L’escriptora, educadora i activista feminista i antiracista bell hooks moria el mes de desembre amb 69 anys, deixant un llegat de llibres sobre l’amor, el racisme, l’educació, la negritud, la lluita per la igualtat i la necessitat de desobeir que ensenyen a pensar el món en majúscules. hooks va néixer amb el nom de Gloria Jean Watkins a la ciutat de Hopkinsville, Kentucky, l’any 1952. Era la quarta germana d’una família de sis fills –cinc dones i un home– i va assistir a diverses escoles segregades abans de treure’s el títol de Llengua Anglesa i un doctorat en Literatura. Als seus inicis literaris, es va posar el pseudònim de bell kooks per homenatjar la seva besàvia materna, Bell Blair Hooks, a qui admirava molt, i crear la seva pròpia identitat. Va escriure les paraules en minúscules perquè, tal com deia, “majúscules han de ser les idees, no els noms”.
Al llarg de la seva vida va publicar al voltant de quaranta llibres que tracten temes molt diversos, com la vida, les identitats, la negritud, l’opressió i dominació racista, l’amor, la mort, la sexualitat, el patriarcat, la masculinitat, la família, l’ensenyament, la classe social i les seves interseccions, anant des d’allò més trivial al més profund, i amb molt d’enginy i saviesa.
Combinant el feminisme radical amb el seu impuls per escriure, va decidir des del principi que volia crear llibres que poguessin llegir-se i entendre’s travessant les fronteres de classe, gènere i raça
hooks valorava el coneixement, la teoria i la paraula escrita, però també donava molta importància a la cultura i narració oral, a la qual anomenava “saviesa ancestral”. Combinant el feminisme radical amb el seu impuls per escriure, va decidir des del principi que volia crear llibres que poguessin llegir-se i entendre’s travessant les fronteres de classe, gènere i raça. Sempre deia que imaginava la seva audiència com la seva mare, la persona a qui “més volia convertir al pensament feminista”. Això va donar forma al seu estil.
El seu primer llibre va ser una obra de poesia, And There We Wept (1978). La poesia era essencial per a la manera com hooks entenia i pensava el món i, a través d’ella, es va començar a iniciar en el feminisme interseccional, que tant va defensar en alguns dels seus poemes.
“En el moment que triem estimar
comencem a moure’ns
contra la dominació,
contra l’opressió.
En el moment que triem estimar
comencem a moure’ns cap a la llibertat;
a actuar de formes que ens alliberen –i que alliberen a uns altres.
Aquesta acció és el testimoni de l’amor com a pràctica de llibertat”.
I va continuar treballant-lo poc temps després amb l’esborrany del seu segon llibre que concilia antiracisme i feminisme, Ain’t I a Woman: Black Women and Feminism, publicat quan era una estudiant de 19 anys a la Universitat de Stanford. Tanmateix, va haver d’esperar fins al 1981, quasi una dècada més tard, per a veure’l publicat.
En aquells anys, les feministes negres lluitaven contra el masclisme en el si del moviment d’alliberament negre i amb el racisme en el moviment feminista
En aquells anys, les feministes negres lluitaven contra el masclisme en el si del moviment d’alliberament negre i amb el racisme en el moviment feminista. Europa i els Estats Units travessaven la segona onada del feminisme; naixia el Moviment d’Alliberament de les Dones i els Black Panthers, i el moviment chicano negava un paper protagonista per a les dones dins les seves organitzacions.
Avui, quaranta anys després de la seva publicació, segueix sent un treball radical i rellevant per a la teoria política feminista, que aborda l’impacte històric del sexisme i el racisme contra les dones negres i com aquest llegat afecta la condició de les dones en l’actualitat, afirmant que “per més feministes que siguem, la sororitat té un clar límit de classe”. I continua: “Serem germanes en la lluita, únicament, si ens enfrontem juntes a les formes en les quals també les dones –aprofitant les desigualtats de classe, de raça o d’identitat sexual– dominen i exploten a altres dones”.
Les seves idees i la seva manera d’escriure transmeten la intimitat d’algú que va veure les injustícies tan prop com per a oferir un camí cap a un futur més lliure. Amb Feminism is for everybody (2000) va cridar l’atenció sobre com l’entrada del feminisme a l’acadèmia estava allunyant-lo del moviment de base i la comunitat. Una obra que ens diu que el subjecte del feminisme és tothom, que és un moviment per acabar amb el masclisme, l’explotació sexista i l’opressió.
El 2004 va tornar al seu estat natal, per a impartir classes al Berea College de Kentucky, una universitat que no cobra matrícula a cap dels seus estudiants. El 2010 aquest centre educatiu va obrir l’Institut bell hooks, que avui dia alberga la seva col·lecció particular d’art afroamericà, objectes personals i còpies dels seus llibres publicats en idiomes diferents a l’anglès.
A les seves classes, hooks parlava del poder de la conversa com a eina o espai per a una pedagogia crítica, afirmant que la comunicació i l’alfabetització són eines indispensables per a la cohesió social a les aules
A les seves classes, hooks parlava del poder de la conversa com a eina o espai per a una pedagogia crítica, afirmant a Teaching to Transgress: Education as the Practice of Freedom (2010) que la comunicació (tant la personal com la social i cultural) i l’alfabetització (la capacitat de llegir, escriure, parlar i pensar críticament) són eines indispensables per a la cohesió social a les aules, per a trencar amb les desigualtats de raça, classe o gènere.
El llibre relata la seva experiència com a docent i revela les seves estratègies i dificultats en el procés de convertir-se en professora dins i fora de l’aula, així com dona algunes claus, com per exemple, el poder de l’educació com a pràctica de la llibertat, l’entusiasme com a eina pedagògica o que l’objectiu més important per a un docent és ensenyar a canviar les normes, a desafiar els estudiants perquè aprenguin a triar i puguin créixer.
bell hooks va dedicar la seva vida a nomenar les estructures de poder que ens envolten, així com el poder dins de nosaltres per a resistir-les. Dues d’aquestes estructures són l’amor romàntic i la masculinitat tòxica que va analitzar en All about love (2000), un llibre on examina què significa per a ella una connexió emocional i el fracàs d’una societat que no compta amb un model per aprendre a estimar.
L’escriptora convidava els homes a fer un exercici d’introspecció per qüestionar-se qui són, el lloc que ocupen al món i des d’on volen fer-ho per a trencar amb la cultura patriarcal que els impedeix conèixer-se a si mateixos
Afirma que l’amor no és un sentiment i que s’ha de pensar com a una acció, com a un verb. I implica molt més que afecte, també cura, reconeixement, respecte, compromís, confiança, honestedat i una comunicació oberta per fugir del paradigma cultural dominant que basa l’amor només en sexe i desig.
A més, el llibre ataca directament contra la masculinitat tòxica afirmant que “molts homes estan educats per a preocupar-se més del sexe i la seva satisfacció sexual que per ser capaços de donar i rebre amor”. “Molts homes trien relacions en les quals puguin reprimir-se emocionalment quan els vingui de gust, però continuar rebent l’amor de les seves parelles per a atendre les seves pròpies necessitats”.
L’escriptora convidava així els homes a fer un exercici d’introspecció per qüestionar-se qui són, el lloc que ocupen al món i des d’on volen fer-ho per a trencar amb la cultura patriarcal que els impedeix conèixer-se a si mateixos, estar en contacte amb els seus sentiments i estimar. Pensava que una ètica sobre l’amor faltava en els cercles progressistes i d’esquerres: “Sense una aposta per l’amor que doni pes a la comunitat més enllà de la parella o el nucli familiar, els nostres esforços per alliberar-nos de l’opressió i l’explotació estan condemnats”. Tal com ella mateixa va assenyalar, el moviment dels drets civils va ser un moviment tan meravellós, perquè el cor d’aquest era l’amor, estimar a tothom. Estimar com a motor per a projectar i construir en comú.
