Més de 12.000 indígenes, camperoles i membres de sectors populars estan sostenint mobilitzacions socials des de fa més d’una setmana, l’anomenada Minga. Entre les reivindicacions, exigeixen el compliment dels acords de pau firmats entre l’Estat i les FARC, en un país on, des d’inicis de 2019, el Govern ha sigut testimoni passiu d’almenys 30 assassinats de lideresses socials
Berta Camprubí, Corinto (Cauca) | @bertacamprubi
La Minga per la Defensa de la Vida, el Territori, la Democràcia, la Justícia i la Pau començava el passat 10 de març al nord del departament del Cauca. Amb el bloqueig de la panamericana, una de les principals vies del país que connecta amb l’Equador, més de 12.000 indígenes, camperoles i membres de sectors populars, principalment rurals, d’almenys sis departaments ja han superat la setmana de mobilització social. Cura, protecció i defensa de la “nostra Mare Terra”, garanties per la vida i els drets humans, desmuntatge del paramilitarisme i de l’Esquadró Mòbil Antidisturbis (ESMAD) a Colòmbia, aturada de la guerra com a imperatiu ètic i polític i com a única possibilitat de futur per a Colòmbia, compliment dels acords firmats entre l’Estat i les FARC, restabliment de la taula de diàlegs amb l’ELN i reconeixement del col·lectiu camperol com a subjecte de drets, són algunes de les reivindicacions principals.
Segons l’exconsellera del Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC), Emilse Paz, és alarmant la situació de “les lleis regressives als drets col·lectius ètnics”. “Es fa necessari defensar la vida dels pobles, de l’aigua, de la naturalesa”, afegeix. Óscar Salazar, líder camperol portaveu del Procés d’Unitat Popular del Sud Occident colombià (PUPSOC) assegura que “el més central està a qüestionar les polítiques de l’Estat i la situació d’inconstitucionalitat en què es troben”. Segons el camperol, membre de la Marxa Patriòtica, el govern actual està sent “una punta de llança de les polítiques gringues davant l’agressió a Veneçuela”, està frenant totes les “limitacions per poder imposar la política extractivista, desconeixent polítiques constitucionals: per exemple, desfinançant silenciosament les consultes populars”. Fent memòria regional, cada dos o tres anys el Cauca celebra grans mobilitzacions socials amb bloquejos de les vies, en aquesta ocasió però, la força rau en la capacitat d’unitat –habitualment impossible o molt difícil- entre organitzacions indígenes i camperoles que pot fer que aquesta Minga aviat agafi un caràcter nacional.
A l’espera del president
L’estratègia del CRIC, consell de deu pobles indígenes nascut l’any 1971 que encapçala la mobilització, ha estat citar des d’un inici i a través d’una carta firmada per diverses organitzacions populars de regió sud-occidental del país, al president de la república Ivan Duque a l’epicentre de la Minga, al territori nasa de Sath Tama Kiwe, situat al municipi de Caldono. L’objectiu de la compareixença del mandatari del Centre Democràtic, partit liderat per l’expresident Álvaro Uribe, relacionat recurrentment amb la creació de grups paramilitars, era exigir, i no negociar, el compliment dels més de 1.200 acords incomplets amb governs anteriors que impliquen la majoria de les reivindicacions polítiques de la mobilització. A la cita, senyalada pel dimarts 12 de març, hi va aparèixer una delegació del govern liderada per la ministra de l’interior Nancy Patrícia Gutiérrez.
Les comunitats reunides a Caldono van exigir la presència de Duque. Pocs minuts després que la ministra de l’interior afirmés que “per agenda, és impossible que vingui”, s’entravessaven els primers arbres i es col·locaven les primeres roques enmig de la via panamericana
Les comunitats reunides a Caldono es van negar a dialogar amb aquesta delegació i van exigir la presència de Duque. Pocs minuts després que la ministra afirmés que “per agenda, és impossible que vingui”, s’entravessaven els primers arbres i es col·locaven les primeres roques enmig de la via panamericana, iniciant un bloqueig que algunes preveuen que duri fins a un mes, tenint en compte la poca voluntat política de diàleg del govern uribista. En les primeres referències a la Minga que feia Duque el divendres 15 de març, assegurava que “amb vies de fet –accions directes- de per mig, no hi haurà diàleg”. Des de Caldono, la resposta ha sigut clara per part del conseller major del CRIC, Neis Lame: “rebrem el president amb les vies bloquejades”. Duque també passava la pilota al govern de Juan Manuel Santos a qui acusava de “fer acords impossibles de complir”. Mentre els bloquejos de carreteres augmenten a tot el país –s’han tapat les vies alternatives d’accés a Popayán, la capital del Cauca, i carreteres principals dels departaments del Huila, el Valle del Cauca, Nariño i Antioquia-, l’Organització Nacional Indígena de Colòmbia està mirant d’establir la “Hora 0 d’una gran Minga Nacional”.
Repressió i suport
Durant el primer dia d’aturada del trànsit, es van registrar enfrontaments entre les comunitats indígenes que taponen la carretera a l’alçada de Caldono i l’ESMAD, amb el resultat de vint persones ferides a causa del llançament de gasos lacrimògens i diversos projectils antireglamentaris. Dijous i divendres, les comunitats van poder jugar a futbol i fer trobades culturals sobre la via. Dissabte, la repressió estatal va colpejar el campament on es trobaven les comunitats camperoles del municipi de Cajibío. A través d’un vídeo, ràpidament viralitzat, el camperol portaveu de Marxa Patriòtica, Jhonatan Centeno, denunciava que “tot i trobar-nos a dos quilòmetres de la via, en assemblea, organitzant el nostre exercici pedagògic, l’ESMAD ha pujat i ha destruït el campament, els aliments.” El joc brut de les forces de l’ordre deixava a Cajibío 19 ferits més. A les zones de campament de Caldono, on es calcula que hi ha aproximadament 6.000 indígenes, adultes, infants i velles, s’ha declarat una situació d’emergència i es viu en màxima alerta des de diumenge 17 de març perquè es tem un desallotjament imminent.
El joc brut de les forces de l’ordre deixava a Cajibío 19 ferits més. A les zones de campament de Caldono, on es calcula que hi ha aproximadament 6.000 indígenes, adultes, infants i velles, s’ha declarat una situació d’emergència i es viu en màxima alerta des de diumenge 17 de març perquè es tem un desallotjament imminent
Mentrestant, a Popayán i als departaments localitzats al sud del Cauca, ja es parla d’una pujada dels preus de tots els productes bàsics, s’ha restringit la venda de gasolina a vehicles oficials i es preveu un desaprovisionament important pels pròxims dies, condicions que ajuden a estigmatitzar la mobilització social entre la població urbana. Els gremis empresarials, ramaders i comercials del Cauca i de Nariño ja han enviat una carta al president sol·licitant que se celebrin les meses de diàleg, “que no poden tenir com a resultat la firma de nous acords que ens segueixin arrossegant, històricament, a incompliments i demandes cap a l’Estat colombià”. Diverses senadores del bloc opositor també han dirigit una carta a Duque sol·licitant “atendre de manera prioritària la crida al diàleg feta pels pobles”. I entre la societat civil ja circula una convocatòria pel pròxim 20 de març a la plaça Bolívar de Bogotà amb l’eslògan “Duque Ponga la cara a los mingueros del Cauca”.
Es fa difícil veure en l’horitzó una àgil resolució de la situació ateses les circumstàncies de contradicció. Les demandes de la Minga contrasten de manera exagerada amb les polítiques i intencions d’un govern que durant la campanya presidencial afirmava que faria “a miques” els acords de pau, que ha situat el capítol ètnic a l’apartat d’annexos del Pla Nacional de Desenvolupament i que, des d’inicis de 2019, ha sigut testimoni passiu d’almenys 30 assassinats de lideresses socials. L’última gran polèmica han sigut les objeccions que el president ha fet a la Jurisdicció Especial per la Pau. “Això sí que és un crim de lesa humanitat, una perfídia estatal integral: destruir les vestides que aconseguien que els acords de pau caminin des d’unes castes politicoeconòmiques que no s’estan de res per assolir els seus propòsits”, denuncia Oscar Salazar.
Per poder seguir en resistència, la Minga per la Defensa de la Vida, el Territori, la Democràcia, la Justícia i la Pau està fent una crida al “minguero solidari internacional” amb l’objectiu de donar suport econòmicament per a l’alimentació de les comunitats mobilitzades. Per altra banda, com reclama l’exconsellera del CRIC, “a la comunitat internacional la convoquem a què sigui la veedora de la nostra exigència al dret a la vida”.
