Fins al 19 de desembre es pot veure al Teatre Lliure de la vila de Gràcia (Barcelona) la peça de teatre verbatim i documental Casa, que aborda el problema de l’habitatge explicat en primera persona i de manera coral. Un espectacle original, necessari i molt recomanable. Com necessàries i originals eren algunes peces singulars que s’han pogut veure al Festival Temporada Alta de Girona: el neocabaret Gardenia i la websèrie Movidas raras. Totes elles propostes que posen el cos en primer pla, per exposar-ne les fragilitats, les fortaleses i les potencialitats, en obres que irrompen de forma sorprenent deixant a la vista les falles i els perills d’un temps de multiversos, dissociacions virtuals i mediatitzacions extremes.
La companyia Cross Border va néixer l’any 2010 a Nova York, on la directora Lucía Miranda estava cursant estudis de teatre aplicat a l’educació i la transformació social. El seu treball de final de curs va tenir la fortuna de trobar un productor i de fer gira, després d’estar a la cartellera de l’Off-Off-Broadway. En el camp de l’arteducació i la mediació sociocultural, la cosa estava verda si no crua a l’Estat en aquell moment, així mateix el treball més social amb col·lectius i associacions. I d’aquesta mancança i d’aquest anhel, de les ganes i la necessitat de fer un teatre des de la comunitat, amb intèrprets d’orígens nacionals i culturals diversos, creant uns espectacles homologables per als escenaris comercials i públics, partia Cross Border com a plataforma de projectes múltiples i variats.
Les històries de ‘Casa’ parteixen de la crisi immobiliària del 2008, i el cor de veus aplega tot un ventall transversal de persones-personatges que s’hi van veure immersos i afectats: un arquitecte (el pare real de la directora), una refugiada veneçolana nouvinguda, una erasmus atrapada en una hipoteca…
Projectes que enllacen el taller, l’aula, l’escenari i l’actualitat i els problemes de fons de la comunitat i la societat. Per exemple: el seu penúltim espectacle, que es titulava La niña que soñaba (nominat als premis Max), va ser una col·laboració amb un laboratori de robòtica universitari. I el proper se centrarà en com el colonialisme ha afectat i bastit l’imaginari col·lectiu, de manera explícita o implícita. Mentre que l’actual, Casa, tenia l’origen en les col·laboracions amb l’associació d’ajuda als joves refugiats CEAR, amb la connivència i el treball en menjadors socials, cases tutelades, residències de menors i organitzacions no governamentals, i amb la complicitat de la PAH.
Teatre verbatim fet a ‘Casa’
La directora Miranda cita com a referents Paulo Freire i Augusto Boal, pel que fa a les idees i plantejaments, mentre que companyies com l’australiana Big hART, o el Teatro Campesino nord-americà, l’haurien inspirat pel que fa als preceptes socials i estètics. A Casa hi ressonen tant l’energia del teatre fòrum i l’intimisme més valuós del teatre document com parts més arrauxades i fins i tot còmiques. Amb una pantalla que sembla una cortina o fons medieval, però usada amb projeccions i músiques que tant invoquen les troballes brecthianes com el musical novaiorquès, del qual la directora i dramaturga va beure amb set i ganes en els seus anys de formació.
Les entrevistes amb gent real, que ens explica la seva història i peripècies sobre un tema donat, el de la relació amb l’habitatge –la llar, els refugis, la desubicació dels cossos–, és la bastida d’un espectacle construït amb la tècnica del verbatim, on els actors posen el cos i la veu i no hi ha ficció fantasiosa ni històries inventades, sinó el document inapel·lable de les declaracions que es van entrellaçant gràcies a les solucions escèniques, forçosament lleugeres i àgils. Aquests cossos i aquestes veus, que ens porten experiències i traumes com si fossin els missatges en ampolles llançades al mar, actuen realment com a mèdiums entre la realitat esmunyedissa i sovint difuminada, i l’acte de comunicació ben assemblat amb el públic, que regeix en tota obra d’art escenificada. En aquest cas, les històries parteixen de la crisi immobiliària del 2008, i el cor de veus aplega tot un ventall transversal de persones-personatges que s’hi van veure immersos i afectats: un arquitecte (el pare real de la directora), una refugiada veneçolana nouvinguda, una erasmus atrapada en una hipoteca… Tot un mosaic d’històries més o menys dràstiques i greus sobre “deshabitatge” i desnonaments.
Abans d’entrar, el públic pot escriure en un paperet què significa la casa per a cadascú: “La casa són les teves coses”, “La casa és on algú et pregunta: ‘Com estàs?’”, “La casa ets tu”, llegiran des de l’escena les intèrprets, de la tria d’alguns d’aquells paperets. Tal com ens explica Miranda, en una conversa el mateix dia de l’estrena barcelonina de l’obra, “m’interessava parlar d’alguns aspectes del problema, dels que potser se’n parla menys… Tenia entre mans el relat d’un desnonament d’una família, amb nens, que es quedaven al carrer, i el testimoni de refugiats sirians, però vaig decidir no fer-ho. Buscava que el públic es col·loqués en el pensament de dir-se: “Realment, podria ser jo, l’afectat”… Perquè si es col·loca en aquesta situació hi ha empatia, i amb l’empatia hi ha un canvi, mentre que amb un altre posicionament potser hi ha pena, i amb la pena mai no hi ha canvi. Amb l’obra mai ens n’anem al superdrama, perquè sempre m’interessa que l’espectador ho pensi des del seu jo”.
Altres cossos en escena
Si a Casa el cos dels personatges esdevé sovint el darrer refugi d’uns individus condemnats a l’entotsolament o l’aïllament forçats, en diversos tipus d’intempèrie –física, econòmica, cultural, política, sentimental, familiar, racial…–, altres obres recents ens mostren les pulsions i potencialitats imperceptibles, sovint desapercebudes, però finalment vibrants i poderoses, que amaguen els nostres cossos, els cossos dels altres, el cos de cadascú. És el cas del cabaret paròdic i emocionant d’Alain Platel, Gardenia, que es va poder veure a principis de novembre al Festival Temporada Alta, i on es replegaven una colla de vells transvestits, deu anys després de l’espectacle original. Lluny de les coreografies perfeccionades i glamuroses dels musicals, aquesta obra s’assemblava més als actes entre tendres i tronats que dècades enrere es podien veure a locals emblemàtics i singulars del barri xino barceloní, com ara La Bodega Bohemia, La Concha o El Cangrejo. On els cossos imperfectes, però vistosos i orgullosos, dels actuants no paraven d’aclucar l’ullet, fer un gest identificable i simbòlic, moure’s parsimoniosament entre escena i escena, karaokitzar aquell vers d’ahir i d’avui, recordar el passat amb nostàlgia de purpurina. Gardenia du la grandiloqüència al minimalisme, i converteix l’art cabareter en un relat de secrets i xiuxiuejos plens de malenconia.
Altres cossos han aparegut en escena, de maneres ben diferents: com a la web sèrie audiovisual i escènica Movidas raras, dins del cicle en línia del Temporada Alta, del dramaturg argentí Rodrigo García, un dels genis més rotunds i radicals dels escenaris actuals. Movidas raras es va escriure, enregistrar i editar en el confinament pandèmic, i potser això ha afegit una sensació distòpica, delirant i angoixant a les peces, que van comptar amb l’entusiasme productiu de Salvador García, director de l’Escena Nacional d’Annecy, segons ens ha explicat García. El director-dramaturg enviava textos i indicacions als col·laboradors: Florencia Vecino, Angélica Liddell, Volmir Cordeiro, François Chaignaud i Denis Lavant (el de la pel·lícula Holy Motors, de Leos Carax), i aquests li retornaven uns enregistraments fets davant d’un fons de croma, amb els quals posteriorment es muntaven tot d’efectes visuals. El resultat és inclassificable, però l’element comú seria una sèrie de cossos que, atrapats entre la mediatització, l’allau cultural i referencial i l’enclaustrament, donen puntades de peu a la pantalla –a l’statu quo, a la rutina, al dispositiu de l’arc i el prosceni– per trencar-los conceptualment: mostrant la força dels cossos a la manera artaudiana i explotant el perill del magma del llenguatge a la manera surrealista.
