“Passar-li a la història el raspall a contrapel”
Walter Benjamin
Dijous 28 d’octubre de 1982. Majoria absoluta del PSOE. Un tenia vuit anys i, pel mirall retrovisor, encara recordo una tarda de divendres tornant a casa: a peu, des de l’escola i amb els tres germans ben disposats a provar de gaudir del cap de setmana. I entrar-hi, estranyament, a les fosques: la porta del replà estava oberta i alguna cosa no quadrava. Avançàvem neguitosos pel passadís. La mare havia organitzat una petita festa republicana i l’avi somreia, com amb un somriure que portava esperant quaranta anys negres i grisos. L’alegria, aprenentatge prematur de les decepcions, va durar poc. Molt poc. Només –només– 42 dies després, Vázquez Montalbán escrivia breument a El Periódico l’article “Un KO ràpid”, que arrencava així: “Només arribar al poder van llançar un cop de puny al fetge del país: la devaluació de la pesseta; el país va encaixar el cop i, quan componia el somriure d’intel·ligència per dir que havia comprès el perquè l’havien colpejat, li van llançar un directe a la barbeta: la pujada del preu de la benzina”.
Al capdavall, tot venia d’abans –ho vam saber després, quan ens fèiem insubmisos i el PSOE ens empresonava. Però ara que, cridant a sometent de nous sacrificis, tant s’entronitzen els Pactes de la Moncloa, caldrà dir que la pirueta –una pirueta que encara dura– fou que mai es va complir la pretesa contrapartida social a una implacable devaluació salarial i vital. Més aviat que, establint la norma del que vindria en cada nova volta de caragol, només es compliria una part de l’acordat, la que escanyava. La que enfonsava més els de baix i posava catifa vermella als de sempre, que són els de dalt. Fernández Ordóñez ja havia visat anticipadament el 1977: “Los Pactos de La Moncloa no son una fórmula milagrosa de curación sin dolor”. Quién bien te quiere te hará llorar, diu el refrany castellà. I així i tot, aquella tarda d’octubre només va ser l’inici, iniciàtic però ininterromput, de cada cop rebut. Avui ja som una dissort d’hematoma històric. Garrotada rere garrotada, Montalbán, crònica sentimental de cada esguerro acumulat i cada estomacada per venir, avisava:
“Un caboteig enèrgic per sortir de l’estaborniment i de nou un somriure perquè els socialistes comprenguessin que el país havia entès la necessitat de la pujada. I zas. Un ganxo d’esquerra que ens col·loca el dentat penjat d’una orella, com si fos una arracada punk: l’augment del preu de la bombona de butà i l’anunci que això no queda així, que això s’infla”
El mot PSOE sempre em durà a la batalla del pont d’Euskalduna contra la desindustrialització, la farsa del “OTAN, de entrada, no” per després nodrir el funest cicle armamentístic espanyol o al terrorisme d’Estat dels GAL
I es va inflar tot de molt mala manera, especialment el cinisme i el desvergonyiment, la cultura del pilotasso i l’orgia immobiliària. Fins avui. Avui podríem dir, píndola intravenosa en tres dades, que la pobresa afecta un 25% de la societat, que el 85% de nous contractes són temporals i que l’ingrés mínim vital que havia d’arribar a 850.000 llars s’ha quedat en 260.000. Contrapíndola dialèctica en tres dades també: sí, clar, que les elèctriques –curulla d’exministres socialistos– han guanyat 84.000 milions d’euros en beneficis nets des de 2010, que la banca ja ha guanyat enguany 15.552 milions i que els cent més rics ho són avui un 17% més rics que l’any passat, sota el regne del gobierno más progresista de la història de la infàmia universal. Retina d’infant astorat que perdura, el mot PSOE sempre em durà a la batalla del pont d’Euskalduna contra la desindustrialització, la farsa del “OTAN, de entrada, no” per després nodrir el funest cicle armamentístic espanyol o al terrorisme d’Estat dels GAL. Al poder fet violí, antiga tonada que recorda que es pren amb l’esquerra i es toca amb la dreta. Muts i a la gàbia, l’espectacle havia de continuar en nom de la reestructuració del capitalisme al sud d’Europa, l’Estat espanyol i els Països Catalans. El PSOE només era el majordom i un Montalbán premonitori i anticipat ho copsava tot just començava el ball de bastons:
“I aquí estem, delerosos, amb un ull de vellut, amb tres dents menys, un hematoma a l’estómac, la barbeta de fusta i a disposició de los compañeros socialistas. Ara ha arribat el moment on Miguel Boyer es tregui els artells d’acer, recuperi el somriure, ens ofereixi una cigarreta i informi: ‘Era indispensable i el millor era colpejar tot el que calia colpejar al començament, i així després tot serà més fàcil'”.
Cal dir categòricament que el PSOE mai no ha rebut un sol cop per socialdemòcrata, sinó per neoliberal –i que cap dels cops que ha rebut és comparable a tot els que ha clavat
“Hemos soportado muchas críticas por ser socialdemócratas”, ha afirmat Pedro Sánchez fa quinze dies al pretesament triomfal congrés del PSOE. Ben normal: moltes menys, em temo, de totes les que es mereixen. Però cal dir categòricament que mai han rebut un sol cop per socialdemòcrates, sinó per neoliberals –i que cap dels cops que han rebut és comparable a tot els que han clavat. Sánchez també va afirmar sense despentinar-se que la socialdemocràcia era l’única forma de canviar la vida de la gent –i a fe que ens l’han canviada: a molt pitjor. Perquè clar, íntim, però transferible, el darrer record “socialdemòcrata” que tinc –res personal, només col·lectiu– és el darrer Consell de Ministres de Rodríguez Zapatero indultant el banquer Alfredo Sáenz, número dos del Santander condemnat en una derivada de la corrupció judicial del Cas Estivill. Pocs mesos abans, havien reformat la irreformable Constitució del 1978 –del 135 al 155– per consagrar la immolació d’elevar a impertorbable l’austeritat contra els de baix –pels de dalt, primer rescat bancari públic en safata de plata. I pocs mesos abans –ai, els brots verds socialdemòcrates– durant els 120 segons més tragidramàtics del final de la legislatura, Zapatero anunciava les majors retallades antisocials des del final de la dictadura, troika mediante: 50.000 milions d’euros. I l’Estatut ribotat de 2006, que a tants ha fet independentistes. Eren els dies on Rubalcaba es vantava de tenir “el codi penal més dur d’Europa”. No hi ha tisores sense porres. Pura lògica de mercat. Cop rere cop:
“Sarna con gusto no pica, li diem, li somriem, acceptem la cigarreta i de sobte notem una puntada de peu al plexe solar que ens fa participar de la carrera espacial”
No, a la socialdemocràcia no l’han donat per morta, com sosté Pedro Sanchez, és que porta anys de barrila eufòrica en deliri neoliberal. No l’havien pas matat: és que l’havien suïcidat deliberadament
Que aquell sigui el darrer record no implica de cap manera que sigui l’única memòria de les osques. Quasi que la primera mani va ser, de vailet, la vaga general del 14D del 1988 contra la reforma laboral del PSOE –la ciutat aturada i buida–; la següent, ja va ser contra el Plan d’Empleo Juvenil de Felipe Isidoro (jaqueta de pana, guant d’espart, puny de ferro i rostre de ciment) i, de seguida, els “socialistes” van legalitzar les sangoneres de les misèries de les ETT. La llista de cops dretans –la patada en la puerta del ministre Corcuera, com a metàfora– és tan infinita que esgota qualsevol esquerra. L’epitafi, cirereta al pastís, el va posar el 2010 Elena Salgado, la ministra econòmica socialista que després va seure elèctricament al consell d’administració d’Endesa –entre molts d’altres: Pescanova, Saba, Abertis o Motor Rail. Va ser ella qui va anunciar solemnement que, com sempre, “la crisi la pagarà qui no l’ha provocada”.
Al capdavall, socialdemocràcia de manual, l’Agenda Schroder 2010 està escrita –la letra con sangre entra– l’eufòric 2002 i allà ja es parlava de retallades, precarietat, privatitzacions i tot el receptari neoliberal que ha anat desballestant-ho tot. Mentida oficial mundial: no, a la socialdemocràcia no l’han donat per morta, com sosté Pedro Sanchez, és que porta anys de barrila eufòrica en deliri neoliberal. No l’havien pas matat: és que l’havien suïcidat deliberadament. En els escassos millors casos, poques, però honroses excepcions, no va sobreviure per pura impotència de veure com els seus convertien en norma permanent fer el contrari del que deien i viceversa: dir el contrari del que feien. Però, Nadia al volante com a alarma d’ortodòxia de mercat, la relectura de Vázquez Montalbán –tan vigent, tan actual– constata de nou que el futur incert és ple d’un passat inderogable. A l’article del 1982 –bescanviïn el nom ministerial per qualsevol dels actuals, ara que pujaran les cotitzacions i ja tremolen les pensions– en Manolo cloïa així i dient això:
“‘Ho sento –diu Miguel Boyer–, però encara em queden dos o tres cops’. Somriem, tanquem els ulls i li oferim evangèlicament el poc que ens queda de sa”.
Està escrit fa 39 anys. Com si fos ahir. Com si fos avui. Com si fos demà.
