Al territori que avui forma part dels estats de Guatemala i Hondures s’hi van assentar els pobles que van donar origen a la civilització maia, una de les més complexes i avançades de l’antiguitat. No obstant això, aquests pobles van veure truncat bruscament el seu futur fa 500 anys, amb l’arribada dels galions, la pólvora, el cavall, la verola i la creu de la colonització espanyola. A partir d’aleshores es va interrompre el desenvolupament endogen de la seva economia, societat i cultura, i es va imposar un altre tipus de desenvolupament orientat al servei de les successives potències colonials que els van parasitar.
Aquestes potències van recórrer també al segrest de centenars de milers de persones a Àfrica per esclavitzar-les en mines, plantacions i servituds domèstiques, la descendència de les quals trobem avui principalment a la costa atlàntica de la regió. Sota formes i actors diferents, i fins als nostres dies, el colonialisme va tenir com a finalitat principal l’apropiació d’aquestes matèries primeres que la regió oferia –i continua oferint– en abundància.
La maledicció de l’abundància
Precisament és això al que l’economista equatorià Alberto Acosta denomina “la maledicció de l’abundància”. Actualment, les regions més riques en béns naturals semblen condemnades a viure en les societats més desiguals i violentes. I, avui, aquesta maledicció té un diagnòstic: l’extractivisme.
Vivim en un món on l’1 % de la població té tant de diner líquid o invertit com el 99 % restant, on el valor nominal dels derivats financers és més de deu vegades superior al valor del PIB mundial, i on una gran part d’aquestes inversions financeres exigeix l’extracció a gran escala de matèries primeres per exportar-les en cadenes transnacionals per a la seva transformació industrial en energia i béns de consum i, per tant, en beneficis lucratius –una gran part dels quals acaba emparada per paradisos fiscals. Al mateix temps, moltes d’aquestes matèries primeres són cada vegada més escasses, és a dir, tenen un horitzó d’esgotament més pròxim, la qual cosa accentua l’avidesa de posseir-les en lloc de protegir-les.
El desenvolupament ple de l’extractivisme acaba requerint models polítics coercitius i autoritaris, sense mecanismes de control, diàleg o compensació
Si, en altres temps, l’apropiació dels béns naturals es va fer mitjançant un règim colonial directe, ara aquest paper recau en els anomenats tractats de comerç i inversió, entramats jurídics que blinden els drets dels inversors, les empreses o els grups transnacionals per damunt de la resta de drets implicats.
I és que el desenvolupament ple de l’extractivisme acaba requerint models polítics coercitius i autoritaris, sense mecanismes de control, diàleg o compensació. Requereix l’eliminació de traves per al seu desenvolupament, com ara les institucions i les lleis que regulen la protecció de la natura, les llibertats ciutadanes, la vida lliure de violència per a les dones o el control de la corrupció.
Un èxode d’alt risc
L’Amèrica Central és una d’aquelles regions del món en què la pressió dels interessos extractius sobre els ecosistemes, sobre les comunitats humanes i sobre la governabilitat democràtica és tan intensa que crea una atmosfera irrespirable. Tan irrespirable que milers de famílies es veuen abocades a un èxode d’alt risc.
Des de la dècada dels vuitanta, més de tres milions i mig de persones han aconseguit esquivar els murs dels Estats Units i 800.000 han sol·licitat asil a Europa –a les quals se sumen centenars de milers que han estat rebutjades o invisibilitzades. Aquest clima és especialment irrespirable per a les dones, blanc de totes les formes de violència patriarcal, amb els índexs més alts de feminicidis i impunitat del món. I irrespirable per a qualsevol persona que s’entesti a defensar els seus drets, els de la seva comunitat o els de la natura, com testimonien les defensores criminalitzades, assetjades i assassinades en la darrera dècada.
Si hi ha conflicte, és perquè hi ha resistència
Però tindríem una visió molt parcial del que passa a l’Amèrica Central si només dirigíssim la mirada cap a aquestes tendències destructives. Com acostuma a dir l’ambientalista mexicà Gustavo Castro, si hi ha conflicte, és perquè hi ha resistència.
A Hondures i Guatemala, centenars de comunitats indígenes i camperoles es planten en els seus territoris i fan front a poderosos interessos transnacionals
Al mateix temps, avui, tant a Hondures com a Guatemala, veiem centenars de comunitats indígenes i camperoles que es planten en els seus territoris i fan front a poderosos interessos transnacionals; en molts casos fins i tot aconsegueixen protegir-los. Veiem també que les dones protagonitzen un paper qualitativament decisiu en aquestes resistències i que es fan valer enfront de tota mena de fustigacions patriarcals. Veiem comunitats que defineixen els seus projectes de vida, basats tant en les cosmovisions ancestrals hereves de les seves matrius culturals originàries com en conceptes i pràctiques abanderades per moviments socials de les darreres dècades, com la sobirania alimentària, l’agroecologia, l’economia social, l’autogestió territorial o els feminismes, o que donen peu a conceptes mixtos com el del feminisme comunitari.
La vida s’expressa a través d’aquestes persones i comunitats diverses, que, contra pronòstic, ho arrisquen tot mirant de convertir en un oxigen socialment respirable l’atmosfera tòxica de l’extractivisme. Tal com diuen, “som la natura que es defensa”. I que defensa tota la humanitat, caldria afegir.
2021, l’any amb més agressions a Guatemala
Només el primer semestre de 2021, la Unitat de Protecció de Defensores i Defensors de Drets Humans de Guatemala (UDEFEGUA) ha registrat cinc assassinats i un total de 551 agressions contra les persones defensores de drets humans. L’organisme independent ha advertit que, si es manté aquest ritme, el 2021 es convertirà en l’any amb més atacs contra persones, organitzacions i comunitats defensores des que es van començar els registres l’any 2000.
En el cas de les dones, a més, s’hi afegeixen tota una sèrie d’impactes que atempten contra els seus drets més fonamentals. En els darrers cinc anys, s’han registrat més de 4.000 morts violentes de dones i, l’any 2020, el Ministeri Públic va reportar 200 denúncies diàries per delictes contra les dones i els infants. Finalment, cal destacar que els processos judicials als quals es veuen sotmeses les persones defensores són llargs i plens d’irregularitats, com a part d’una estratègia de desgast a tots els nivells de les lluites comunitàries.
Hondures, un 90% de crims sense justícia
Segons un informe publicat per ACI-Participa (Associació per a una Ciutadania Participativa), l’any 2019 la Unitat de Protecció de Defensors en Risc va registrar un total de 1.115 atacs i agressions dirigits contra 499 activistes en quinze dels divuit departaments d’Hondures. Com a resultat d’aquests atacs, 29 defensores van perdre la vida. Al llarg de l’any 2020, i segons la mateixa entitat, 20 defensores van ser assassinades. Les defensores dels pobles originaris, de la llibertat d’expressió i del medi ambient van ser les principals damnificades i representen el 85% dels casos. El cop d’estat contra el president Manuel Zelaya el juny del 2009 va ser el detonant definitiu del col·lapse democràtic i constitucional, acompanyat d’uns patrons altíssims de violència i repressió, denunciats des del primer moment per la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH). A Hondures, el 90% dels crims contra activistes i el 95% dels assassinats de dones queden en la impunitat.
