns dels altres, no és qüestió de continuar donant bola als deliris d’allunyar-ho tot: persones, causes i efectes del malestar, la vida desitjada i la viscuda
Cal mirar de prop, diria. Ubicats al lloc mateix de la cosa que s’està mirant, sense evasions ni escapismes, sent conscients del mapa, de la nostra ubicació i de les relacions de poder que s’hi donen, les necessitats i desitjos que estan tibant aquesta corda invisible que fa vibrar el to i la música dels nostres dies. Cal mirar de prop perquè és llavors quan es capta la porositat i, en ella, la possibilitat de penetrar-hi, deixar-se amarar i travessar. De prop hi ha el contacte, l’olor, la presència, fer-se càrrec de la situació que es comparteix ara i aquí, en aquest mateix punt del mapa i el temps. De lluny, la imatge. Duem a l’esquena massa imatges, duem a les espatlles massa temps lluny els uns dels altres, no és qüestió de continuar donant bola als deliris d’allunyar-ho tot: persones, causes i efectes del malestar, la vida desitjada i la viscuda.
I sí, sí que ens cal vestir-nos de Yuri Gagarin, però no per enlairar-nos, sinó per sortir cada dia a mirar la realitat amb la curiositat, transcendència i l’emoció del cosmonauta. Tota per tu, Bezos, la frontera de l’univers i el més enllà. Els cosmonautes de la quotidianitat no ens l’acabem, la Terra, no la gastem: la caminem, la mirem de prop i la remirem, i amb cada mirada l’eixamplem i reproduïm. Que la vida no està gastada, que és en les fronteres quotidianes, a peu de carrer i no en el cel, on creixem, negociem i ens estimem. Que necessitem i ens procurem atles d’espirals i centres de gravetat. Que només des dels núvols es podria veure Amazon com a solució, que només de peus a terra es poden veure amazones a sa lluna fent ingràvides postures. Cap falta fa, anar a molestar-les.
