El vocabulari d’una ciència com l’ecologia s’ha popularitzat molt entre la societat, en paral·lel a com aquesta ha identificat la transcendència socioambiental de les pertorbacions ecològiques que provoquem dia sí, dia també. Biodiversitat seria un d’aquests mots que han depassat l’àmbit acadèmic per ser ja un concepte essencial dels argumentaris del moviment ecologista i, cada cop més, de la població en general.
El concepte biodiversitat fa referència a la riquesa d’espècies diferents d’un territori considerant també llur abundància relativa: els ambients més diversos són els que tenen més espècies semblantment representades. Nombre d’espècies i nombre d’individus de les espècies, això determina la biodiversitat que, segons l’obertura del zoom amb què l’estudiem, es fixarà en gens, espècies o ecosistemes.
L’estatunidenc Edward Osborne Wilson, que moria precisament el 26 de desembre de 2021, fou el biòleg que introduí i popularitzà el concepte biodiversitat. Wilson era mirmecòleg, és a dir, entomòleg especialitzat en l’estudi de les formigues. Determinà centenars de noves espècies i demostrà com les colònies d’aquests insectes empraven les feromones per comunicar-se i organitzar-se. Wilson mirà força més enllà de les formigues i també va ser un científic compromès amb la defensa de la natura. Defensar la natura equival a prevenir les pertorbacions que provoquem sobre els cicles naturals, protegint així la bona salut ecosistèmica de l’entorn i reduint l’empobriment de la biodiversitat.
La pandèmia de la COVID-19 és, de fet, una derivada més de la crisi ambiental global que patim
Travessem la sisena extinció massiva d’espècies que afecta el conjunt de la biosfera. N’hi ha hagut cinc de prèvies en diferents episodis de la història de la Terra. La sisena, però, té els seus orígens en l’activitat humana. A l’informe “Estat de la natura a Catalunya 2020”, elaborat per l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, es desprèn que en els darrers vint anys, els vertebrats i les papallones autòctones han vist com es reduïen de mitjana el 25 % de les seves poblacions. Les causes d’aquest empobriment són múltiples: l’hegemonia del model agrari intensiu, l’augment de la superfície forestal en detriment dels espais oberts, l’absència de boscos madurs, l’expansió d’espècies exòtiques invasores, la situació desfavorable en què encara es troben el 40 % dels rius i zones humides del Principat, la sobrepesca a les zones costaneres i la forta pressió humana sobre el litoral. I tot plegat, recordem-ho sempre, en el conegut context global de canvi climàtic. Mala peça al teler.
La protecció de la biodiversitat pot justificar-se (cal fer-ho?) sota criteris purament egoistes, com ara l’obtenció de recursos, el manteniment de la pol·linització o el control de plagues, per citar-ne alguns. Tanmateix, amb la crisi sanitària provocada pel coronavirus SARS-CoV-2, la conservació de la diversitat biològica esdevé un factor preventiu de primera magnitud per evitar futures pandèmies. És una qüestió poc comentada: la pandèmia de la COVID-19 és, de fet, una derivada més de la crisi ambiental global que patim. D’entrada, recordem que l’origen del SARS-CoV-2 és zoonòtic. Les zoonosis són malalties infeccioses que ens afecten, però que provenen d’altres espècies. Un medi natural robust i en equilibri garanteix un control natural a l’aparició de patògens que poden afectar els humans. Podríem dir que la biodiversitat actua com a filtre natural a la propagació del patogen: si la biodiversitat és alta, el patogen infecta espècies on no pot prosperar, tot dificultant-ne d’aquesta manera la propagació. La biodiversitat esdevé així la mascareta natural a l’avenç del patogen. Lògicament, la penetració més estesa de persones en espais forestals selvàtics per desforestar, per guanyar sòl agrícola o de pastura o bé per obrir explotacions mineres, aproxima el patogen als humans.
I tanquem. Edward O. Wilson també reelaborà el concepte antropològic de biofilia. Sota aquest concepte ens referim a la petja que milions d’anys de relació entre nosaltres i la natura ens han deixat en forma de vincle psicològic amb els elements naturals, un record del nostre passat com una espècie més del medi natural. Tenim plantes als balcons o a l’escriptori de la feina. Necessitem veure verd al nostre voltant que ens evoqui, inconscientment, el nostre lligam amb la natura. La pregunta que haurem de fer-nos és si el nostre lligam biofílic amb la natura acabarà reduint-se al Pothos que tenim a la prestatgeria de casa mentre l’erosió de la biodiversitat segueix imparable.
