Tal com s’esperava, l’actual mandatari Daniel Ortega i la “copresidenta” Rosario Murillo van sortir reelegits a les eleccions del 7 de novembre amb prop d’un 75 % dels vots. Una situació similar als comicis de l’Assemblea Nacional i al Parlament Centreamericà, on el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) aconseguia la gran majoria dels escons. Ortega governarà el país durant els pròxims cinc anys, sumant-ne dinou des de la seva tornada al poder l’any 2007.
Segons les dades oficials, el 65 % de la població de Nicaragua va anar a votar durant la jornada electoral, la qual no dubtaven en considerar com un exemple de “civisme i democràcia”. Des de la delegació d’acompanyants internacionals al procés electoral –amb presència de delegats de Catalunya– publicaven una declaració on deien que “ha comptat amb totes les garanties democràtiques” i criticaven la ingerència estrangera. Mentrestant, l’observatori “Urnas Abiertas” afirmava que l’abstenció arribava al 80 %. Aquest ball de xifres respon a la creixent polarització promoguda pel govern: o estàs amb ell o contra ell.
Set precandidates presidencials detingudes i almenys tres partits polítics impedits per a presentar-se
Durant els últims mesos, han detingut fins a set precandidates presidencials i han impedit presentar-se a almenys tres partits polítics. Entre les acusacions s’hi troba la de “traïció a la pàtria”, delicte inclòs en una llei aprovada l’any anterior que impedeix presentar-se a càrrecs públics a qui “realitzi actes que menyscabin la independència, la sobirania i l’autodeterminació” del país.
Però no és només la classe política la que pateix la repressió, i, en els últims mesos, es compten per desenes les activistes estudiantils, camperoles o periodistes detingudes per la policia o forçades a exiliar-se. El Mecanisme per al reconeixement de persones preses polítiques assegura que avui dia hi ha almenys 159 persones complint condemna per motius polítics des de l’abril del 2018. I aquesta no és una data trivial, ja que durant la primavera d’aquell any es van engegar unes protestes massives que van fer trontollar l’estabilitat del règim.
La mala gestió governamental del desastrós incendi que va arrasar la Reserva Biològica Indio Maíz va ser l’origen de protestes durament dispersades per les forces de seguretat. Dies després,
i amb el record de l’incendi encara recent, la reforma de la seguretat social es va convertir en motiu d’un aixecament social generalitzat. A les reivindicacions de la població jubilada s’hi va unir des del principi l’estudiantat, sortint per milers als carrers de les principals ciutats.
La dura repressió patida va fer créixer un moviment que es va convertir ben d’hora en una lluita antigovernamental. Camperoles, obreres o col·lectius indígenes van incorporar les seves demandes a les manifestacions. A Masaya, les seves habitants declaraven la ciutat com a “territori lliure del règim d’Ortega”. Organismes com la Comissió Interamericana de Drets Humans van confirmar un balanç de 327 morts durant les protestes, arribant a milers el nombre de ferides i detingudes.
Deriva autoritària
Aquest episodi va suposar un punt d’inflexió per al govern d’Ortega i va fer visible una creixent deriva autoritària amb la detenció d’activistes, tancament de diaris, acomiadament de treballadores del sector públic o amb la promulgació de lleis per eliminar l’oposició. Entre d’altres, una llei que obliga a registrar-se com a “agent estranger” a totes aquelles que rebin fons de l’exterior, o una llei de ciberdelictes que castiga amb presó la difusió de notícies considerades falses.
Durant els últims anys, són moltes les antigues guerrilleres o càrrecs sandinistes que han deixat el partit, considerant que Ortega ha traït la revolució. Comandants conegudes, com Dora María Téllez, no van dubtar de mostrar les seves simpaties per les protestes de 2018 i de considerar que de la revolució per la qual va lluitar “no queda més que l’esquelet”. Per moltes d’elles va ser cabdal la derrota electoral del 1990 –que va portar a la presidència Violeta Chamorro–, convertint la tornada al poder en una obsessió.
La Comissió Interamericana de Drets Humans va confirmar un balanç de 327 morts durant les protestes de 2018
Per a aconseguir-ho, no va dubtar en pactar amb aquells que representaven l’antítesi de la revolució. L’any 2000 arribava a un acord amb el gran empresari Arnaldo Ayza Alemany, del Partido Liberal Constitucionalista, pel qual es repartien les institucions. Ortega s’assegurava ser elegit president i Alemany aconseguia immunitat davant dels casos de corrupció que l’assetjaven. Anys més tard, el 2014, l’Assemblea Nacional aprovava la possibilitat de la reelecció indefinida i atorgava a la Presidència el poder d’emetre decrets en forma de llei.
Però potser una de les conseqüències més visibles de la situació actual al país es troba en el creixent nombre d’exiliades que han fugit del país. La seva participació en les protestes ha estat per a moltes el motiu de ser perseguides i amenaçades, altres han vist com el seu activisme les impedeix de ser contractades. La gran majoria va travessar la frontera amb Costa Rica durant els mesos posteriors a l’aixecament de 2018, però l’augment d’exiliades es fa patent inclús en països tan allunyats com l’Estat espanyol. Segons les dades de l’Oficina d’Asil del Ministeri espanyol de l’Interior, van ser fins a 1.368 les demandants d’asil el 2018, disparant-se fins a 5.931 durant els vuit primers mesos del 2019. Unes xifres que contrasten amb les 31 de l’any 2017.
Aquest és el cas de Kenia, exiliada des de fa tres anys a Barcelona, després de ser perseguida pel seu paper a les protestes, i que forma part del col·lectiu Feministas Autoconvocadas de Nicaragua. Per ella, “el més esgotador de l’exili és no poder desconnectar del que passa al país”, així com superar un sentiment de culpa en pensar que viu “des del privilegi de veure les coses des de fora”. Considera el col·lectiu com “una forma de seguir fent incidència política i ajudar d’alguna manera a les companyes nicaragüenques”. Eli, una jove nicaragüenca també exiliada a Catalunya, posa l’èmfasi en la “ràbia i la tristesa de veure des de la distància en què s’està convertint Nicaragua” i situa la “desesperació” com el motiu principal de què tanta gent marxi a l’exili.
Feminisme al punt de mira
“La distorsió del feminisme, la manipulació de les seves banderes, la deformació dels seus continguts, la disposició dels seus postulats per a la Causa del Mal, és, indiscutiblement, un acte traïdor i cruel dels vertaders interessos personals i col·lectius de les dones, que són substituïts per ambicions mesquines i perverses intencions polítiques”. Amb aquest lapidant preàmbul d’un dels seus articles, la vicepresidenta Rosario Murillo deixava ben clara la seva posició envers el feminisme.
I precisament són els col·lectius feministes uns dels més actius en la crítica al govern de Nicaragua. Aquests denuncien la retòrica antifeminista que utilitzen des de les institucions
i visibilitzen l’augment i la impunitat de les agressions contra les dones. El mateix Daniel Ortega va ser acusat per la seva fillastra Zoilamérica Narváez d’haver-la violat repetidament des que era una nena, en un cas que anys més tard es va considerar prescrit.
I part d’aquesta retòrica antifeminista respon a l’apropament del binomi Ortega-Murillo a les altes jerarquies eclesiàstiques, molt influents a Nicaragua i amb capacitat d’apuntalar el seu poder. En aquest context, totes dues es van erigir en abanderades del moviment “provida” i l’any 2007 aconseguien l’anul·lació de l’article 165 del Codi Penal que permetia l’avortament en els casos de risc per a la mare o violació, i imposant penes d’entre quatre i vuit anys a qui en realitzés.
Per Kenia, “les defensores de drets humans sofreixen una doble discriminació a Nicaragua, tant pel seu activisme com pel fet de ser dones”. Aquesta activista considera Ortega un “enemic de les dones” i crítica la seva falsa aparença de paritat quan al país es mantenen taxes de feminicidis altíssimes. A més, veu alarmant el creixent nombre d’embarassos infantils, molts d’ells després d’intents de mediació entre l’agressor i la persona violada.
