Actualment, Albert Sales és investigador de l’Institut d’Estudis Metropolitans i Regionals de Barcelona (IERMB) i professor associat al departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). La seva àrea principal de recerca és l’exclusió social a les zones urbanes. Ha assessorat en diverses ocasions els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona en l’anàlisi de la pobresa i l’exclusió social a la ciutat. Hi parlem arran de les recents morts a un assentament de barraques a Montcada i Reixac (el Vallès Occidental) i en uns baixos a la plaça Tetuan de Barcelona.
Quanta gent viu a Catalunya en infrahabitatges dins de naus industrials, locals i solars?
Veiem els desnonaments perquè són molt escandalosos i hi ha moviments polítics que els fan visibles, veiem la gent que viu al carrer, però tot el que ocorre de manera més amagada i silenciosa ens passa desapercebut. Entre aquests fenòmens hi ha naus industrials en llocs amagats o locals ocupats amb gent en situació d’exclusió residencial. Les xifres són molt difícils de saber. Quan va passar això de la plaça Tetuan, l’Ajuntament de Barcelona va donar la xifra de quanta gent tenen quantificada per ser ateses a Serveis Socials, tanmateix hi ha altra gent que no tenim quantificada. Que les 800 i escaig persones identificades són el conjunt de l’infrahabitatge a Barcelona no és del tot veritat. I, a més, també hi ha infrahabitatge a pisos.
El barraquisme és un fenomen creixent?
Tenim moltes dificultats per saber quines són les tendències. No sabem si es detecten més situacions i locals perquè hi ha més equips o perquè hi ha més situacions. Tenim la percepció subjectiva de què el fenomen va a l’alça, però no ho podem objectivar. Al conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona, les realitats es detecten per equips d’emergència o serveis policials, són intervencions reactives, però no es tracta d’un treball sistemàtic de comptabilització. En cada municipi depenem dels serveis d’intervenció social, que estan més o menys especialitzats en exclusió residencial depenent de si hi ha hagut pressió social i s’hi han creat serveis o no.
Tenim censos de tot i no podem saber quanta gent viu en barraques?
“Molta gent que no està empadronada no s’acosta als Serveis Socials per por d’acabar a un CIE o perquè tenen criatures i temen una retirada de custòdia”
A la gent que està en exclusió residencial en general se la considera com població de pas i no consten com a veïns. És trist, però és així. Molta gent que no està empadronada no s’acosta als Serveis Socials perquè sap que no se li atendrà, per por d’acabar a un CIE o perquè tenen criatures i tenen por d’entrar en un procés de retirada de custòdia, per totes aquestes raons no van a picar la porta de l’administració. En el cas de Barcelona neix l’Oficina del Pla d’Assentaments, anteriorment s’havia creat el SISFA, per atendre a famílies d’origen roma. L’existència d’aquests serveis fa que es pugui comptabilitzar, però cal recordar que es van crear perquè hi va haver moviments socials i veïnals que ho van alertar, cosa que no ha passat a altres municipis de l’àrea metropolitana.
I això només passa a Barcelona?
Fer l’acte de realisme polític de què “són veïns i veïnes perquè viuen aquí amb nosaltres” només l’he vist a les grans ciutats quan no hi ha més remei, quan tens un volum de població que has d’atendre i és millor fer-ho que no fer-ho. La situació de Barcelona no és atípica, és la mateixa de les grans àrees metropolitanes europees: un centre amb serveis, però una perifèria sense recursos per població sense habitatge o en infrahabitatge. Tenim infrahabitatge a les naus perquè treballen de la recollida de ferralla i han de viure a punts propers al centre de la ciutat perquè aquests materials són més accessibles. Si es viu lluny del centre de la ciutat i es té un treball molt precari no surt a compte. Estem polaritzant l’habitabilitat de les ciutats.
Qui viu actualment als assentaments?
S’ha de desestigmatitzar. Alguns arrosseguen el problema d’haver estat expulsats d’altres ciutats europees per una qüestió de racisme, perquè són gitanos, són d’origen romanès. Arriben persones joves des de Romania per aconseguir una mica de diners per permetre’s construir un habitatge estable al seu país: treballen tant com poden en el reciclatge de residus i gasten el mínim. També hi ha migrants subsaharians, nois joves marroquins, tots tenen en comú la impossibilitat d’accedir a una situació residencial estable. La “solució” de les barraques és molt millor que dormir al carrer, se senten protegits i en grup.
Quan hi ha un episodi tràgic veiem declaracions i intervencions d’urgència. Quin és el criteri per intervenir?
Tot polític té molt clar que la gent no s’evapora. Quin criteri es fa servir per decidir quan s’intervé o no? Per situacions de perill detectades pels bombers o per serveis tècnics? Es produeixen desallotjaments d’assentaments perquè al solar s’ha de començar a construir. Però en general hi ha un gran marge de discrecionalitat, no sabem quins són els criteris. Queixes veïnals? Qüestions més estètiques o de “mala imatge”? Seria important que públicament es debatessin aquests criteris.
Què s’hauria de fer i actualment no s’està fent?
“L’empadronament sense domicili fix hauria de ser accessible per tothom en tota l’àrea metropolitana, en l’actualitat hi ha molta asimetria”
L’empadronament sense domicili fix hauria de ser accessible per tothom en tota l’àrea metropolitana, en l’actualitat hi ha molta asimetria. Hi ha municipis com Barcelona on hi ha molta gent empadronada sense domicili fix, una xifra creixent en els últims anys. En el cas d’Hospitalet de Llobregat hi ha moltes dificultats, a Badalona també és difícil. La gent vol aconseguir estar empadronada prou temps per poder aconseguir el permís de residència i treball. I aquest pas és la porta d’entrada al servei sanitari i als serveis socials. Hi ha informes de les sindicatures de Barcelona i Catalunya que així ho apunten. És un tema que afecta persones que tenen molt difícil fer sentir la seva veu i això fa que l’administració tingui una deixadesa de funcions. No n’hi ha prou amb dir que la persona té el dret a empadronar-se sinó que el tràmit ha de ser factible, l’has de poder fer, si hi trobes mil traves és com si no existís.
Quin paper juga la llei d’estrangeria en l’exclusió residencial?
Pràcticament, totes les persones que viuen en assentaments, naus o locals ocupats són de nacionalitat estrangera, tant comunitàries com no comunitàries, l’exclusió per irregularitat administrativa és molt important. De les que dormen al carrer, un 74% són estrangeres; de les que dormen en equipaments, un 63% són estrangeres. El fet que tinguin tanta dificultat per regularitzar la seva situació fa que els Serveis Socials topin constantment amb la delegació del govern espanyol, hi ha un problema greu amb la llei d’estrangeria, i és un factor clau per entendre l’exclusió en l’habitatge, perquè et tanca les portes a poder llogar un pis o habitació. Irregularitat vol dir que et cobraran més i que estàs subjecte a què en qualsevol moment algú canviarà d’opinió i et fotrà al carrer. Si es manté la irregularitat, es mantindrà la situació d’exclusió laboral i d’habitatge.
Sobta molt que les persones més excloses no tinguin accés a l’habitatge social.
Al ritme que es desnona la gent i que creix l’habitatge social mai hi haurà solució per les persones que estan en situació d’infrahabitatge. Si vens de solars o naus no pots entrar a la taula d’emergència. La dificultat és l’escassetat del recurs. Tenim tan poc parc públic i és tan lent que se’n va a satisfer les necessitats d’una taula d’emergència pensada pels desnonaments. Qualsevol d’aquests processos individuals o familiars hauria d’acabar en una estabilització d’alternativa residencial i laboral, si no la probabilitat de recaure en l’exclusió és molt alta. Els Serveis Socials donen atenció social, però no tenen habitatges. Les eines de serveis socials són ajudes d’emergència o donar un cop de mà en qüestions més puntuals, però no poden aportar solucions en l’àmbit de l’habitatge. Això pot generar una tremenda frustració. Calen polítiques d’habitatge molt més ambicioses, la solució no és construir més habitatges sinó canviar les normes del joc.
