El passat és testarrut. Més de quatre dècades després de la fi del franquisme, les famílies més rutilants que freqüentaven el palau d’El Pardo segueixen ocupant un lloc destacat en el món financer espanyol”. Amb aquestes paraules, el periodista i historiador Mariano Sánchez Soler explica la manera amb què aquestes fortunes “forjades durant la dictadura” han mantingut la seva empremta gràcies a un règim que els va atorgar el monopoli dels sectors estratègics de l’Estat.
Així com els “emprenedors” Koplowitz, Fierro, Meliá, Fenosa, Banús o els nebots de Cortina i Alcocer van passar a dominar el sistema bancari i turístic, en el sector elèctric el règim va lliurar la competència a una colla d’empresaris a qui va permetre que constituïssin un oligopoli que encara s’enriqueix de manera ostentosa.
En el llibre Los ricos de Franco (Roca Editorial, 2020), Sánchez Soler cita en particular el mallorquí Juan March, que de manera irregular va adquirir la firma Barcelona Traction, transformada més tard en Forces Elèctriques de Catalunya S.A. (FECSA) i que es fusionaria amb Endesa. Una operació que va poder realitzar gràcies a l’estreta amistat amb el dictador, a qui a canvi d’aquest favor, va comprar l’avió que el va portar a Tetuan per desplegar la revolta militar i va avalar-lo perquè Mussolini li proporcionés munició per a la Guerra Civil espanyola. Conegut com “el banquer de Franco”, March va crear el 1955 la fundació que porta el seu nom, mitjançant la qual els seus descendents renten la seva imatge i que ha protagonitzat tèrbols negocis.
L’imperi econòmic de la família March, controlat avui per Juan i Carlos March Delgado, es concentra en la Corporació Financera Alba, que amb un capital de 2.300 milions d’euros, té participacions a ACS, a través de la qual el 2018 va entrar en el capital de l’elèctrica Naturgy, a més d’Acerinox, Prosegur, Carrefour i el rendiment de propietats immobiliàries i artístiques valorades en 500 milions d’euros.
L’altre gran beneficiat pel règim va ser José María Oriol y Urquijo, president d’Unesa (Unidad Eléctrica S.A.), al qual Franco va cedir la producció del fluid elèctric –un servei que a la majoria de països europeus era de titularitat pública–, en reconeixement per haver creat la Junta Suprema Militar Carlista, vinculada al cop militar. Això va permetre Oriol y Urquijo accedir a Iberdrola, de la qual va ser president entre 1941 i 1985 i fixar, de la mà d’Hidrola, Sevillana i Barcelona Traction, el preu de l’electricitat. La seva elecció com a procurador a Corts Espanyoles, càrrec que ostentà de 1955 a 1977, va servir a l’empresari per blindar els seus interessos personals i corporatius.
Les famílies March, Oriol y Urquijo, Barrié de la Maza i Benjumea van bastir un entramat oligopolístic a l’empara del franquisme
Avui dia, a Iberdrola continua havent-hi representació de la família Oriol, aquesta vegada en la figura d’Íñigo Víctor Oriol, conseller de l’elèctrica, mentre que altres membres de la saga s’han implicat en diferents sectors de la societat. És el cas d’Isabel Oriol, presidenta de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, o José María Castillejo Oriol, president de Zinkia Entertainment, una companyia de producció de sèries animades per televisió, aparells mòbils i plataformes de jocs.
Completen l’entramat elèctric creat en el franquisme Pedro Barrié de la Maza, promotor de l’adquisició del Pazo de Meirás per part de la família Franco i un dels homes més influents en els sectors del turisme, la química, la minera i la construcció naval a Galícia. Finançador del cop d’estat feixista, Maza va dirigir el Banco Pastor i el 1943 va crear Fuerzas Eléctricas del Noroeste, S.A., la desapareguda Fenosa, que amb la construcció d’embassaments que curtcircuitaven els rius, va convertir-la en una peça fonamental en el desenvolupisme de l’època, fins a ser absorbida el 2008 per Gas Natural (Naturgy). Amic íntim de Franco, amb qui compartia travessies en el iot Astor, la fortuna de l’industrial gallec és avui gestionada pels seus fills a través de la Fundació creada en memòria seva.
Si a Galícia va ser Barrié de la Maza qui controlava l’activitat elèctrica, a Andalusia el sector va quedar en mans de Joaquín Benjumea, designat per Franco ministre d’Agricultura i Treball i, més tard, d’Hisenda. Fill de l’advocat catòlic i terratinent Diego Benjumea Pérez de Seoane, Benjumea va ser fundador d’Abengoa, la qual va tenir el monopoli de les línies d’alta tensió i l’execució d’altres muntatges elèctrics durant la dictadura. Traspassat el 1963, van ser dos dels seus tretze fills (Felipe i Javier) qui van continuar dirigint Abengoa, en la qual encara Felipe es manté implicat en qualitat d’assessor internacional.
D’aquesta manera és com els March, Oriol y Urquijo, Barrié de la Maza i Benjumea van aconseguir, a l’empara i suport del franquisme, bastir un entramat oligopolístic que, mig segle després de la mort de Franco, continua operant i gaudint de privilegis de mercat.
