El passat 1 de desembre, la catedràtica Josepa Cucó i Giner realitzà una ponència emmarcada en el Curs d’història política de les esquerres valencianes, impulsat pel col·lectiu La Fènix Universitat Popular. Cucó va exposar els diferents trets de l’esquerra revolucionària que emergiren en el context de l’Estat espanyol en la segona meitat del segle XX, parant especial atenció al context del País Valencià.
Segons la catedràtica, aquesta emergència revolucionària beu de la insatisfacció acumulada i les noves formes d’acció col·lectiva que havien anat consolidant-se després de la Segona Guerra Mundial. Una esquerra transformadora que, tal com apunta Cucó, s’inserta dins de les diferents revoltes i propostes que sacsejaren el panorama sociopolític europeu i americà dels anys 60 i 70. Aquests moviments arrossegaven a la seua esquena nous discursos que qüestionaven d’arrel la realitat social que els havia tocat viure. El seu tarannà venia reforçat per l’ús d’una retòrica molt radical, mitjançant la qual es qüestionava la legitimitat de l’ordre capitalista. I, conseqüentment, reivindicaven noves maneres d’entendre el món per tal de proposar una alternativa al model vigent.
Aquesta nova discursiva, per una banda, s’introduirà dins els nous moviments socials i, d’altra, donarà lloc a distintes agrupacions de l’anomenada esquerra revolucionària. No obstant això, aquestes organitzacions tenien trets comuns amb independència del país en què es desenvoluparen. Entre ells, Cucó destaca el seu caràcter revolucionari, que rebutjava tota mena de democràcia burgesa, presentant al mateix temps un fort component antiimperialista. Al mateix temps, defensaven una estructura orgànica partidista, jeràrquica i centralitzada, com a arma de conscienciació i lluita revolucionària.
Com la inseparable imbricació entre la lluita revolucionària i l’antifranquista, l’extrema repressió i clandestinitat intensifiquen el caràcter de l’adhesió i la militància
Fent referència a la segona meitat del segle XX, més concretament als anys 70, Cucó esbossa quins són els elements específics de l’esquerra revolucionària dins el context històric del franquisme. Aquests són: la inseparable imbricació entre la lluita revolucionària i l’antifranquista, l’extrema repressió i clandestinitat intensifiquen el caràcter de l’adhesió i la militància, forts vincles amb l’estranger i, per últim, donada la influència dels moviments nacionalistes, la majoria d’aquestes formacions defensen el dret de l’autodeterminació dels pobles.
Sobre aquest bastidor comú es van construir els diferents grups de l’esquerra revolucionària espanyola i valenciana, les qual no sempre han estat classificades de la mateixa manera pels investigadors. Cucó ressalta la distinció feta per l’historiador Julio Pérez Serrano, en què es parla de famílies dividides en corrents i partits: nacionalistes, marxistes revolucionaris i marxistes-leninistes. La diferència entre els dos últims ve donada respecte a la qüestió revolucionària, pel que fa a la diferent valoració que uns i altres farien de Lenin i el llegat de la III Internacional (negatiu per als primers, positiu per als segons).
Aquest criteri és el que li permet a Cucó presentar les formacions d’esquerra del País Valencià, mitjançant el treball de l’escriptor Amadeu Fabregat, Partits polítics al País Valencià (1976). Es tracta d’una llista en què es mostra la diferència entre els partits amb relació a qüestions molt diverses: qüestió nacional, mode d’organització o feminisme, entre altres. Cucó destaca que envers la qüestió nacional, en general, els partits estaven compromesos en el dret de l’autodeterminació dels pobles, a més de defensar la llengua i tenir-la en compte políticament. La historiadora també afirma que, tot i que les dones tenien un important paper dins les agrupacions, així com una estructura pròpia de militància específicament feminista, molts dels partits no es pronuncien al respecte.
Ascens de les esquerres revolucionàries
Tal com exposa Cucó, tot i posicionar-se sobre les qüestions nacionals, l’esquerra revolucionària del País Valencià sols s’entén dins el marc del context espanyol, una realitat que també és causa de la manca d’investigacions de caràcter particular sobre les diferents agrupacions d’esquerra al País Valencià.
A partir de la mort de Franco, esclata un període d’ascens d’aquestes agrupacions. Les formacions situades a l’esquerra del PCE-PSUC foren claus per agreujar la crisi política del sistema, dinamitzant de manera notable l’escalada d’agitació i mobilització social (moviment obrer, veïnal, d’estudiants i feminista), així com amb el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya, la participació en les controvèrsies i processos de desmantellament de l’aparell polític franquista i treballant de manera activa a favor de la ruptura democràtica. Per tant, l’auge d’aquestes agrupacions polítiques no es desenvolupà únicament a través de vagues obreres, sinó també per la seua participació en la resta de moviments socials que estaven conformant la base social del moment, com l’estudiantil, el veïnal o el moviment feminista.
Desdibuixament del discurs revolucionari
En el context de la Transició, les forces del règim van veure necessari desdibuixar el discurs revolucionari que estava calant entre les masses i amenaçava de convertir-se en una bomba incendiària. Les formacions d’esquerres van optar per tres vies: integrar-se a les diverses plataformes unitàries, crear organismes propis o mantenir-se al marge. La primera opció, explica Cucó, va ser la majoritària. En aquell moment a l’Estat espanyol trobem que hi havia dues plataformes unitàries: la Junta Democràtica (dirigida principalment pel PCE) i la Plataforma de Convergència Democràtica (PSOE).
Mentre PCE i PSOE no dubtaren en negociar i pactar, les forces d’extrema esquerra no ho van acceptar, fet que va provocar la seua exclusió de les negociacions entre les forces de l’oposició i la dictadura
A mesura que avançava la transició, l’activitat política es va intensificar, fent-se més competitiva. Mentre PCE i PSOE no dubtaren en negociar i pactar, les forces d’extrema esquerra no ho van acceptar, fet que va provocar la seua exclusió de les negociacions entre les forces de l’oposició i la dictadura.
En 1976, ambdues plataformes es fusionen en la Coordinadora Democràtica (“la Platajunta”). Al mateix any, aquesta va crear una comissió negociadora per a portar endavant certes converses amb el franquisme, i es va excloure l’esquerra radical.
Crisi i davallada de l’esquerra revolucionària
Expulsada del joc d’aliances i perdent protagonisme, el resultat dels successius comicis des del 76 al 79 propicien la seua crisi i ràpida davallada. Per a l’esquerra revolucionària, les eleccions del 77 són un punt d’inflexió. La seua participació, de manera separada i sense estar a cap de les organitzacions legalitzades, afavoriren un resultat fluix. En total, a escala estatal, van obtenir entre un 1,9% i 3% del total dels vots (cap parlamentari). Un resultat que les aboca a l’esquerra extraparlamentària, fet que incrementa el descens.
L’any 79 es confirma el cicle de retraïment. En 1978 hi ha eleccions estatals (on els partits de l’esquerra revolucionària aconsegueixen un 4,5% dels vots i un escó de la Unión del Pueblo Canario). A les eleccions municipals, la situació encara empitjora més: van perdre un 30% dels suports. A finals dels setanta quedaven actives unes poques formacions, amb evolucions variables: el Partit dels Treballadors d’Espanya (PTE) i l’Organització Revolucionària dels Treballadors (ORT), de major implantació. Però, el 1980 desapareix el PTE.
Entre els anys 1979 i 1982, Moviment Comunista d’Espanya (MCE) i la Lliga Comunista Revolucionària (RCL, per les seues sigles en anglés) entren en una fase de replegament. Resisteixen durant els anys vuitanta, però cada vegada menys interessats en la política institucional i més en els assumptes socials. A principis dels noranta, es fusionen i treballarien en conjunt fins al 1944. Algunes agrupacions territorials resultants de la fusió es mantenen hui dia, com Ca Revolta a València. En general, molts acaben convertint-se en agrupacions de caràcter social, amb la importància de, per exemple, la lluita per la reivindicació de la memòria històrica.
