Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

El meu net Joan

Aquest matí, quan ja havia esmorzat i em disposava a escriure, ha aparegut per casa el meu net Joan. Estava molt alterat, tenia una bretxa profunda al pòmul, però no sagnava

/ Arnau Ledesma

Aquest matí, quan ja havia esmorzat i em disposava a escriure, ha aparegut per casa el meu net Joan. Estava molt alterat, tenia una bretxa profunda al pòmul, però no sagnava, el cabell esvalotat
i la roba bruta. I desprenia una forta olor.

Feia l’efecte que venia d’un camp de batalla.

El primer que ha fet és anar a dutxar-se i a canviar-se de roba. S’ha posat uns pantalons curts i una samarreta meus que li venien grans. Li he preparat un te verd que compartiríem i una vegada s’ha calmat m’ha explicat el que havia succeït.

El dia anterior, a primera hora de l’alba, les Unitats d’Intervenció Policial (UIP) havien desallotjat de manera desproporcionada el Cinema Princesa. Era un edifici situat en ple cor de Barcelona, que havia estat abandonat feia més de vint anys, i que l’Assemblea d’Okupes de Barcelona havia decidit ocupar al març d’aquest mateix any

El dia anterior, a primera hora de l’alba, les Unitats d’Intervenció Policial (UIP) havien desallotjat de manera desproporcionada el Cinema Princesa. Era un edifici situat en ple cor de Barcelona, que havia estat abandonat feia més de vint anys, i que l’Assemblea d’Okupes de Barcelona havia decidit ocupar al març d’aquest mateix any. El Cinema Princesa era un emblema pel moviment okupa i un important focus de resistència i de cultura alternativa de la Barcelona postolímpica. Joan forma part de l’Assemblea, n’és un membre molt actiu. Jo, com havia decidit aïllar-me en el meu retir espiritual, i no tinc ni televisió ni escolto la ràdio, no m’havia assabentat de la notícia. Joan viu al barri de la Ribera. M’ha explicat que un soroll infernal el va despertar de matinada. Més tard, es va assabentar que aquell soroll el produïa un helicòpter de la Policia Nacional que sobrevolava l’edifici okupat. Tot el barri es va posar dempeus. Joan es va concentrar al costat d’altres companys i veïns als voltants del Cinema Princesa. La Via Laietana estava tallada. Hi havia franctiradors disparant pilotes de goma contra els okupes que estaven resistint al terrat de l’edifici, situat en el número 14 de l’antiga Via Durruti. El desallotjament es va executar a les nou del matí, dues hores després que entressin a l’edifici més de dos-cents policies de la UIP. Davant la desproporció de l’actuació policial es va convocar a les vuit de la tarda una gran manifestació que va arrencar del carrer Fontanella. A aquesta hora, els paletes ja havien tapiat la porta i les entrades al cinema. Els ànims estaven carregats i la ràbia sortia pels porus de la pell dels manifestants més joves. El meu net m’ha explicat que a l’alçada de la comissaria de Vilardell van començar els altercats amb la policia. Hi havia molta gent, gairebé no s’hi podia caminar. M’ha explicat que quan estaven baixant per la Via Laietana, a l’altura del Palau de la Música, van començar a sentir el soroll dels trets i veure volar pilotes de goma. Les persones concentrades corrien sense saber cap a on anaven. Ell es va quedar quiet i va ser atropellat per un grup de manifestants. Va caure a terra. En aixecar-se, va veure enfront d’ell un grup d’antidisturbis que anaven avançant en fila, eren uns deu o dotze. Cada tres o quatre passos es paraven, recolzaven un genoll a terra, carregaven les escopetes i disparaven les pilotes de goma a discreció i apuntant als caps dels manifestants. Una d’aquestes pilotes va impactar en la cara d’en Joan. Recorda un fort impacte i res més. No m’ha sabut explicar quant temps va passar inconscient. Al cap d’una estona, es va despertar en un dels carrers adjacents al Palau de la Música. Estava assegut; una trepitjada o una empenta, no ho recorda bé, i la forta pudor que desprenia el seu cos l’havien fet despertar de la seva letargia. Marejat, va veure com volaven pedres, llambordes i materials diversos d’una obra que hi havia just al costat del Palau de la Música. Se sentien lluny sirenes de la policia o tal vegada dels bombers, no ho recorda bé.

El centre de Barcelona estava col·lapsat. Cremaven vehicles policials, diverses oficines bancàries van ser rebentades i diversos contenidors cremaven. Després d’unes quantes escaramusses, el Joan es va retirar pel carrer Sant Pere Més Baix fins a desaparèixer de l’escenari de la batalla campal en direcció a l’Estació de França.

Encara que soc conscient que m’estic morint –m’han diagnosticat un càncer de pàncrees que s’estén pel meu cos–, saber que encara queda algun rastre de la nostra estimada Barcelona rebel
i llibertària em reconforta. Veure aquests ulls del meu net, la seva vitalitat, la seva enteresa i la seva manera de pensar, em fan creure que no tot està perdut i que encara hi ha algun bri d’esperança en les noves generacions. La nostra lluita no ha estat en va.

Joan s’ha acomiadat amb una forta abraçada i jo amb llàgrimes als ulls.

Article publicat al número 535 publicación número 535 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU