Les 255 periodistes i treballadores del mitjà de comunicació Politico han celebrat per primer cop el Cap d’Any com a membres d’un sindicat. Ara tenen una organització al seu darrere que coordinarà els nous convenis amb l’empresa, evitarà canvis unilaterals en les condicions laborals i els donarà suport legal davant qualsevol abús. Aquest mitjà, que informa sobre les interioritats polítiques de Washington des de l’any 2007, va néixer aprofitant la creixent onada sísmica que sacsejava el periodisme tradicional gràcies a la immediatesa d’internet. Catorze anys després, no s’escapa tampoc del moviment que s’ha apoderat de les redaccions digitals als Estats Units.
Amb el seu vot del 9 de novembre, la redacció de Politico s’afegia a les de 33 altres mitjans que han creat estructures sindicals només l’any 2021. Un procés que la pandèmia ha accelerat i que ara sobretot afecta les plantilles de mitjans en línia, però que va iniciar-se precisament per confrontar la devastació en les estructures del periodisme tradicional provocada per la digitalització. Va fer el primer pas el desaparegut conglomerat mediàtic Gawker, un llunyà 3 de juny de 2015. Des de llavors, les treballadores de 175 redaccions han fet el pas a l’organització sindical.
Només una de cada deu treballadores està afiliada a un sindicat als Estats Units, la gran majoria al sector públic
El procés ha estat imparable. NewsGuild i Writers Guild of America – East, aglutinen la majoria d’afiliades, que no es limita a periodistes: pot incloure el departament d’informàtica, el sector comercial, les especialistes en anàlisi de dades o les assistents d’edició. Aquest moviment respon a un canvi de model periodístic i generacional transcendental. Les redaccions dels mitjans han perdut una quarta part dels llocs de treball des del 2008, però aquestes pèrdues s’han concentrat en els mitjans impresos, molts d’ells locals. En canvi, els digitals han absorbit part d’aquesta massa laboral. No obstant això, la disrupció en el model periodístic i generacional ha generat un buit en la transmissió de la consciència sindical que s’ha hagut d’omplir quasi des de zero.
Treballadores a la intempèrie
M. (que prefereix mantenir l’anonimat) va arribar a la redacció de The New York Times (NYT) el 2016, deixant enrere la inestabilitat del mitjà digital Yahoo! News, on anava a treballar cada dia sense saber si seria l’últim. L’ambient de treball a Yahoo! “no podia haver estat més oposat a la cultura sindical, sense paràmetres establerts ni límits”. S’allargava la jornada laboral i es feien habituals les jornades de seixanta hores setmanals. No hi havia meses salarials, ni rols definits, i predominava la por als habituals acomiadaments massius. La falta de contrapoder a l’arbitrarietat empresarial que s’hi donava és just el contrari al que s’ha trobat al NYT i que ara s’estén a altres mitjans. El departament al qual va arribar estava afiliat a un sindicat, que protegeix les treballadores a canvi d’una quota marcada per conveni. “Entenc que el NYT és una excepció” explica M., “però quan vaig arribar aquí no em deixaven treballar un minut més del que exigia el meu contracte”. Sis anys després, és una de les periodistes que negocia el nou conveni amb la direcció del diari que s’haurà de signar aquest 2022.
Les redaccions han perdut un 25 % dels llocs de treball des de 2008, sobretot en els mitjans impresos i locals
Malgrat aquest creixement de sindicacions en el sector periodístic, el moviment sindical als Estats Units està molt allunyat de les xifres del passat. Només un 10 % de les treballadores estan afiliades, la majoria al sector públic. És la meitat que ara fa quaranta anys, just abans que s’imposessin les polítiques neoliberals de Ronald Reagan i s’accelerés la desindustrialització.
Tanmateix, la vegada, l’opinió favorable envers els sindicats als EUA mai havia estat tan alta en el darrer mig segle. La població menor de 34 anys lidera l’augment d’afiliacions, i més de la meitat de la ciutadania creu que la davallada dels sindicats ha estat “dolenta” pel país. A més, el context pandèmic ha fet que molta gent repensés les seves prioritats i ha forçat les empreses a millorar les condicions per a les seves empleades. Hi ha un rècord d’ofertes de treball i el nombre de gent que abandona la seva feina és el més alt des del 2000.
Això es tradueix en més peticions a les oficines del Writers Guild of America – East, on l’activitat és frenètica. Als nous processos de sindicalització s’hi suma la negociació dels convenis col·lectius que finalitzen. El desembre, per exemple, es va tancar un nou acord entre la direcció de la revista Vice i les seves treballadores. Amb quasi 3.000 empleades als EUA, aquest mitjà ha liderat la revolució digital, però s’ha vist sacsejat per casos d’assetjament sexual i explotació laboral. Amb el nou conveni, es prohibeixen els acords de confidencialitat en casos d’assetjament sexual, les noves empleades rebran una bonificació de mil dòlars, la protecció digital s’estendrà un any per a les treballadores acomiadades i totes les col·laboradores habituals amb més de dotze mesos d’antiguitat tindran una porta oberta per convertir-se en treballadores a temps complet.
“Tot aquest procés és el resultat de la maduració de la indústria”, explica Lowell Peterson, director executiu del Writers Guild of America. Si bé els acomiadaments massius no han desaparegut i la precarietat encara preval, hi ha continus guanys laborals, conseqüència del fet que “les empreses digitals s’han adonat que són més efectives quan tenen redaccions professionals i que el sistema és sostenible més enllà de continguts virals que les audiències no troben molt atractius”, afegeix.
“No volem que les treballadores siguin alienes als canvis de línia editorial”, diu el director del Writers Guild of America
Peterson destaca també com un fet positiu la capacitat d’influència que les treballadores tenen quan es tracten els temes més candents dels conflictes i canvis culturals als EUA. “Hem aconseguit que les empreses entrevistin candidats de diverses procedències, que els comitès solucionin desigualtats que emergeixen quan la cultura laboral és tòxica, racista o sexista, així com imposar formacions [sobre aquestes qüestions] tant per als nostres membres com per als seus superiors”. De fet, la majoria de mitjans als EUA ja obliguen a fer aquestes formacions a les noves empleades. Si bé són instruments que molts directius imposen per protegir-se legalment i oferir una millor imatge de cara a l’opinió pública i les seves treballadores, aquesta nova realitat reflecteix també un canvi en les dinàmiques de poder.
Tal com explica M., d’origen àrab, l’atenció sobre la diversitat entre el personal del NYT o altres mitjans de la ciutat de Nova York “ha augmentat els dos últims anys”. Històricament de majoria blanca, les redaccions reflecteixen cada cop més la composició social d’un país on una de cada quatre persones no són blanques. Els quatre anys de govern de Donald Trump han eixamplat un debat que va tenir el seu apogeu durant les protestes del Black Lives Matter.
Per Lowell Peterson, “les empreses digitals s’han adonat que són més efectives quan tenen redaccions professionals”
La redactora estava a la seu del NYT quan el departament d’opinió del diari –que funciona de manera independent– va publicar un text del senador republicà Tom Cotton titulat “Envieu les tropes”. En l’article, el polític demanava la intervenció de l’exèrcit per sufocar les protestes antiracistes. La indignació externa i interna va ser tan gran que la direcció del diari va retirar l’article de l’edició digital, va demanar perdó, i part de l’equip d’opinió va dimitir. “Si té lloc un canvi en la direcció editorial”, explica Peterson, “no volem que les treballadores en siguin alienes, sinó que n’han de ser part [del procés de decisió]”.
El procés participatiu té encara un llarg camí per recórrer. Les ciutats costaneres centralitzen el gruix de la informació en detriment dels mitjans locals de l’interior, venuts a grans conglomerats, i són les empreses amb més projecció i contingut de qualitat les que tenen la capacitat de sindicalitzar-se. Després d’anys d’un discurs que emfasitza la feina digital com l’adveniment d’un model d’èxit basat en l’autonomia de l’individu, les treballadores de la indústria digital tornen al model d’organització del passat adaptant-se a la nova realitat: la ciutat de Nova York lidera la regulació de les repartidores de menjar, les operàries d’una planta d’Amazon finalment votaran per decidir si se sindicalitzen, i empleades de Google celebren el primer any d’afiliació. Organització i consciència col·lectiva per fer front a l’atomització virtual.
