Diu Remedios Zafra a Frágiles (Anagrama, 2021) que un dels grans aprenentatges de la vida és adonar-nos que habitem cossos vulnerables. Parlem amb ella sobre l’autoexplotació, l’individualisme, els malestars i l’esgotament dels treballs creatius sobre els quals s’està construint la “nova cultura ansiosa del treball immaterial” que, si més no, pertorba. De com la societat hiperconnectada on vivim ha reconfigurat els nostres cossos, afectes i vides-treball. Però també d’esperança, de passió i d’empatia. De la vulnerabilitat entesa com a bellesa que hem d’aprendre a mirar, percebre, assumir i valorar.
En El entusiasmo (Anagrama, 2017) dius que “la precarietat en els treballs creatius funciona com a forma de domesticació”. A què et referies?
La precarietat contemporània es normalitza passant-nos desapercebuda. Actua en molts casos com aquestes formes de poder silenciós que acostumen a l’expectativa que el que predomina és temporal, caduc i precari. Quan afirmo que la precarietat en els treballs creatius opera com a forma de domesticació, em refereixo al fet que, en aquest punt, sembla que no genera rebel·lia, sinó submissió. I si això és dur en qualsevol subjecte, m’ho sembla encara més quan neutralitza un poder de reacció, crítica i denúncia que esperem dels qui es dediquen als treballs intel·lectuals i creatius. Penso que aquesta domesticació funciona en un doble sentit. D’una banda, contribueix a fer més dòcils els treballadors, distrets amb la productivitat que els dificulta l’autonomia necessària per a un pensament crític i, per una altra, aquesta domesticació és una neutralització de la seva capacitat política. Estan massa ocupats en produir, massa entretinguts per facilitar una aliança política. Això últim em sembla molt relacionat amb la domesticació, perquè per poc que mirem a altres espècies veurem com la pèrdua de solidaritat entre els membres d’una comunitat ha anat paral·lela a la domesticació de l’espècie.
Quines característiques té la precarietat del treball creatiu en l’era digital?
La creativitat és una paraula molt qüestionada per l’ús que en fa el capitalisme com a màscara i reclam per ornamentar productes i feines que no sempre la incorporen, però també és un terme polisèmic, usat per creadors com Beuys, fa dècades, per a vincular-la al fet democràtic. Per mi, un treball creatiu és aquell que exigeix altes dosis d’autonomia i imaginació i que no poden fer màquines. Tal com ho entenc, engloba una diversitat de treballs creixents dels àmbits de la cultura, la recerca, la ciència, la comunicació, el disseny, la creació… Treballs que comporten una formació i que avui dia solen estar en gran part intervinguts per tecnologia.
Què diferència la precarietat en el treball creatiu de la que es dona en altres sectors?
Si parlem de la precarietat del treball creatiu en l’era digital, ens referim a una precarietat que carrega la motxilla de l’expectativa derivada de la formació i de la possibilitat de trencar el sostre social dels qui, venint de contextos humils, aspiren a dedicar-se a feines diferents de les que van tenir els seus pares, que en molts casos són també feines que els pares haurien pensat com aficions. Perquè les feines creatives contemporànies no són fàcils de definir amb una paraula, en tant que estan construïdes a partir de multitud de tasques que podrien definir-nos de moltes maneres. Són feines que adopten formes econòmiques que s’assemblen a les expressions artístiques, si més no perquè ocupen una gran part del temps de la vida diària. Així com un artista sent que no és menys artista quan menja o quan dorm, avui el treballador creatiu sol estar autoexplotat, sumit en la precarietat del “viure sense temps per al sentit”, i que provoca la cadència de la concatenació de tasques en bucle, tals com producció, autogestió digital, difusió, promoció, producció, etcètera. A més, en tots dos casos es legitima el capital simbòlic com un pagament rellevant en el procés laboral. Tanmateix, abans de res, el subjecte que treballa és també producte i signatura. Aquesta conjuntura converteix el treballador creatiu en algú singularment exposat i ansiós, que oscil·la entre la precarietat econòmica i aquest altre tipus de precarietat laboral derivada de l’autoexplotació. Res fa sentir més fràgil a un treballador creatiu que exposar-se en el seu treball i fer-ho en els aparadors tecnològics d’ara, que mai dormen.
Com hem arribat a convertir-nos en treballadores precàries, però entusiastes?
Hi ha una conjuntura d’època que ha fet coincidir diversos factors. Situaria en un lloc especial la manera com l’accés normalitzat a l’escola i a les universitats a Espanya i en determinats llocs del món en les últimes dècades del segle XX ha encoratjat generacions de persones que no volíem repetir el model dels nostres pares i pensàvem que això era bo, que això era mostra d’una igualtat creixent en la qual la societat pot garantir que les persones, amb independència d’on neixen i els recursos que tenen, tinguin accés a l’educació, la sanitat i els serveis socials. Aquesta potència, que a mi em sembla transgressora, ha coincidit amb un auge capitalista i globalitzat que ha vist aquests agents com a treballadors disposats a donar molt per poc, perquè partien de l’entusiasme. La instrumentalització del nostre desig i expectativa ha estat motor per als qui s’han enriquit d’una força de treball disponible i que no anteposava el sou al fet de poder fer una feina vinculada amb la seva motivació i interessos. La globalització que hem viscut no va atenuar desigualtats elevant drets, sinó que ha augmentat les desigualtats limitant-los, fent que els més pobres fossin mà d’obra més que precària, esclava.
Frágiles és una espècie de continuació del teu primer assaig, El Entusiasmo. De què parles quan parles de “nova cultura” i com es relaciona amb el concepte actual de pandèmia?
Per mi, la nova cultura neix o està naixent de les tensions entre els mons que tendeixen a virtualitzar-se i a reforçar la vida davant o dins de la pantalla. Aquests mons digitals proposats i que progressivament habitem, on gaudim el miratge d’una sociabilitat pròpia de l’espai públic, que no és tal, i d’un control de què fem mediat per botons tranquil·litzadors que ens permeten apagar, bloquejar o sortir. D’altra banda, aquestes tensions es produeixen també amb mons sacsejats pels riscos i amenaces materials com la pandèmia, les malalties o les guerres. En tots dos casos apunten al refugi de l’habitació connectada, a formes de gestió intervingudes per màquines on els privilegiats tindran la sort de ser atesos per humans i per disposar de recursos ràpids per a respondre a l’ansietat normalitzada. Et parlava dels botons en les interfícies actuals i afegeixo els ansiolítics
i els medicaments per a frenar el que ens pertorba, però compte, deixant-nos encara ser productius. Aquesta nova cultura de la qual parlo naturalitza que, per norma, les màquines siguin les que ens atenguin a la majoria i que els pocs que tenen recursos per a no estar connectats puguin contractar humans que els assessorin i ajudin de manera personalitzada.
En aquest món hiperconnectat, hem normalitzat l’ansietat?
“Si el capitalisme parlés, definiria l’ansietat com el mal col·lateral del seu exercici”
Sembla que sí. I, novament, s’ha normalitzat començant per les dones. A moltes d’elles, els metges els han fet ionquis dels ansiolítics des de fa temps, responent a les preocupacions amb una pastilla que calma. Si el capitalisme parlés, definiria l’ansietat com el mal col·lateral del seu exercici. Els subjectes responen així i el sistema els proporciona les pastilles necessàries per estar a dalt quan estan amb gent, per ensorrar-se quan estan tots sols o per a continuar productius.
Les professions creatives estaven molt masculinitzades fins fa molt poc. Com afecta aquest entusiasme en homes, dones o altres identitats sexuals i de gènere?
Tota professió que estigui relacionada amb l’esfera pública o que impliqui prestigi sempre ha estat tradicionalment masculinitzada. La progressiva incorporació de les dones i de persones d’identitats diverses a aquests treballs ha estat, per aquells que ostentaven aquesta prerrogativa de l’exclusivitat, un focus de tensió que continuarà existint si no fem un esforç per empatitzar i també per formar-nos i crear altres contextos. El context creatiu i l’artístic potser han estat els més receptius als canvis. En línies generals, no sols els han acollit, sinó que han estat lloc de reflexió i activisme des del qual s’han proporcionat arguments, pedagogies i incentius per crear condicions d’igualtat. No obstant això, encara passa que els contextos laborals que es feminitzen solen ser també els que més fàcilment es precaritzen. Les raons són diverses i tenen a veure amb la prevalença d’una significació patriarcal en el que fem atenent a qui ho fa, però també amb la lenta transformació d’imaginaris que projecten valors diferents en les identitats, reforçant inseguretats i autoestimes de manera diferenciada.
En Frágiles fas una analogia entre les persones, les pantalles i els animals que tenen “els ulls durs i secs”, però que s’hi veuen tot el temps. Com ens està canviant aquest món hiperconnectat?
Un món on tot és visible és un món mancat d’ombra, i l’ombra importa. L’ombra és el conflicte, la cosa incòmoda o que interpel·la, la contradicció, el desacord. Un món on tot està il·luminat només permet una exhibició dels egos en els seus aparadors, però no debats que requereixen intimitat i llum tènue. La metàfora dels animals d’ulls durs i secs m’interessa des de fa temps com a elogi d’una cosa tan subtil com la parpella. Aquesta tela de pell, aquesta persiana per escapar de l’excés de llum i fer descansar els ulls i parar. Quan tot és imatge és com si res no ho fos, perquè, immunitzats pel fet de veure-ho tot en qualsevol moment, és com si la mirada hagués oblidat enfocar, deixar de passar per sobre de les coses per a detenir-nos en elles i sorprendre’ns. O com si després d’un temps a les fosques miréssim amb l’estranyament de qui descobreix el món i torna a estremir-se amb el dolor o la mort aliena. Els éssers d’ulls durs i secs poc es diferenciarien de les màquines. En el meu llibre Frágiles em refereixo a ells com a subjectes desapassionats, entrenats en l’estratègia digital.
Quines diferències hi ha entre els cossos diversos en el món digital i internet?
Està per veure si l’experiència viscuda en les tres últimes dècades d’internet ens ha deixat pistes del que està per venir. Perquè en els anys noranta, quan les interfícies gràfiques requerien més temps i millors tecnologies perquè la majoria d’éssers connectats les fessin servir, les identitats es presentaven de manera textual, deixant el cos ajornat. Com que no intervenia la imatge, els estudis detectaven que hi havia un menor pes de l’estereotip identitari. Vam treballar sobre això en la primera Trobada Internacional X0y1, l’any 2009. Aquest va ser un moment interessant per a l’especulació de la diversitat en un món que alguns consideràvem postcos, on podríem desmuntar i potser superar els vells estereotips del gènere, l’edat, la raça i d’altres, i construir-nos a la nostra manera. En aquesta línia apuntaven alguns projectes artístics que experimentaven amb metaversos i amb avatars visuals i que van ser una explosió imaginativa i alliberadora, a vegades per crear noves màscares i d’altres, per prescindir de les màscares socials quotidianes. No obstant això, quan les indústries digitals van prendre el control d’internet i van crear espais de socialització amb les seves pròpies regles no sols van tornar a la imatge, sinó que van reforçar les identitats que acreditaven amb fotografies i vídeos els fragments d’un infinit collage de les seves vides quotidianes. En els metaversos oberts com Second Life –i més enllà dels videojocs– vam veure com la pregunta que em fas sobre els cossos diversos va ser contestada amb una invasió d’avatars que semblaven Barbies i Kens i que repetien els cànons de bellesa que es reiteraven en les xarxes. Era sorprenent com, podent tenir cossos diversos, la diversitat es limitava a l’epidèrmic. En els mons que vindran, la fantasia continuarà amplificant-se permetent-nos experiències sens dubte fascinants, però amb seguretat, també aterridores.
Quin paper juguen les xarxes socials en el món cultural?
“Les xarxes socials són les actuals eines del mercat per gestionar i controlar”
Les xarxes socials són les actuals eines del mercat per gestionar i controlar. Espais que aparenten ser esfera pública sent espai de negocis i mercantilització del subjecte, regits per codis empresarials que busquen l’enriquiment d’aquestes empreses i passen per alt els nostres drets i vulnerabilitats com a subjectes i ciutadans. En aquest entramat de vida-treball cadascú tenim un cartell lluminós que ens converteix en protagonista i ens presenta el món des d’algorismes que descriuen el món per a nosaltres, com si fóssim el centre. Ens enfoquen perquè som el producte i conseqüentment ens interpel·len i animen a interactuar creant xarxes i fent-les imprescindibles com a base de la nostra comunicació i contacte. En aquest sentit, encoratgen a rivalitzar per visibilitzar el capital simbòlic. És un joc en el qual sempre cal jugar, i en el qual, encara que tu guanyis, sempre guanya la banca també.
Com podem crear xarxes de suport mutu i solidaritat en aquest context?
No hi ha una manera, n’hi ha d’haver moltes, i diria que totes parteixen de la voluntat de sentir-nos humans, comunitat, espècie. A mi em sembla que aquesta voluntat pot néixer de l’entusiasme, d’implicar-nos en una tasca amb passió, de cuidar-nos com a persones i com a grup. Ens ajudarà la voluntat de comprendre’ns i, quan les coses no són clares, l’empatia, ser capaces de sentir fins i tot quan el que sentim és difícil de narrar. Tot pesar és més suportable si s’esquiva la temptació d’humiliar, si es trenca el bucle que ens tracta com si fóssim rivals i no persones. Les coses que importen comencen sent petites, i cuidar-nos sembla una paraula en to baix i dita en la intimitat, com si els agents que ho practiquen sempre fossin els pobres o les dones i com si la resta, com a màxim, l’usen per a algun eslògan publicitari. Limitar-ho d’aquesta manera suposaria replicar el món en les seves formes de desigualtat. Perquè aquest missatge de solidaritat i cura ressona on sempre ha prevalgut, però no arriba on cal canviar el món, el poder, un poder que no alça la veu ni trepitja al del costat. És el que Braidotti reclamava amb la necessitat de “baixar l’àngel del cel”, fer que la masculinitat reconegui la seva vulnerabilitat, que aquests que han tingut i tenen poder i privilegis reconeguin les seves fragilitats i les nostres, es detinguin a empatitzar i a comprendre, a cedir en aquesta conjuntura asimètrica que, si no s’intervé, es perpetua com a món desigual on només se solidaritzen els oprimits i els precaris.
