Aquests dies estic acabant un llibre que havia deixat a mitges, per això que ens passa a moltes durant llargues temporades: l’ansietat, la falta de temps, l’estrès… la precarietat. Es tracta de Lectura fácil, de Cristina Morales (Anagrama, 2018). Amb prou feines aconsegueixo deixar de pensar en ell quan començo a treballar o, fins i tot, quan me’n vaig a dormir. També m’ha passat amb aquest llibre el que ens passa a moltes quan ens obsessiona alguna obra: abans de finalitzar-la, em miro compulsivament totes les entrevistes que trobo de l’autora en qüestió.
En una d’elles, Cristina Morales diu: “Ens venen que la revolució és sortir a la plaça, però se’ns obliden les revolucions en l’àmbit de la intimitat”. Estic d’acord amb ella. De vegades pensem que sortir a manifestar-nos el 8M, per exemple, és el més important que podem fer en nom del feminisme durant tot l’any. Ho pensem, a més, des d’una visió urbanocèntrica, oblidant que el que pot funcionar a les ciutats està lluny d’operar de la mateixa manera en l’àmbit rural.
No reparem moltes vegades en la capacitat subversiva de cuidar de les nostres amigues quan tenen un dia dur o trucar l’àvia senzillament per saber com està. Amb tot, i arran de situacions que he viscut fa poc en la pròpia pell, voldria parlar d’aquelles que encara creuen en la importància d’organitzar-se en col·lectius de barri i de “fer la revolució als carrers”. D’aquelles que, en tot això, veiem una llum, una manera d’habitar el món amb sentit i de fer-lo més amable per a nosaltres i per a la resta.
Malabarismes per (sobre)viure
Últimament, no deixo de veure –i de viure– com alguns d’aquests col·lectius es dissolen. No deixo de presenciar, tampoc, com algunes persones marxen esgotades de certs espais, incapaces de compaginar les seves vides personals i laborals amb el que anomenem militància feminista. No soc tan innocent de pensar que això només està passant en aquest moment concret de la història ni en el meu context específic. Però la qüestió és que també està passant en aquest moment concret de la història i en el meu context específic.
Estem esgotades. Esgotades de veure com aquells que ens oprimeixen obertament encara copen els espais de poder i decisió, i com algunes es vesteixen amb el nom del feminisme per coquetejar amb les institucions i posar-se del costat de qui ens oprimeix. Esgotades perquè ens trobem saltant de feina precària en feina precària per intentar pagar uns lloguers abusius mentre ens roben la vida. Esgotades perquè vivim violències constantment, també en els espais d’això que anomenem militància feminista.
És mentida que aquests siguin sempre espais segurs i lliures de violències cisheteropatriarcals –conceptes que, per cert, corren el risc d’acabar desdibuixant-se quan s’utilitzen des de certes posicions. Ho intentem, però no podem escapar de la nostra pròpia configuració. Reproduïm aquestes violències allà per on ens movem perquè tenim el sistema incrustat a l’ADN, en major o menor mesura.
Les dinàmiques que es donen en aquests espais ens allunyen sovint d’aquests. A moltes se’ns desperta la inseguretat quan l’autoodi de classe, que diria l’estimada Brigitte Vasallo, ens fa pensar que no pertanyem a llocs on tothom sembla saber un munt d’història i teoria política. També hem de barallar-nos amb l’ego quan arriba un punt en què ens pensem superiors moralment a qui no s’organitza o a qui comença a organitzar-se quan nosaltres fa anys que ho fem o ja ho hem deixat.
No es pot canviar el món d’un dia per l’altre. Les lluites en l’àmbit local, i en la intimitat, són igual d’importants que les globals
El significat de responsabilitat col·lectiva i de compromís polític sembla no ser el mateix per a tothom. Algunes persones posen més energies que altres en tot això, o les posen de forma diferent. Les divergències ens fan trontollar i es converteixen en fractures irreparables quan potser no haurien de ser-ho. La presència predominant de persones blanques, cis, heterosexuals, neurotípiques i funcionalment normatives fa pensar que, en massa ocasions, no estem fent les coses com les hauríem de fer.
Segurament, qui ens envolta viu tot això com un fet anecdòtic. En teoria, no ens organitzem col·lectivament per obtenir reconeixement, però no podem negar que el suport de qui ens estima ens resulta important, tot i saber que algunes d’aquestes persones tenen realitats i lluites diàries més grans i complicades que les nostres.
Plorem, parem i seguim
És difícil continuar quan sents la fatiga a les entranyes. La solució sembla òbvia, però no ho és tant per a qui entén que deixar d’organitzar-se té conseqüències concretes i visibles, tant per a una mateixa com per a les persones amb qui es comparteix militància, pel barri o, fins i tot, la ciutat. Alhora, davant els discursos sobre el col·lapse i l’emergència climàtica, en els quals moltes creiem, de vegades sembla que tot això no hagi de servir per a res. A estones és fàcil deixar-se emportar per l’espiral de nihilisme que t’aboca a l’apatia i a la pèrdua total d’il·lusió i esperança.
Malgrat tot, en aquests espais –i a partir d’ells– passen coses realment boniques. Per això també és difícil deixar-los. A més, qui s’apropa a altres persones per construir xarxes i lluitar contra les injustícies ja acostuma a entendre que les coses no són lineals, que no sempre ha d’anar tot bé. Que no es pot canviar el món d’un dia per l’altre. Que les lluites en l’àmbit local –i en la intimitat– són igual d’importants que les globals. Que la desmotivació limita i paralitza, però també pot transformar-se en motor, així com ho poden fer la ràbia, la impotència i el dolor. Que de vegades simplement s’ha de deixar anar per honestedat i responsabilitat. I no passa res.
Estem esgotades. Però aquest és un dels costos de desobeir. Perquè desobeir també és organitzar-se en col·lectivitat en un sistema que només estimula i premia l’individualisme. Res d’això és nou, ni molt menys una amenaça. Simplement, és necessari, de vegades, cridar ben fort que les piles del feminisme també s’esgoten. I que estem desitjant que altres veus ens trobin, i es trobin, disposades a organitzar-se quan estiguem bé, quan tinguem èpoques dures o, fins i tot, quan hàgim decidit que ja és hora de marxar.
