Portem quinze rècords històrics des de l’agost. A les grans elèctriques els hi cauen els beneficis del cel i, alhora, demanen més de 50.000 milions d’euros als fons europeus de recuperació de la COVID-19. És lògic que en aquesta situació de “guanys inusitats” estiguin entre les màximes sol·licitants de fons públics?
Aquesta pregunta, que el sentit comú resoldre en una dècima de segon, es torna altament complexa quan parlem de l’Oligopoli elèctric –el conglomerat corporatiu format principalment per Iberdrola, Endesa i Naturgy. Per contestar-la, cal rebobinar la història, revisar la conjuntura actual d’oportunitat i oportunisme, i projectar cap a quin futur ens porta.
La gènesi del poder de les elèctriques i la seva perpetuació
El conglomerat que conforma avui l’oligopoli elèctric té els seus orígens en cognoms il·lustres com Oriol i Urquijo (Hidrola), March (FECSA), Careaga (Iberduero) i Barrié de la Maza (Fenosa). Aquestes famílies van mantenir una relació fluida amb la dictadura i algunes d’elles fins i tot van finançar l’alçament. I això els va oferir avantatges comparatius: entre el 1948 i el 1960 Hidrola, part de l’actual Iberdrola, va multiplicar per vint el valor dels seus actius nets. Iberduero, per nou.
El conglomerat que conforma avui l’oligopoli elèctric té els seus orígens en cognoms il·lustres com Oriol i Urquijo (Hidrola), March (FECSA), Careaga (Iberduero) i Barrié de la Maza (Fenosa)
Amb la fi del règim franquista, l’any 1978, el ministre Fuentes Quintana va emprendre el Pla energètic Nacional amb idees estatalitzadores. Un mes després de fer públiques les seves intencions va haver de dimitir i va ser substituït per Rodríguez Sahagún que les va desestimar. Ni tan sols les Directives Europees per la liberalització del sector han pogut esquerdar el poder granític de l’Oligopoli elèctric. A més, el suport de les institucions públiques va permetre als anys noranta la seva internacionalització, sobretot a Amèrica Llatina, generant nombrosos conflictes al seu pas.
Per acabar de reblar el clau, les portes giratòries han establert una mena de jubilació d’or a les primeres línies polítiques. José María Aznar i Elena Salgado han passat per Endesa; Felipe González i Narcís Serra per Gas Natural i Ángel Acebes per Iberdrola. La llista és molt més llarga i els seus sous suculents.
Aquests elements permeten afirmar amb certa rotunditat que el poder de les elèctriques a l’Estat espanyol no és com en altres països europeus. A l’hora de fer comparacions, cal anar amb compte perquè les condicions inicials són diferents. El grau de control tècnic, tecnològic, econòmic, financer i polític de l’Oligopoli elèctric espanyol s’ha forjat en una hegemonia centenària i que depassa de molt el fet elèctric.
El paper de les institucions públiques
La reacció de les institucions públiques davant els impactes de la COVID-19 ha estat injectar grans quantitats de diners públics a l’economia en diferents formes: compra de bons del Banc Central Europeu, préstecs i avals per empreses del Banc Europeu d’Inversions i l’Institut de Crèdit Oficial, etcètera. El més singular d’aquesta reacció és que la recuperació econòmica s’ha caracteritzat com a recuperació verda haurien de contribuir a la transformació verda i digital de l’economia.
De fet, els sectors més crítics amb l’Oligopoli pensaven que la transició energètica podria ser la gran oportunitat per escometre una veritable transformació del sector que acabés amb la seva hegemonia. La urgència de la descarbonització, lligada a la necessitat d’una reducció del consum, de la millora de l’eficiència i del canvi de tecnologies de generació, semblaven conjugar-se a favor. També l’augment del valor estratègic del sector elèctric per l’electrificació de l’economia i, concretament, de la mobilitat, feien veure una major necessitat de control.
En aquest punt d’inflexió, el paper de les institucions públiques era clau. Més enllà de les declaracions d’emergència climàtica, els ministeris de transició ecològica i les lleis de canvi climàtic; la despesa pública i la inversió quantifiquen i concreten la intenció de per on van les coses. Malauradament, les institucions europees i els estats membres van dissenyar uns fons de recuperació estructuralment injustos. Els 750.000 milions d’euros dels fons Next Generation EU s’aconseguiran a través de l’emissió d’eurobons, és a dir, és deute públic que s’haurà de retornar en els pròxims trenta anys. Aquesta hipoteca europea es distribueix asimètricament entre els estats membres. A l’Estat espanyol pot arribar a rebre 140.000 milions, 72.000 com a subvenció i 68.000 com a préstec. Però per rebre-les ha d’assumir la disciplina europea en forma de reformes com la laboral i la de les pensions. Les bestretes tindran la mirada atenta del Consell d’Economia i Finances de la Unió Europea (Ecofin).
Els PERTE (Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica) són l’aprofundiment d’una agenda público-privada on la part pública proveeix i assumeix riscos, i la part privada executa i recull beneficis
Malgrat que encara no sabem el repartiment final i tampoc coneixem el detall de les propostes presentades, l’esquema preparat per l’Estat és d’alumne avançat de la UE. Els projectes tractors o PERTE (Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica) són l’aprofundiment d’una agenda publicoprivada on la part pública proveeix i assumeix riscos, i la part privada executa i recull beneficis. Les empreses de l’IBEX-35 no van perdre el temps i han proposat projectes per més de 100.000 milions d’euros en aliança amb les grans consultores com a facilitadores necessàries per obrir “finestres informals”. Tampoc l’Oligopoli elèctric ha deixat passar l’oportunitat. Endesa ha presentat 110 projectes per valor de 19.000 milions d’euros, Iberdrola 150 iniciatives per 21.000 milions i Naturgy 13.000 milions al fons europeus. Entre els projectes presentats destaquen els d’hidrogen verd, la gran aposta de les empreses elèctriques, les petrolieres i les gasistes; la renovació cap a les xarxes de distribució intel·ligents, l’emmagatzematge, els parcs eòlics marins, les centrals de bombeig, l’electrificació de la calor i el reciclatge de components de tecnologies netes. També asseguren que involucraran les PIME, cosa que no suposa cap novetat, ja que no tenen capacitat d’execució si no és a través dels esquemes habituals de subcontractació.
Això succeeix alhora que es disparen els preus de l’electricitat i es fa visible una vegada més una configuració de mercat que permet beneficis caiguts del cel a les elèctriques. Sense entrar en detall perquè s’ha explicat a bastament, el mercat marginalista assigna el preu de la tecnologia més cara que entra a generar a tot el ventall de tecnologies de generació. Si entra una central de gas, en un moment on el gas té preus molt alts als mercats internacionals, tothom cobra com el gas, sense importar els costos de producció. Cal recordar que la Comissió Nacional de l’Energia va estimar l’any 2008 que el cost de la generació hidroelèctrica era de 3 €/MW h. Recordeu que el pic màxim del preu va ser el 15 de setembre, amb 172,78 €/MW h i que cada dia es venen més de 600.000 MW h.
El govern de l’Estat ha mirat de posar pedaços perquè el preu de les factures no es disparés. Ha rebaixat l’IVA del 21% al 7% i l’impost de l’electricitat del 5,1% al 0,5%, i en última instància vol obligar les elèctriques a retornar uns 2.600 milions d’euros dels beneficis caiguts del cel. Amb tot això s’aconseguirà rebaixar les factures al voltant del 30% amb el resultat final de què estiguin als valors de 2018. És a dir, tot l’esforç se centra en una intervenció temporal perquè les factures no pugin, però no van al cor de la qüestió que és el mateix mercat marginalista.
Qui paga, no mana. Qui no paga, mana
Tot i el moment de “recuperació econòmica” i d’aquesta oportunitat històrica de capgirar el sector, les elèctriques apuntalen la seva situació de privilegi i ens passaran dues factures: la que ja rebem habitualment i la del deute acumulat per les institucions públiques a l’hora de donar suport a la seva transició verda. Els més de 900.000 milions d’euros d’eurobons que emetrà la Unió Europea fins a 2026 per finançar els fons de recuperació son deute. Aquest deute, junt amb els altres mecanismes d’endeutament públic que s’han habilitat per la pandèmia, s’haurà de retornar en els pròxims anys i suposarà un llast per les economies familiars.
Segurament aquesta és una de les claus per enfrontar el poder de les elèctriques a l’Estat: caracteritzar l’Oligopoli com un autèntic càrtel que extrau rendes a través d’un servei essencial
La situació es torna tan injusta que depassa de molt el debat sectorial. Segurament aquesta és una de les claus per enfrontar el poder de les elèctriques a l’Estat: caracteritzar l’Oligopoli com un autèntic càrtel que extrau rendes a través d’un servei essencial com és el subministrament elèctric utilitzant un sistema ben engreixat de poder i influències. L’única diferència és que ara ho farà amb un rentatge de cara verd.
Per enfrontar-lo no cal tenir coneixements tècnics del sector. Cal reivindicar l’energia com un dret i no com una mercaderia, com ja fan grups socials com l’Aliança contra la pobresa energètica o la Xarxa per la sobirania energètica. En el context actual, caldrà sumar-li eslògans com el “no devem, no paguem” perquè l’entrega dels diners públics dels fons europeus a les elèctriques es dona en un moment de maximització de beneficis i amb uns mecanismes gens transparents i democràtics. Ja vam rescatar bancs, ara no ho farem amb les elèctriques.
