Traca és lo tercer mot del tríptic que hem triat per parlar —o si més no donar pistes— d’allò que proposem d’iniciar a partir de la darrera setmana de novembre, sobre coms i perquès de la sobirania alimentària i les implicacions de tota mena que comporta.
La traca és aquest enfilall de coets i petards sorollosos que arrenca a esclatar de manera seguida i progressivament se fa més i més potent, per acabar en un tro estrepitós, que sovint marca el final d’algun esdeveniment festiu o una celebració. I que, de retruc, enceta una nova etapa i ho fa amb lo ressò de la sorollada al cap i per tot lo cos. Perquè el sarrabastall de la pólvora esclatant penetra per tots los porus i a través de tots los sentits per la seua olor, que impregna l’aire que inspirem i expirem.
La traca ve a ser, doncs, un moment culminant d’un procés, no un fet aïllat. La traca té la seua raó de ser en aquest procés que la fa ser i a la vegada la va preparant. Una paraula que propicia sentits figurats rics, establerts i inèdits, significats i matisos que ja comencen en la seua sonoritat que ens remet al tro, a l’acció contundent, que es va coent sovint a foc lent perquè com més llarga sigui la traca, millor.
La primera traca, doncs, és aquest esclat poc sorollós encara, que converteix la llavor en planta, el germen en ésser. A partir d’aquí en vindran d’altres
La traca també és lo toc d’atenció que cal encendre quan l’adormiment col·lectiu ja no és una becaina innocent i posa en risc la capacitat de vetlla necessària per exercir el mínim grau de sobirania compartida. La traca que dessonilli dormilegues de tota casta esdevé més i més necessària en un món que produeix somnífers a tort i a dret, promoguts per insomnes depredadors sense fi ni compte.
Aquest enfilall dels tres (3) mots de dos (2) síl·labes, que més aviat semblen monosíl·labs (1) encadenats que esclaten, te-rra-te-ca-tra-ca també és un procés, que naix a la base, ve de baix de tot, de davall terra, on la llavor s’encaua per nodrir-se de tot lo que hi viu sense fer fressa. Fins que ja té prou força per esquinçar l’escorça terrosa i aguaitar damunt, cap a l’aire obert i es fa planta, arbre… fruit que nodrirà, al seu torn, allò que ja de la banda de dalt de la terra hi viu, aquí sí, fent poc o molta fressa. Per retornar a la terra, directament i indirecta, allò que li cal per recomençar el cicle. La vida, vaja.
Parlem d’un dret que hauria de ser inalienable de debò, i no només una etiqueta per escampar a tort i a dret sense tenir abans assaonada la terra i a punt xapos i falç
La primera traca, doncs, és aquest esclat poc sorollós encara, que converteix la llavor en planta, el germen en ésser. A partir d’aquí en vindran d’altres, totes les altres, la flor en fruit i el fruit en aliment… fins a la mort i el renaixement. La traca reclama encadenaments i continuïtats. I una certa repetició també, perquè l’atzar mos jugui a favor i perquè sapiguem destriar lo gra de la palla i triar amb quin sedàs ho garbellem tot plegat.
Assegurar encadenaments que ens vagin marcant les fites de manera adequada, exigeix uns requisits exigents, perquè la traca no faci figa i perquè no mos peti als morros. Los dos extrems, si voleu, per defecte i per excés, d’una mala manera de fer, però no els únics perills.
Quan parlem de sobirania alimentària, de fet, parlem d’aquests requisits. Los requisits que hem de poder assegurar, a partir del manteniment del control compartit de cadascun dels passos del procés, de cadascun dels coets que enfilem. Des de la propietat de la terra, fins al plat a taula. Vaja, que parlem d’un dret que hauria de ser inalienable de debò, i no només una etiqueta per escampar a tort i a dret sense tenir abans assaonada la terra i a punt xapos i falç.
Segons la Declaració política del Fòrum per a la Sobirania Alimentària del juny de 2002, parlem del “dret dels pobles, les comunitats i els països a definir les seves polítiques agrícoles, pastorals, laborals, de pesca, alimentàries i agràries que siguin ecològicament, socialment, econòmicament i culturalment apropiades a les seves circumstàncies úniques”.
La sobirania alimentària és l’accés just als recursos naturals amb visió comunitària i no de guany i prou; el respecte a les persones que els treballen i els fan fruitar
És a dir, l’accés just als recursos naturals amb visió comunitària i no de guany i prou; el respecte a les persones que els treballen i els fan fruitar, respecte que vol dir dret a ser protagonistes plens en la presa de decisions en allò que afecta la seua feina i els recursos finits que la fan possible, com a única garantia d’adequació de les normatives a la realitat, sempre diversa i complexa, i a les necessitats i les potencialitats. I no a l’inrevés, com acostuma a succeir i veiem com, a cada dia que passa, lo clivell se fa més fondo i amenaça la supervivència d’aquests drets, i l’existència mateixa d’una manera d’entendre la relació respectuosa amb els ecosistemes que asseguren la continuïtat de la vida. Un clivell que creix més i més quan la fita és, precisament, lo creixement il·limitat en termes capitalistes.
La Traca, fet i fet, és la vida. I com que la volem entera i digna, cada esclat ha de garantir la pervivència del següent, fins a la traca final. Foc a la metxa!
