“Travessava sovint la ‘muga’ per visitar una cosina a Baiona o arribar abans a Orbaizeta, el poble navarrès on tenim el ‘baserri’, ja que fer-ho per la part francesa li estalviava dues hores de trajecte”. Així recorda Lurdes Zabalza el seu germà Mikel, que fou arrestat per la Guàrdia Civil, juntament amb dos dels seus germans, la seva companya Idoia i altres joves el 26 de novembre de 1985, arran d’un atemptat d’ETA. Tot i que cap d’elles no tenia vincles amb l’organització armada, Mikel Zabalza va ser conduït a la caserna d’Intxaurrondo (Sant Sebastià), on va morir a causa de les tortures que van infligir-li uns agents que, per ocultar les causes, van llançar-lo al riu Bidasoa. Malgrat que l’autòpsia va contradir la versió oficial, segons la qual s’havia ofegat, el cas va ser sobresegut. Un fet que Lurdes Zabalza i la resta de testimonis que apareixen a Non dago Mikel? (On és en Mikel?, 2020) encara denuncien amb l’esperança que algun dia, tot i la desídia de l’Estat espanyol, es conegui la veritat i es faci justícia.
Com vau assabentar-vos de l’arrest de Mikel?
Primer vam conèixer que dos altres germans, Aitor i Patxi, havien estat traslladats a la comandància de la Guàrdia Civil de Pamplona. En canvi, de Mikel no vam saber res fins al cap d’uns dies, perquè ni responia al telèfon i a l’empresa d’autobusos on treballava ignoraven el motiu pel qual no havia anat a la feina. Més tard, ens van informar que havien detingut Idoia, la seva companya, i quan la mare va anar a la caserna d’Intxaurrondo, després que un veí l’advertís que havia vist com treien Mikel del seu domicili, van dir-li: “Si ha perdut el fill, vagi a objectes perduts”.
Com vau afrontar aquest tracte tan denigrant?
Gràcies a la mare vam canalitzar-ho el millor possible. Va mantenir-se ferma en tot moment, fins a l’extrem d’exigir als grups abertzales que en reclamaven l’aparició que s’abstinguessin de fer lloances a ETA, ja que ell no n’era membre.
Només dos anys abans, Lasa i Zabala havien desaparegut i també es registraven assassinats de refugiades basques a Iparralde. Vau témer que a Mikel li hagués passat el mateix?
Vam intuir el pitjor, perquè els GAL estaven en plena activitat i des de l’Estat se l’implicava a ETA, la qual cosa era la base perquè es justifiqués la seva detenció i se li apliqués la llei antiterrorista.
Quina reacció vau tenir davant la falta de notícies?
“Quan la mare va anar a Intxaurrondo van dir-li: ‘Si ha perdut el fill, vagi a objectes perduts’”
Ens vam tancar força, sobretot els germans, que havien patit tortures. No han parlat fins fa ben poc. També va ser dolorós veure que, des de l’àmbit institucional, no se’ns facilitava cap explicació. L’única va venir de Luis Roldán, aleshores director general de la Guàrdia Civil, quan ens va trucar per dir-nos que el cadàver aparegut al riu Bidasoa podia ser el de Mikel.
La causa va arribar als tribunals el 1988, però després de ser instruïda per set jutges es va sobreseure. Com va anar?
Van rellevar tots els instructors que pretenien investigar a fons, fins que l’últim va acceptar una versió que cau pel seu propi pes. És impensable que hi hagués un dipòsit d’armes a la zona on suposadament van portar Mikel, perquè és un lloc molt concorregut per la Guàrdia Civil, i perquè el meu germà no sabia nedar, i per on diuen que va escapar-se hi ha una presa. També pensem que si l’agent Gonzalo Pérez García, un dels que el custodiava, va ser ascendit a coronel, va ser a canvi que no confessés la veritat.
Ja el 1995, el diari El Mundo va difondre unes converses en què Luis Alberto Perote, excap del CESID, i Pedro Gómez Nieto, capità de la Guàrdia Civil, comenten que Mikel va perdre la vida a Intxaurrondo. Ni això va servir per esclarir el cas?
De nou, van rellevar jutges i els periodistes que havien publicat les informacions es van acollir al secret professional per no parlar, de manera que no va servir de res.
Al documental Non dago Mikel? (2020) es pot escoltar l’àudio d’aquesta conversa. Obre una esperança per enjudiciar els culpables?
Es podria fer alguna cosa si hi hagués sentència, però no és el cas, o bé que es reformés la llei de secrets oficials de 1968, l’Estat admetés l’assassinat del meu germà i, a partir d’aquí, s’escatissin els crims comesos per la Guàrdia Civil durant l’etapa dels GAL. Però mentre Felipe González visqui, l’assassinat de Mikel continuarà impune, n’estic convençuda. Després ja veurem què passa.
