Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ana Penyas, Il·lustradora i autora de còmics

“Pare especial atenció en els detalls i això té molt a veure amb el feminisme”

/ Lucas Guerra

Ha sigut la primera dona a guanyar el Premi Nacional de Còmic de l’Estat espanyol, l’any 2018, per Estamos todas bien (Salamandra Graphic, 2021), però preferiria “haver estat notícia no per ser la primera dona, sinó per haver posat en relleu dones d’altres generacions, com ara les iaies”. Ana Penyas (València, 1987) s’ha convertit en il·lustradora revelació gràcies a una senzillesa que interpel·la a tothom, mitjançant la tècnica de la transferència fotogràfica amb dissolvent. “Faig costumisme o il·lustració social”, explica. Des de la cura de les quotidianitats i temes d’interés social com el feminisme, la memòria històrica, la tensió horta-ciutat o els processos de gentrificació i turistificació, posa el focus en allò que s’ix de la norma.


Agafes temes macro i els tradueixes a il·lustracions. Com influencia el context social en les traduccions que fas?

La il·lustració i la meua consciència política són dos aspectes que van començar alhora i van en paral·lel. Quan estudiava la carrera de Belles Arts hi va haver el 15M i vaig començar a militar en col·lectius feministes. Sempre em feia les mateixes preguntes de treball que em marcaven el camí: com puc traduir la lluita política en imatges? Com construïm imatges polítiques sense caure en el pamfletarisme ni en el maniqueisme? He tingut sort, perquè normalment els temes que aborde els propose jo, o el que m’arriba ja està alineat al que jo faria políticament. La política és la meua ferramenta per llegir la realitat. En general, sempre he estat enquadrada en algun col·lectiu i, en els moments en què no, tot el meu entorn sí que ho ha estat. El que sí que intente és baixar-ho la quotidianitat. Si, per exemple, estic parlant de la crisi de 2008, intente veure com això aterra en les vides concretes de la gent, en les seues cases, en els seus barris, als bars on van… Fent això em sent bé, i em dic: “Aquesta soc jo”. És difícil desenvolupar-se en aquest món patriarcal, en general, i desenvolupar la feina en un àmbit tan masculinitzat com és el de la il·lustració, en particular. Fa uns anys, la proposta del còmic Estamos todas bien (Salamandra Graphic, 2017) no haguera funcionat, però va aterrar en un bon moment. Jo encara no era ninguna professional, però va coincidir que hi havia una sensibilitat social diferent i un canvi de paradigma a causa de l’última onada feminista. Crec que l’eix dels tempos i el context social són crucials. En uns altres moments, l’art polític no ha tingut cabuda, i jo d’ençà que he començat sí que he trobat aquest espai. La societat demanava que es tractaren aquests temes des d’altres llocs, i en el meu cas ha anat al compàs. Supose que això canviarà, la història té cicles, i potser el context de feminisme passarà.


Per què diries que fas servir la perspectiva feminista quan dibuixes?

“És rellevant posar el focus en altres subjectes més enllà de les dones joves i blanques”

Crec que seria, bàsicament, perquè aborde grans temes del feminisme: la generació de les dones del franquisme, treballadores de la llar, memòria de les dones de les fàbriques… La realitat és complexa i intente complexitzar-la en la imatge. A les meues il·lustracions hi ha molts elements i pare especial atenció i afecte en els detalls i això té molt a veure amb el feminisme. Per mi és central destacar què hi ha al segon pla, qui parla amb qui, qui fa el què, qui són les protagonistes, com són… També és rellevant posar el focus en altres subjectes més enllà de les dones joves i blanques. Jo, en general, no parle de mi per aquesta raó, ja que soc dins de la norma, i per al món no aporta res nou perquè el món està ple d’històries així.


És destacable que has tractat el tema de la vellesa en clau feminista, des d’aspectes quotidians i universals. Què et va portar a preocupar-te i reivindicar les iaies?

Estamos todas bien neix d’un encreuament de dos temes: el feminisme i la memòria històrica. Just havia començat en Hysteria Colectiva i havia començat el projecte de Los días rojos de la memoria (autoedició, 2014). Vaig aprendre a fer històries de vida fent entrevistes a persones majors de la zona de Requena i ens vam quedar molt impactades amb el relat que tenien, ple de por i silenci. Vaig traslladar aquestes reflexions a les meues àvies, per esbrinar perquè elles són com són hui en dia i entendre la frustració de la meua àvia Maruja, el perquè de la seua duresa. El procés del còmic va ser molt sanador i alhora colpidor. Al còmic vaig posar frases plenes d’amargor que la meua àvia Maruja va dir literalment en les entrevistes, per explicar la seua veritat, com ara “la vida és trista i avorrida, i la passe posant puntilla als llençols”. Fins aleshores, en l’àmbit de la memòria històrica i el còmic, no s’havia fet quasi res. Hi havia alguns relats masculins d’autors que havien rescatat la història dels seus pares o avis. De relats femenins, hi havia la Cuerda de presas (Astiberri Ediciones, 2017), que eren dones que havien tingut un paper actiu i havien estat represaliades. Però vaig dir-me: on són la resta de dones, que, realment, en són quasi totes? Vaig intentar omplir el forat que estava buit. De fet, crec que si no haguera omplert aquest forat, Estamos todas bien no haguera funcionat tan bé.


Cada volta hi ha més dones il·lustrant. Quina és la relació i les dinàmiques entre vosaltres?

Podríem dir que jo estic en dos mons. Un és el de la il·lustració que, comparat amb altres entorns creatius, és un món bastant amable i les dinàmiques són més sanes, sabent que sempre hi ha coses a millorar. Segurament és perquè és un àmbit on hi ha força autores dones i, en general, hi ha menys competitivitat, també amb companys xics. Un altre món és el còmic, on hi ha poques dones. Això genera que les dones tendim a fer pinya, ens busquem i ens agrupem. Amb companyes dones anem coincidint en trobades, projectes i feines. Soc a Pikara Magazine, on algunes s’han convertit en amigues, com ha passat amb Emma Gascó, o amb Núria Tamarit, també autora de còmics. Amb altres companyes hem fet feines juntes, com amb Gemma Moltó. Quan em conviden a algun esdeveniment sempre m’assegure que hi haurà alguna companya més, perquè per mi és necessari per a sentir-me a gust. Que hi haja dones al món de la il·lustració i el còmic, per a mi és un factor facilitador.

“Pare especial atenció en els detalls i això té molt a veure amb el feminisme”


Amb l’afavoriment de dones que il·lustren realment es valora el treball que en fan o es fa un rentat de cara?

Aquest tema el parlem molt entre les dones creadores. Pensem que passen les dues coses. Al món del còmic, que hi ha menys quota de dones, nosaltres anem amb peus de plom. Constantment em pregunte: qui m’està cridant?, per a fer què?, abans hi ha hagut altres dones? També ha passat que hem detectat que hi ha intents de millorar, i també cal atendre’ls. Però és cert que a vegades ens sentim instrumentalitzades, i estem alerta perquè, per descomptat, tenim experiències en les quals ho han fet. Quan vaig guanyar el Premi Nacional de Còmic em van fer un encàrrec des d’una institució molt referencial. Em cridà un senyor i em va dir que aquesta feina l’havien fet homes majors i que ara volien canviar aquesta dinàmica. Però em marcaven el posicionament polític que havia de prendre en un tema polèmic. Volien fer el doble rentat de cara, amb una dona jove, sense voler canviar res. Ho vaig detectar i vaig dir que no.


Tens por de ser crítica amb el sistema, però d’acabar sustentant-lo en tant que persona productora de cultura i art?

“L’art i la cultura també han servit per a gentrificar i expusar el veïnat dels barris”

És una contradicció amb la qual jo he decidit conviure. Ara mateix estem preparant un treball amb Alba Herrero per a l’IVAM, una exposició i activitats públiques que es dirà “En una casa”, sobre els treballs de la llar i les cures remunerades, a partir de novembre. Hem fet una genealogia a partir d’entrevistes de dones des dels anys quaranta fins a l’actualitat. Pense que és una oportunitat increïble per a la meua carrera. M’interessa molt poder arribar a un altre tipus de públic. Entenc que és una contradicció i dialogue amb això. Amb la gentrificació també estic molt vigilant i amb posicions crítiques, perquè la cultura i l’art també han servit per a construir washing, gentrificació i expulsió de veïnat als barris. Entenc que el que podem fer és ser conscients del paper que juguem i la posició que ocupem, i així poder decidir conseqüentment. Quan m’arriba una proposta, intente no tenir idees preconcebudes ni límits marcats, excepte els meus valors. Si, per exemple, em crida una institució, pense en quina institució és, per a què servirà, quins són els requisits, quant puc jo gestionar i portar-me-ho al meu terreny, quin públic podrà accedir-hi… En definitiva, quanta llibertat tindré per a fer el que jo vull fer.


Com fas per ajustar la teua implicació als moviments socials i ser treballadora de la cultura?

“Si parlara de moviments socials sense militar seria instrumentalitzar-los. Hi ha gent de la cultura que ho fa”

Crec que no hi ha tanta gent que estiga dins dels moviments socials i també dedicant-se a la cultura. Hi ha molta gent que fa cultura, però que no milita. Sí que està posicionada, però no amb les dos potes al fang. Per mi, si no estic dins, el diàleg es trenca. Seria maniqueu. Els moviments socials són molt canviants i hi ha debats tothora. Si no militara seria com si jo instrumentalitzara els moviments socials, parlant d’ells, però sense estar a dins. De fet, hi ha gent que es dedica a la cultura i ho fa. Jo ara sé que puc tenir certa repercussió, i això porta associada una responsabilitat i vull fer un bon ús d’aquesta posició i que puga repercutir a la gent que s’implica socialment. Per mi, és un debat amb mi mateixa, amb les meues amigues i la societat, i que mai s’acabarà.


Fas molta referència als teus amics i amigues, sovint les destaques amb relació al teu treball.

Quan expliquem el procés de treball d’una creadora, normalment hi ha la idea que estàs sola i que tot prové de tu. I per a res és així. Tot el que faig té a veure amb les persones que m’envolten. Jo els pregunte de seguida, perquè no tinc capacitat d’aprendre de tants temes. Elles m’ajuden molt pel que fa a diàlegs, contextos, elements… Tinc la sort de tenir molts amics i amigues molt polititzades que saben de moltes coses. Podria dir que les meues fonts documentals són la meua família, els meus amics i amigues, els col·lectius on he militat… I és just esmentar-los i tindre’ls ben presents.


Calia omplir un buit de mirada social mitjançant la il·lustració? Quins elements consideres que fan que sigues un perfil tan atractiu?

“Agafe temes complicats i no els pretenc solucionar, però també intente no eliminar les arestes”

Crec que és el costumisme el què connecta amb la gent. Hi ha el risc que, si concretes tant, el públic no s’ho emporte al seu terreny, però no és així. El que és quotidià i sensible encara és igual d’universal. Posar les textures de la roba, o fer referència a un bar que conec, són coses que donen calidesa a una escena i la gent hi connecta. Sí que intente no reflectir una única veritat. Agafe temes complicats i no pretenc solucionar-los, però també intente no eliminar les arestes. Una altra cosa que pot resultar atractiva és que explique parts de la nostra història des de les cases. Crec que la gent també valora que jo no vull tractar ningú com si fora estúpid. També agafe situacions molt acceptades universalment, com per exemple, que “València és molt fatxa” i visibilitze les resistències veïnals. Aquesta podria ser una raó per la qual gent que està al bàndol dels moviments populars s’hi podria identificar. També supose que hi ha una part de sensibilitat i estètica que atrau la gent, però això ja, de manera conscient, se m’escapa.


Des que encetares la teua carrera en 2015, has passat per diferents moments i etapes. Com has anat gestionant emocionalment els episodis de sobreexposició mediàtica, sobreexposició de demandes, ansietat, frustració… i la conciliació amb la vida?

Els dos primers anys tot era precari, guanyava uns 300 euros al mes. Vaig desenvolupar el meu món de temes i, de sobte, va arribar el Premi Nacional de Còmic. Aquest premi normalment no té molta rellevància als mitjans, però va aparéixer l’etiqueta de “primera dona” i jo estava aclaparada. Va ser un canvi molt fort sense transició, amb molta sobreexposició social. Al principi vaig pensar: que bé, puc viure d’això i dedicar-me al que m’agrada. Em va ajudar molt la psicòloga, i també que vaig marxar a viure a Madrid, on era anònima
i vaig poder prendre distància. També m’ha ajudat que em moc per mons on la gent no està familiaritzada amb tot això i no saben realment què faig ni la magnitud que té, i la gent em tracta normal. També m’ajuda molt treballar amb dones. Hi ha hagut cures d’altres dones perquè a mi no em petara el cap. Quan vaig guanyar el premi nacional, em van aplegar propostes molt rocambolesques, com per exemple, del món del màrqueting o de la llenceria. La meua editora de Salamandra, Catalina, i la companya de comunicació, Claudia, em van protegir. Elles feien de filtre i feien tasques que no sé si ni tan sols els corresponien. També hi ha hagut moments més tranquils. La part bona del dibuix és que és una tasca reposada i íntima. Per a mi és un refugi, em relaxa molt el procés. La rutina del dibuix també fa que si tens el cap ple de fum, acabes baixant i posant els peus a terra. Al món de la il·lustració és on em sent més còmoda. De tota manera, sent que tinc la síndrome de la impostora, sobretot en el món del còmic, perquè vaig fer el meu primer còmic i vaig guanyar el millor premi. Sent més bloqueig quan he de pensar la idea, d’esbossar, o en la part del guió. És el moment que no em sent segura i m’entra patiment. Amb el còmic Todo bajo el sol (Salamandra Graphic, 2021) em va passar. Cal cuidar la salut mental i totes les expectatives que la gent basteix sobre tu, no de manera malintencionada, però que poden afonar-te. He tingut moments amb ansietat, però m’he sentit molt sostinguda per la psicòloga i el meu cercle proper de dones i no m’ha paralitzat. Fins al moment, no he tingut bloqueig que m’impedís dibuixar, sentir-me creativa o em fes sentir que no era productiva. Però sí que he sentit que no ho estava fent bé i que el resultat era fluix. En l’àmbit de les xarxes socials, jo em protegisc molt. Per salut mental, no tinc Twitter i en la resta de xarxes socials soc molt discreta. Em fa por tota aquesta dinàmica. La salut mental i les xarxes socials a voltes són incompatibles.

“Pare especial atenció en els detalls i això té molt a veure amb el feminisme”


A València hi ha molta tradició d’autoedició en general, moltes autores i moltes lectores. Mostra d’això és l’èxit del festival d’autoedició gràfica i sonora Tenderete, que ara ha celebrat la 19a edició. A aquest sector, què li vindria bé?

És un sector que li tinc molta estima, perquè provinc d’allà. El Tenderete té un eix social formidable. És un lloc increïble per compartir, aprendre i créixer. El fanzín té un caràcter polític i cal donar més de si en aquest vessant, i no caure tant en el que és únicament estètic. Poder fer fanzín polític de manera més col·lectiva, portar-ho a altres barris, obrir-lo a altres cercles… I treure-ho de dinàmiques endogàmiques, com haurien de fer els moviments socials en general.

Article publicat al número 539 publicación número 539 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU