Inma Cerdà (Vila-real, 1966) té gravada en la seua ment la primera pallissa que va rebre per part de la seua exparella, un home que va arribar a la seua vida quan encara no s’havia recuperat de la seua anterior relació. “El que volia era estar amb mi mateixa, però, de manera molt subtil, ell insistia molt, i un dia es va plantar en ma casa amb la seua filla”, recorda. A poc a poc, la va començar a anul·lar. Controlava cada pas que donava, li prohibia mostrar els seus sentiments, alhora que els manipulava per fer-la sentir culpable dels comportaments masclistes de l’agressor. “Avergonyida” pels crits, els colps i les mentides que havia de contar, Cerdà va començar a distanciar-se de la seua xarxa afectiva. L’aïllament encara es va intensificar més quan l’home va decidir que marxarien a viure a un mas a mig fer, a la muntanya. “No hi havia ni llum ni aigua, però deia que havíem de viure allà fins que s’acabaren les obres, perquè si no ens entraven a robar”, relata. “Un dia —continua—, ell estava molt nerviós. Li vaig dir que es tranquil·litzara i, de sobte, es va abalançar sobre mi i em va ofegar en una pastera plena de formigó”. L’obrer que estava allà treballant va aconseguir aturar el que podia haver acabat en un feminicidi més. Seguint a la perfecció el cicle de la violència masclista, després de l’intent d’assassinat, arribà el penediment de l’agressor i, després, el suposat perdó de la víctima. Cerdà va decidir posar punt final a la seua relació i fugir quan va tornar a sentir que podia perdre la seua vida. “Em vaig amagar en cases de coneguts, però havia de recuperar les meues coses, els meus documents, perquè havia marxat amb el posat. Aleshores, acudisc a la comissaria”, conta. Així inicia, en 2017, un procés judicial que va finalitzar el 25 de gener, després de passar pel Tribunal Suprem —la primera resolució declarava innocent l’agressor— i aconseguir que el condemnaren a un any i nou mesos de presó, una pena que no haurà de complir si paga 1.500 euros a la supervivent, si respecta l’ordre d’allunyament —de mínim 500 metres durant quatre anys— i la prohibició de comunicar-se amb ella; i si no posseeix armes en el mateix període de temps.
Quina valoració fas de la sentència?
L’ordre d’allunyament i la seua durada, ara per ara, em sembla raonable. La indemnització és misèria pura. Jo em vaig arruïnar. Vaig marxar amb el que portava damunt i, fins i tot, vaig haver de demanar diners a la gent que em va ajudar per poder menjar, perquè no tenia ni per menjar al dia. L’ix molt barat haver-me fet la guitza durant quinze anys. En un principi, van demanar 3.000 euros, però com no tenia antecedents es va rebaixar a 1.500.
Les advocades especialitzades en violències masclistes defensen que el més important és que la mateixa supervivent reconega que ha patit o està patint eixa violència. Quan i com t’adones que estàs sofrint violència i que cal actuar per a salvar la teua vida?
Quan vaig prendre distància de la situació. Quan van passar molts mesos des que vaig decidir denunciar la meua exparella. Aleshores, al meu cap comencen a arribar-me imatges del que havia passat i comence a ser conscient que era una víctima de violència. Quan interposes la denúncia, vas relatant el que t’ha succeït, però no ho dius amb una convicció forta, perquè encara carregues amb part de la culpa que ell t’ha anat posant a dins teu. Et fan denunciar massa prompte.
Quan vas decidir anar a comissaria, en el teu cas, et van escoltar i et donaren suport. Però, t’imaginaves que la denúncia penal seria l’única via que et proposarien? Què és el que necessitaves?
“El que haguera necessitat és que la policia m’haguera acompanyat a ma casa a recollir els meus objectes personals i no haver d’anar sola a recuperar les meues coses, després d’haver fugit d’ell pensant que era jo qui li estava amargant la vida”
No, no, no. No m’ho imaginava. A més, jo no em sentia víctima de res. Com et poden dir que has de passar primer per aquest tràmit perquè ells puguen fer un altre tràmit i et puguen donar una mena de suport? Ara mateix, si a una persona li passa alguna cosa, crida a la policia i aquesta acudeix, no? El que haguera necessitat és que la policia m’haguera acompanyat a ma casa a recollir els meus objectes personals i no haver d’anar sola a recuperar les meues coses, després d’haver fugit d’ell pensant que era jo qui li estava amargant la vida. Si m’haguera passat alguna cosa, haguera cridat a la policia, però potser no hagueren arribat a temps. Necessitava un acompanyament policial en eixe moment perquè ell no em matara, però aquest acompanyament només el tens quan interposes la denúncia i comença tot un procés judicial, en què la jutge o jutgessa de torn et pot donar la raó o no. També necessites un acompanyament psicològic, perquè tu ixes d’una relació en què havies sigut la seua marioneta i, de sobte, ja no tens eixos fils. Per tant, necessites un suport psicològic fins que ja no depens de ningú.
Són moltes les dones que se senten revictimitzades durant el procés judicial, començant per les preguntes, que segueixen un patró culpabilitzador. Malgrat la por, tu vas decidir denunciar. Com vas viure el procés judicial?
Estava acollonada. Mai ho he passat tan malament, i mira que he passat males estones. El que més por em feia era haver de compartir sostre amb ell. Estava enfonsada, perquè les preguntes són molt dures. En el meu cas, per part de la jutgessa no vaig sentir-me violentada amb cap pregunta, a excepció de quan et fan recordar els maltractaments físics i quan l’advocada de l’altra part em va preguntar si jo em considerava feminista. Et pregunten fins a quin dia van ocórrer els maltractaments, però les dates ballen pertot arreu. No saps si van ser abans o després, no pots dir dates concretes, perquè, fins i tot, durant eixos anys perds la noció del temps. Tenia molt clar que havia de posar de la meua part i intentar dir les coses clares, concises i concretes, perquè un jutge no és un psicòleg. Un jutge és un jutge i et farà preguntes perquè contestes de manera directa i precisa. No li pots contar la teua vida, perquè no serveix de res, al contrari. En el meu cas, la sentència va ser desfavorable. No acabava d’entendre el perquè i vaig contactar amb la meua advocada, que em va dir que no podíem fer res. En llegir-la, alguna cosa em va grinyolar i li la vaig comentar a la meua professora de Dret Romà, que em va dir: “Corre, parla amb el teu advocat i digues-li que açò segueix, que pots anar al Suprem”. Es veu que era una sentència molt poc habitual i l’advocada no havia sabut com procedir. La veritat és que em vaig enfadar molt amb ella, però bo, vam anar al Suprem i al final he guanyat, el 25 de gener de 2021, després de tres anys. I mentrestant la meua vida ha continuat, perquè la vida és allò que passa mentre fas uns altres plans.
Com has contat, la primera resolució, que després vas recórrer en el Tribunal Suprem, declarava innocent al teu agressor. Què no funciona en el sistema judicial a l’hora de jutjar els agressors i protegir les supervivents?
Després de passar per la universitat, on vaig estudiar primer i segon de Dret, em vaig adonar de seguida del que està fallant. Hi ha una falta de preparació, d’interés. Es necessita molta més formació i especialització, que es faciliten els mitjans perquè puguen tractar i jutjar les violències com correspon. En el meu cas, el jutge o jutgessa que havia d’estar, perquè era especialista en violències masclistes, no estava i se’m va posar un altre que no controlava del tema. Això no es pot consentir, perquè la víctima s’ho està jugant tot. Quan anava a la universitat, ja havia assimilat que havia sigut una persona maltractada, aleshores, volia informació i assistia a algunes ponències. I saps el que vaig veure? Per a començar, que entre l’assistència no hi havia homes, i a més a més, no acudia molta gent. Si t’estàs formant com a advocat o advocada t’has de preparar. Unes altres coses que han de canviar? Es podrien fer els judicis quan la víctima ja s’ha recuperat o facilitar poder gravar el testimoni de la víctima i que no calga repetir-lo. Tampoc s’haurien d’acceptar proves o preguntes que qüestionen la víctima. Quan la seua advocada em va preguntar si jo era feminista –que per descomptat li vaig dir que no, tot i que sí que ho soc– què em volia qüestionar? Es van aferrar a eixe clau, eixe era l’argument principal per a protegir-lo. Ell i la seua advocada sabien que jo havia començat a formar part de cercles feministes per eixir del cercle de violència. Aleshores, van tirar per ací.
Hi ha una construcció determinada sobre com s’han de comportar les víctimes?
Clar. Hi ha una construcció del patró que hem de seguir. Sofrim una estigmatització i el que volem és oblidar i que no ens assenyale ningú. No tenim cap malaltia ni hem de ser la “pobra dona” que ha sofert violència. Ser víctima et converteix en una persona que es mereix la protecció i acompanyament i no t’has de sentir jutjada en cap moment, però, a vegades, et fan sentir com si t’hagueres comportat malament.
No només fan mal els colps, el maltractament psicològic o la revictimització viscuda durant el procés judicial, també les seqüeles que es queden. Com vas començar a recuperar-te?
Per mi, un moment clau va ser l’entrada a la universitat i l’arribada dels exàmens [riu]. La meua psicòloga em va animar a complir el meu somni, que sempre havia sigut poder anar a la universitat. Vaig aconseguir accedir-hi i, una vegada dins, vaig conéixer gent que em va animar a apuntar-me a una carrera, Gestió i Administració d’Empresa Pública. Comences amb l’afany d’aprendre i deixar-te ensenyar. Vaig anar educant la meua ment i fent passes a poc a poc. Durant aquest trajecte, vaig conéixer persones que em van donar suport i que van valorar l’esforç que estava fent. Quan t’allunyes de la violència, quan ningú et xiscla, ningú està a punt de… Ningú està amb la mà alçada, ningú et persegueix, quan no has de justificar res, això et genera una pau i t’eleva. A poc a poc, vaig anar guanyant confiança en mi mateixa i vaig començar a ser jo, perquè durant el temps que havia estat amb la meua exparella, havia sigut un mirall d’ell. Però, lliurement soc qui soc des de fa quatre anys. Tinc un compte de Facebook, tinc un mòbil, tinc un ordinador, el meu ordinador, tinc un projecte de formació i una professió, soc administrativa.
Un dels problemes a l’hora de tractar amb supervivents és que, moltes vegades, no es treballa perquè prenguen un rol actiu i protagonista en la ruptura dels cicles de la violència i en la planificació d’un nou projecte vital. Quin tipus d’atenció i acompanyament creus que s’ha de fer?
“Sempre existeix un interés en la imatge de dona vulnerable, de dona víctima. Vivim en un sistema en què qualsevol dona, encara que no siga víctima d’una violència física, es pot trobar amb una imatge seua de dona dèbil”
És fonamental el suport psicològic. Necessites algú que et vaja marcant el camí i que t’acompanye en el procés de trobar-te a tu mateixa i d’empoderar-te. També envoltar-te d’amigues. Mira, durant molts anys, jo vaig pensar que era tartamuda, però quequejava perquè sentia por. Quan la vaig deixar de sentir, em vaig adonar que la gent m’entenia, que jo sabia parlar. Fins i tot, quan vaig començar a estar millor, em deien que em comportava com una adolescent, però és que era com si haguera tornat a nàixer [riu]. Després d’haver viscut tot allò, va ser molt important que no em deixaren sola. A mi no se m’ha donat l’alta del centre de 24 hores fins fa poc. Allà, tenia un suport psicològic per part d’especialistes que saben com són els cercles de violència, que són molt pareguts en totes les dones que els hem patit.
Els agressors solen deixar sense xarxa a les seues víctimes. Quina importància té la xarxa afectiva per superar la violència viscuda?
Durant tots aquells anys, vaig tenir vetat ajuntar-me amb la meua amiga. Ell m’havia aïllat. Si volia alguna cosa d’ella, havia d’anar d’amagat i tampoc ho feia, per com pensava, com em comportava i com em sentia, perquè, a vegades, en situacions de crits i retrets al carrer, arribes a sentir vergonya i t’allunyes dels teus cercles. Eixes xarxes et serveixen després, quan decideixes fer el pas. Amb elles, comence a descobrir-me, a formar-me com a persona, a entendre un poc els meus orígens. Cal tenir eixe vincle i també buscar-lo, perquè si tu no vols tenir-lo, encara que t’ho diguen, no el tindràs. També és molt important saber quina educació rebem, les dones i els homes. El sistema normalitza una violència i ja es queda implantada.
El discurs predominant sempre és en clau de víctima, no de supervivent. Per què no interessa la imatge d’una dona forta víctima de violència masclista?
Existeix un interés en la imatge de dona vulnerable, de dona víctima. Vivim en un sistema en què qualsevol dona, encara que no siga víctima d’una violència física, es pot trobar amb una imatge seua de dona dèbil. Se’ns vol mantenir sempre l’estigma de víctimes, però això ho érem abans, ara ja no. Quan em pregunte qui soc jo o quina és la meua condició, ja no dic que soc una víctima, això ho vaig ser en una altra vida. Som persones amb capacitat per actuar i participar de la societat per a fer un món millor. Com? Participant en associacions. Per exemple, ara soc la presidenta de l’Associació d’aturats i aturades de Vila-real. Les dones supervivents de la violència formem part d’un col·lectiu invisible i hi ha milers de dones lluitant per superar una situació de violència. A nosaltres mateixes, com a supervivents, també ens fa por donar la cara, donar noms i cognoms, però ho hem de fer. Hem de buscar una seguretat en nosaltres mateixes, creure en nosaltres i tirar endavant. Ara mateix, tinc una sèrie de conviccions i necessite exterioritzar-les.
Creus que l’autodefensa emocional i física és una ferramenta per combatre la violència masclista?
Sí, és important formar-nos per tindre les ferramentes suficients per a poder actuar quan es dona una situació de violència. A més, si et formes, creixerà un sentiment de fortalesa i seguretat, que és molt necessari, perquè t’han menjat molt el cap dient-te que no ets capaç de res. Són cursos que poden ser molt empoderadors. Jo he tornat a tindre una altra relació i m’he sentit amb les forces suficients per a dir el que vull i el que no vull. És com si hagueres estat en una presó i, per fi, quan ixes al carrer, et sents lliure i, fins i tot, un poc descontrolada. Jo no volia deixar d’eixir amb les meues amigues [riu].
