Els “nous models urbans” dels quals ja sentíem parlar abans de l’arribada de la COVID-19, ara estan a l’ordre del dia, es poden fer les ciutats més habitables? Sentim parlar també d’èxode urbà i de les restriccions a l’hora de travessar fronteres durant les vacances. Alhora, l’estat del benestar, que ha estat l’emperador nu de la nostra societat durant tant de temps, ha quedat en evidència, i la ja òbvia diferència entre classes és aprofitada per alguns a fi de polaritzar l’opinió pública inventant-se falsos enemics. “No hi ha pa per a tothom, els d’aquí primer”.
Mentrestant, a l’altra banda del Mediterrani hi ha milers de persones esperant, temptant la sort per arribar a la costa europea. Molts d’elles van sortir anys enrere dels seus llocs d’origen i han hagut de passar per l’esclavisme, la prostitució forçada, la pèrdua de companys de viatge, la falta de protecció internacional, la desconnexió amb el seu lloc d’origen, i un llarg etcètera de penúries.
Alguna d’aquestes històries amb final fatal es mediatitza i aconsegueix posar la crisi migratòria al punt de mira durant una estona, com va passar amb el cas d’Alan Kurdi, el nen fotografiat mort a una platja de Turquia. La seua foto va commocionar l’opinió pública. Als antípodes d’aquesta sensibilitat –passatgera– es troben els 244 milions d’euros –900 milions, segons la Fundació Heinrich Böll– que la Unió Europea ha destinat per a posar en marxa el Sistema Europeu de Vigilància de Fronteres. Malgrat l’enduriment del control fronterer, la migració no cessa, sinó que “els migrants busquen rutes encara més perilloses”, assegura Ana Belén, coordinadora de Metges del Món.
Al maig ens assabentàvem que l’Estat espanyol aprovava l’entrega de 30 milions d’euros al Marroc, destinats al control fronterer, que es sumaven als 41 milions que s’hi havien destinat a principis d’any. José Ramón, de L’Aurora – Grup de Suport, resumeix el context migratori així: “Frontex [l’Agència Europea de Vigilància de Fronteres i Costes] es dedica a llevar la dignitat als refugiats, retornar-los cap a Àsia sense pantalons o sense telèfon. Et topes amb eixe tipus d’actuacions inhumanes i penses: amb un petit percentatge d’eixe volum econòmic es podrien salvar moltíssimes vides. Es podrien fer inclús polítiques d’ocupabilitat, projectes en origen perquè eixes persones no hagueren de vindre fins ací arriscant la vida. Però si això passara, s’acabarien els conflictes, es deixarien de vendre armes que els alimenten, deixarien de tindre gent ací que pot treballar en els camps per una misèria i en situació irregular” i conclou “açò no és casualitat, açò és una cadena”. Segons dades del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, l’Estat espanyol guanya 20.000 milions a l’any només amb la indústria armamentística.
Qui s’oposa a aquesta cadena a través de l’ajuda humanitària es troba amb persecució i criminalització: totes coneixem el cas dels tres bombers andalusos als qui demanaven deu anys de presó per col·laborar a Grècia amb l’associació ProemAID; o el cas de Carola Rackete, capitana del vaixell Sea-Watch 3, que va ser detinguda i acusada de tràfic de persones i resistència no violenta contra un buc de guerra per entrar al port de Lampedusa, després de dies esperant que li donaren permís.
Però, hi ha solidaritat a casa nostra? Han sorgit iniciatives arreu del territori europeu que vetllen pel rescat de les persones que migren per mar i aire. Ja siga en forma de vaixells de rescat gestionats per organitzacions no governamentals com de moviments ciutadans per l’acollida de persones migrants; i la costa dels Països Catalans és un dels territoris neuràlgics on es desenvolupen aquestes activitats.
L’activisme, a tota vela
Ocean Viking, la sèrie dels Sea-Watch, l’Astral d’Open Arms, l’Aita Mari, l’Alan Kurdi, Geo Barents o Louise Michel són alguns dels vaixells que salpen regularment al Mediterrani i ajuden les persones migrants a arribar a les costes europees. Al darrere es troben una sèrie d’organitzacions no governamentals que treballen amb diversos projectes i que minimitzen l’impacte negatiu de les polítiques frontereres. “Volem que la mar no siga un element d’assossec per a la migració”, ens explica Iñigo Mijangos, de l’Aita Mari.
Ocean Viking, Sea-Watch, Astral, Aita Mari, Alan Kurdi, Geo Barents o Louise Michel són vaixells que fan rescats al Mediterrani
Podríem pensar que, per la pandèmia, la immigració irregular hagués disminuït, però les organitzacions que hi treballen ho desmenteixen i afegeixen que ha fet empitjorar les condicions d’acollida. “Considerem que la COVID-19 ha estat una coartada més”, explica Mijangos, i denuncia que “se’ls ha acollit sense separar els casos malalts dels sans, les condicions sanitàries han sigut molt lamentables”, i per a les ONG també ha tingut conseqüències: “S’han endurit les quarantenes, que no s’aplicaven a qualsevol altre tipus de vaixell o de ciutadà”.
Després de cada missió, aquests vaixells han de tornar a port a fer reparacions, reposar subministraments i descansar. Les normatives que han de complir són molt estrictes i sovint arbitràries per a poder accedir als ports europeus, per això, el temps de reparacions i modificacions es pot allargar setmanes, i fins i tot mesos.
On dormen els vaixells
Al port de Barcelona, el vaixell Astral d’Open Arms fa els canvis de tripulació i passa la nit al port de Badalona. Al port de Borriana (a la comarca de la Plana Baixa), des de fa alguns anys hi conviuen vaixells de rescat i de pesca. Tot comença el 2015, amb l’arribada del vaixell de Metges sense Fronteres, i després, l’any 2018, amb l’Open Arms. “Llavors, la gent que estàvem als moviments socials ens hi apropàvem a títol personal i oferíem col·laborar”, explica Vicent, de L’Aurora. Més tard va arribar l’Alan Kurdi i els voluntaris s’adonaren que no podien cobrir les seues necessitats, “incidien en coses que no podem fer tothom”. Llavors, molts voluntaris començaven a buscar ajuda per la seua banda i “encara que hi havia molta voluntat de treballar i cooperar, no hi havia una estructura que ho gestionara i era una mica caòtic”.
De la necessitat d’organitzar aquesta feina van sorgir dos projectes: el Centre de Suport a les ONG de Rescat del Mediterrani (Cesormed) i l’Aula Didàctica de Migracions. Però no només això, també es crea L’Aurora – Grup de Suport: “Ens vam trobar amb la necessitat de donar-li forma jurídica a l’entitat”. Aquest pas ha fet que el que va començar com un voluntarisme individual passe a una organització estructurada. “Constituir-nos com a entitat ha donat peu a això, al fet que els canals de comunicació moltes vegades siguen més directes i fluids, i al final més operatius”, afegeixen.
De la necessitat han sorgit el Centre de Suport a les ONG de Rescat del Mediterrani i l’Aula Didàctica de Migracions
A més, la convivència al port no és fàcil. Des de l’ONG expliquen que “logísticament, és complex, perquè el port és petit i les nostres activitats es miren amb prou recel”. Aquesta qüestió, a més, és difícilment regulable, ja que segons la llei de ports de 2014, la solució d’aquest tipus de situacions és discrecional. És a dir, al final, és una qüestió arbitrària. Un dels reclams de L’Aurora és precisament “que es deixe l’arbitrarietat de banda i es comencen a regularitzar una sèrie de qüestions que no es poden deixar en mans de l’atzar i de qui estiga al poder a cada moment”.
Espai comú i respecte
Ara, des de L’Aurora, amb l’acord de la resta de les ONG de rescat marítim, treballen per crear un espai comú, on hi hagi material de reparació que es puga compartir, i on es puguen dur a terme tasques de reparació a l’ombra o menjar en terra ferma, i no necessàriament al vaixell. “Estem parlant de dignificar un poc el seu treball, perquè arriben ací dient: ‘Ostres, que a gust estem’. Per l’acollida de la gent i pel suport, però a banda perquè puguem treballar en condicions”.
El Cesormed, precisament, va d’això: “Volem desenvolupar un projecte amb totes les mesures tècniques legals i que complisca tot el que demana la llei per a desenvolupar-ho i que responga a les necessitats dels vaixells”, detalla Vicent.
Les ONG creuen que així, de pas, es millorarà l’harmonia del port amb la resta de vaixells, ja que ara, malgrat que paguen la llum, l’aigua i el varador com els altres, se’ls mira amb malfiança. Per a revertir aquestes tensions, des de L’Aurora també preparen un memorial on es recopile l’activitat econòmica que desenvolupen els vaixells al port, ja que calculen que aproximadament el 50 % de la feina al varador és dels vaixells de rescat i això deixa molts beneficis als territoris de l’entorn.
Les Illes acullen
A les Illes, el suport a les persones migrants té característiques diferenciades: hi arriben directament amb pasteres, però sobretot amb avions. “Normalment, arriben per aeroport amb visat de turista i es queden en situació irregular”, explica una integrant d’Obrim Fronteres a Menorca. La ubicació geogràfica a una menor distància de la costa d’Algèria comporta que s’haja articulat una ruta pròpia des d’aquest país africà.
La policia intercepta les persones migrants abans d’arribar a la costa i les deté. Poden recloure-les a comissaria durant 72 hores, en funció de cada cas, i després o se les posa en llibertat, o s’inicia un procés d’expulsió, o se les trasllada a un centre d’internament d’estrangers a qualsevol punt del territori espanyol. Segons Carlos Martín, coordinador de Refugees Welcome a les Illes, “avui dia, el nombre de subsaharians que aconsegueixen passar i quedar-se és mínim, durant el darrer any veiem com el ministeri els retorna al seu país d’origen passades les 72 hores”.
Al territori illenc treballen en tres línies d’actuació: divulgació del drama humanitari, participació en els protocols d’acollida i supervisió del seu compliment, i ajuda a les famílies per a localitzar els seus parents desembarcats o desapareguts.
