Aquest és un gran dilema en el qual les persones que ens dediquem a l’educació des de la promoció de l’activitat física i l’esport sempre ens hem sentit atretes i captivades. Potser aquesta atracció s’esdevé per la complexitat d’una resolució clara i contundent del tema.
Vagi per davant el meu clar posicionament per la coeducació i per la defensa dels grups heterogenis per enriquir i facilitar les situacions d’aprenentatge. Es tracta d’un dels pilars de les estratègies pedagògiques més actuals. Dit això, en el món de l’esport, es posen en joc una sèrie de variables que fan reflexionar i fins i tot fer propostes de segregació efectives per afavorir dinàmiques més positives.
Intentaré enumerar quines són aquestes variables i quins són els meus arguments per renunciar, en alguns casos, al model mixt en l’esport. En primer lloc, l’edat juga un paper determinant a l’hora d’aplicar models. És evident que fins que no es produeixen els canvis físics de la pubertat no hi ha arguments de diferència física o de rendiment per fonamentar la separació de sexes. La càrrega d’estereotips –com que els nens són més moguts, que els agraden més les pilotes o que les nenes són més tranquil·les i que tenen moltes més competències lingüístiques– estan basats en la reproducció de models i en la necessitat de perpetuar la societat androcèntrica que identifica el sexe femení amb passivitat, resignació, feblesa o submissió. Per tant, fins a aproximadament els 12 anys, si es produeix un aprenentatge compartit i un entorn social i cultural que doni les mateixes oportunitats de moviment i experiències a tothom, podrien ser mixtes tots els equips.
La separació per binarisme de gènere estaria justificada per potenciar l’empoderament i l’autoestima, perquè poden reproduir-se patrons que existeixen a la societat i sentir-se cosificades o exposades a violències masclistes
A partir dels 12 anys, els canvis físics i de desenvolupament de les capacitats condicionals –com la força, la velocitat, la potència o la resistència– poden provocar diferències que discriminin les noies o que facin que es puguin sentir violentades amb rebuig o exclusió per part de companys. Poden reproduir-se patrons que existeixen a la societat i sentir-se cosificades o exposades a violències masclistes. La separació per binarisme de gènere estaria justificada per potenciar l’empoderament i l’autoestima.
De totes maneres, l’avanç que s’està produint en el rendiment físic en tots els sentits de les noies fa trontollar algunes teories tradicionals del condicionament físic i la diferència entre sexes. L’increment més accelerat en les marques de les noies que les dels nois augura un futur en què podrien trobar-se les línies de rendiment. Per tant, deixem aquest interrogant obert, que podria portar a altres arguments pel que fa al tema que ens ocupa.
En cada cas, la segregació o no, ha de ser un mitjà per a complir les fites plantejades i sempre amb la premissa del creixement personal, la dignitat i el coneixement i respecte mutu. La intencionalitat educativa i l’empoderament han d’estar per davant en qualsevol opció
El tipus d’esport també és rellevant. La separació no queda justificada en totes les classes d’activitat física o modalitats esportives. La vela, el tir, els escacs, el motorisme o l’automobilisme, el patinatge artístic per parelles… són alguns exemples que, per la presència de diferents tipus d’habilitats i la manca de contacte físic, han pogut avançar en propostes mixtes.
Els diferents contextos culturals també condicionen i molt els equips mixtos. Cultures on el paper de les noies i les dones està fora de l’espai públic o supeditat al dels homes poden condicionar els espais d’esport mixt i generar diferents tipus de violències. Aquests col·lectius de noies són els que més beneficis poden treure de la pràctica esportiva i, per tant, s’han de facilitar espais de confiança i seguretat, és a dir, segregats, per promoure la pràctica esportiva.
La darrera variable a tenir en compte és la de l’objectiu que es pretengui amb la pràctica esportiva. És a dir, si és la competició i a quin nivell, si és l’educació o si és el lleure. En cada cas, la segregació o no, ha de ser un mitjà per a complir les fites plantejades i sempre amb la premissa del creixement personal, la dignitat i el coneixement i respecte mutu. La intencionalitat educativa i l’empoderament han d’estar per davant en qualsevol opció.
