Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"L'heterosexualitat no és una pràctica sexual, és un sistema"

Brigitte Vasallo / Montse Giralt

Entrevista a Brigitte Vasallo, escriptora i activista. Recentment ha publicat 'Pensamiento monógamo, terror poliamoroso' (La Oveja Roja, 2018)

El poliamor està de moda. Des de fa uns anys cada dia se’n parla més, però què passa quan se li apliquen mirades feministes o antiracistes? Brigitte Vasallo (Barcelona, 1973) porta dues dècades vivint la no monogàmia en la seva pròpia pell, i en el llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso (La Oveja Roja, 2018) remarca que no és cap panacea. Una dècada al Marroc la va fer activista contra la islamofòbia, un posicionament des del qual posa el dit a la nafra dels discursos poliamorosos,
i amb la seva perspectiva bollera també dispara contra l’heterosexualitat com una pota més
del mateix sistema.

 

Què és la monogàmia?

Pensem que la monogàmia és una pràctica, que és el fet de tenir una parella, que siguin dues persones i que hi hagi exclusivitat sexual. Però en el recorregut de fer el llibre, que no havia d’anar sobre la monogàmia, em vaig trobar que teníem la monogàmia mal definida. La monogàmia és un sistema, no una pràctica, i el que fa és organitzar els nostres vincles i afectes de manera jeràrquica, posant a dalt de tot la parella –que m’és igual, forçant la gramàtica, si és de dues o de cinc persones– i després fent una jerarquia amb els altres vincles: la família sanguínia, les amistats, el veïnatge… I per aguantar aquesta piràmide s’utilitzen dinàmiques d’exclusivitat/exclusió i de confrontació.

 

En un sentit purament lingüístic, l’oposat a monogàmia seria poligàmia, però en canvi parlem de poliamor.

La poligàmia és una cosa que ha quedat molt marcada, sobretot aquí, com relacionada amb l’islam, quan per exemple a Nord-amèrica hi ha comunitats mormones on ressona la paraula poligàmia. És una paraula que no és alcorànica ni té arrel àrab, sinó que la recuperen els antropòlegs del grec clàssic quan no s’havia utilitzat durant segles –com a molt en temes de zoologia, però mai en referència a relacions humanes. Va ser la paraula que van utilitzar aquests antropòlegs en la seva deriva d’anar pel món a veure què estava fent la gent que no era tan civilitzada com ells, i van posar la seva forma de relació com allò normal o neutre, que no s’havia d’observar. Aquesta forma de relació és la parella heterosexual eurocèntrica, per descomptat blanca i per descomptat de classe mitjana-alta. A partir d’aquí van anar classificant les formes de relació que trobaven al món com a més o menys bàrbares.

 

I on entra el poliamor?

Venint d’aquesta línia evolutiva del racisme universalista que diu que allò era bàrbar i que la meravella era la parella de dos, ara com justifiquem que això nostre és més evolucionat emocionalment no se sap en base a què? Llavors s’ha de fer un constructe, una confrontació claríssimament racista, i deixar clar que el poliamor i la poligàmia són dues coses radicalment diferents, i que el poliamor és intrínsecament ètic i igualitari i no sé quantes virtuts, mentre que la poligàmia és masclista, bàrbara i excloent. Això és el que jo anomeno islamofòbia poliamorosa, i té conseqüències tan bèsties com que al Canadà els grups poliamorosos han demanat el reconeixement del matrimoni múltiple menys per a musulmans i mormons. També a les nostres fronteres hi ha famílies que arriben i és l’Europa poliamorosa de l’evolució emocional qui decideix, amb un exercici que ens fan passar per feminisme, quina part d’aquesta família és legítima. L’home sempre passa cap a dins, i llavors Europa decideix quina d’aquelles dones i d’aquelles criatures tenen dret a entrar. La mirada racista des del poliamor és tan grossa que els grups poliamorosos prefereixen fer birres per parlar de les seves històries que anar a les fronteres a acompanyar justament aquestes famílies que tenen estructures que són molt semblants a les que estem demanant per a nosaltres.

La crítica normalment es basa en una opressió de gènere.

Des dels espais queers la parella és un refugi, no tenim gaire cosa més, almenys les que hem estat repudiades per la nostra família

La crítica que es fa des del poliamor a l’opressió de gènere en el context de matrimonis múltiples, que és la traducció del terme alcorànic, d’entrada és una crítica totalment desinformada. És una crítica que només atén a les lectures patriarcals de l’Alcorà i de l’islam, perquè justament les feministes islàmiques estan fent unes altres lectures i estan fent resistència contra la lectura patriarcal sobre l’únic verset alcorànic que parla dels matrimonis múltiples. A quines interpretacions li estem donant pes i quines no volem escoltar? Mentrestant ens diuen que el poliamor és igualitari perquè ho pot fer tothom. Llavors és un truc de màgica que fa que, per exemple en entorns heterosexuals, les dones ja no es fan velles, ja no són gordes, ja no deixen de ser desitjables i tot això és un jardí de l’Edèn on tothom és fantàstic i com a dona no reps més violència si ets poliamorosa que les que rep un home? On no opera cap diferència entre ser heterosexual o lesbiana perquè el poliamor ens salvarà de tot? El poliamor és tan masclista com qualsevol altra cosa. És masclista, racista, classista… El problema de definir un moviment com a ètic en si mateix és que fiques sota la catifa totes les violències que s’hi estan generant. Per tant, les pràctiques no monògames seran igualitàries en context micro si les fem igualitàries, però estructuralment seguim vivint en el mateix món que les persones que fan parelles exclusives, les que no fan parella i les de tot tipus.

 

En el llibre apuntes el risc de trencar amb aquest pensament monògam sense crear unes xarxes que ens protegeixin.

La comunitat i el pensament trans ens han ensenyat que hi ha molts espais més enllà del binarisme, i si diem que, com que el model de parella és dolent, l’hem de trencar, potser hem de parar i pensar un moment. Tot és molt complex i, com diu la Patricia Hill Collins, tot això és una xarxa; així que si trenquem la parella, què ens queda? Des de quin privilegi podem pensar a trencar la parella? Des del privilegi de tenir una família que et sustentarà; que si tens un accident pots estar en mans dels teus pares perquè decideixin sobre la teva vida, perquè t’estimen i no t’odien, que és una experiència queer bastant comuna, que t’odiï la teva família; des del privilegi de no dependre de ningú per tenir els teus papers de residència… És clar, des de tot això és fàcil trencar amb la parella. Dit això, és un constructe que ens està fent mal? Tant de mal com que hi ha 200 feminicidis a l’any que estan relacionats amb tot aquest constructe. Ara, s’ha de trencar per art de màgia? No, hem de crear les condicions socials no perquè es desmunti la parella, sinó perquè perdi pes. Perquè perd pes si realment tens una xarxa que quan necessites diners els ajuntarà i te’ls oferirà, o que es farà càrrec de la criança o de tu quan estiguis malalta, i que es farà de manera natural, sense haver de fer assemblees, sinó que sortirà de nosaltres fer torns per estar amb la nostra col·lega quan està malalta. Quan tot això sigui possible podrem parlar amb molta més tranquil·litat de desmuntar la parella. Perquè, a més, des dels espais queers la parella és un refugi, no tenim gaire cosa més, almenys les que hem estat expulsades i repudiades per la nostra família. Quin altre espai de seguretat tenim per caure? La solució no és desmuntar-ho sinó construir les condicions perquè això sigui possible.

 

Expliques vivències molt diferents amb un pare i una mare de sang i un pare i una mare sentits.

La família sanguínia té tant de pes que no tenir-la, no tenir-hi una bona relació o haver estat expulsada o repudiada per temes de gènere deixa una mena de forat que realment tens la sensació que has d’omplir, perquè hi ha missatges constants que et diuen que de mare només n’hi ha una, tota una mítica i mística sobre la mare. Quan la mare et falla, arrossegues un forat que ni tan sols existeix; és tota aquesta construcció la que ens el crea. Llavors, una estratègia és reconèixer altres figures que poden tenir aquesta funció sense ser la teva mare o el teu pare o el que sigui. També m’ho trobo en el sentit acadèmic, perquè hi ha milers de mestres arreu que ens poden ensenyar i no necessàriament són persones que saben de teoria, però sembla que no pots estudiar res si no passes per l’acadèmia.

 

La qüestió de la família s’acaba vinculant a la classe?

Abans dèiem que la família model per als antropòlegs tenia una marca de classe perquè realment les classes populars passaven olímpicament del matrimoni. A França la meitat de les parelles no estaven casades al segle XIX. Llavors l’Estat i el capitalisme estaven molt interessats a instal·lar ben instal·lat aquest sistema perquè portem un codi de barres des que naixem. Ho tenim tot: en els cognoms tenim la racialització, l’origen i la classe social, i en el nom tenim el gènere, i d’allà no et mous mai més.

 

Cites Frantz Fanon, que diu que la família és un fragment de la nació.

És com una part micro de la mateixa estructura. Quan parlo de pensament monògam el que vull dir és que l’estructura de les nostres relacions familiars i sexoafectives l’arrosseguem cap a altres construccions de comunitat. La idea d’un nucli identitari reproductor jeràrquic, que organitza les teves pertinences de manera confrontacional i excloent, és la base mateixa de la nació. L’amor romàntic –aquest concepte d’enamorament pervers, Disney, angoixant, ansiós– és el patriotisme portat a l’àmbit de la relació. Són els mateixos discursos, violències i impossibilitat d’autocrítica com quan dius a la teva companya que la seva nòvia et sembla una mica patata i això es converteix en un greuge. Amb la pàtria passa el mateix. A Catalunya hem tingut una bona lliçó en els darrers anys de com funciona el patriotisme per qui l’ha volgut observar amb una mica de calma. D’unes reivindicacions legítimes i elaborades es va passar a un moment en què no es podia fer cap mena de crítica, en què hi havia discursos espantosos, per exemple utilitzant la violència de gènere amb finalitats nacionals. Això ha passat aquí i hi ha hagut molta por a parlar-ne, i jo espero que ara estiguem en un moment en què ho puguem analitzar amb calma i preparar-nos perquè aquest procés d’independència no torni a passar per aquests paràmetres.

 

Una altra figura que cites és Mari Luz Esteban, per apuntar que l’amor és el que defineix homes i dones.

Això s’instaura a Europa en els moments previs a l’arribada del capitalisme, i d’aquí s’imposa a través de processos colonials en altres geografies. El capitalisme necessitava homes treballadors i dones que els cuidessin, que cuidessin la màquina humana de treballar, i que entre tots dos anessin reproduint nous treballadors. Uns “homes (marca registrada)” i unes “dones (marca registrada)” que fessin unes funcions concretes. Jo estudio les coses des d’Europa, que és només una peça del puzle, i aquí es va arrasar amb qualsevol altra forma de vida, per exemple amb tot allò que avui, amb un anacronisme, anomenaríem identitats trans, queers, travestis, bolleres… Tot això es va arrasar entre el capitalisme i l’aliança amb les institucions eclesiàstiques, aquí concretament amb la catòlica. Però remarco que parlo de la institució perquè aquests grups eren majoritàriament cristians.

 

En aquest marc, com definiries l’heterosexualitat?

En els cognoms tenim la racialització, l’origen i la classe social, i en el nom tenim el gènere, i d’allà no et mous mai més

Parlant d’orientació sexual, hem minimitzat la grandària del que és l’heterosexualitat, que és un sistema. Jo, quan dono classes, dic a les meves alumnes: si l’heterosexualitat fos una pràctica sexual, vosaltres follaríeu amb homes i viuríeu amb les vostres amigues, que és amb qui viviu bé. L’heterosexualitat no és amb qui folles, és què passa quan estàs en una reunió només de dones, amb dones heterosexuals, i entra un home. El que és perillós és què passa dins d’aquesta sala, si se’l follen
o no a mi m’és indiferent. Hi trobem la dependència, la construcció sobre la mirada masculina, la confrontació femenina, o considerar que els espais només de dones són menys espais, i que per tant necessites el reconeixement en l’espai dels homes. És també les aliances que fan les dones heterosexuals amb els homes gais però no amb les lesbianes, és la lesbofòbia invisibilitzada perquè només compta el paràmetre dels homes… És tot això i també el lideratge masculí que es reprodueix en tots els espais, i poso com a exemple els moviments LGTB a Barcelona. Tot això és l’heterosexualitat, calada també en altres formes de vida, perquè ens criem en un món heterosexual i ho anem reproduint. Ara bé, que no ens ho carreguin a nosaltres: qui ha de desmuntar el sistema heterosexual són les persones heterosexuals, pel seu propi bé i el de tothom.

 

Una figura que esmentes diverses vegades al llibre és Shakira.

Pensava que diries Audre Lorde!

 

En el seu últim àlbum té una cançó, “Perro fiel”, en què diu “jo tinc por que m’agradi i em torni boja”. És habitual que el desig ens embogeixi?

Habitual sí, però no desitjable. És interessant pensar en la criminalització de la salut mental a la nostra societat, però que en canvi embogir per amor està ben vist. A mi a vegades em diuen com una cosa negativa que em controlo en el tema de l’amor. Jo em controlo en el tema de les drogues recreatives i això ningú ho troba malament, tothom veu bé que sàpiga administrar-me-les. En canvi, administrar-te en temes de desig i amor està mal vist. Pensar que no ens sabem administrar el desig és molt complicat en el context de la cultura de la violació. No és una qüestió de postmoderns, és una qüestió d’analitzar les violències per trobar fils dels quals estirar. En qüestions de violència a la parella hi ha companyes fent una feina fantàstica des de la perspectiva de la masculinitat, però a mi també m’interessa saber què ens passa a nosaltres. Com a feminista m’interessa què ens passa que no podem fugir-ne, i és responsabilitat de totes trobar escletxes i línies de fugida per quan la violència apareix i estem allà enganxades perquè t’han ensenyat que el desig t’ha d’enganxar, aïllar i obsessionar.

 

El llibre planteja que una manera fonamental de qüestionar el neoliberalisme és fugir de la necessitat de consumar el desig.

És que de les relacions exclusives del “no es pot” hem passat a l’altre extrem, com si en contextos poliamorosos i no monògams fos obligatori. El desig, la reciprocitat
i la consumació acaba sent el centre de la teva vida amb l’excusa de la llibertat. Aquesta és la llibertat neoliberal, i jo sempre he estat més del concepte llibertari de llibertat, que és sinònim de responsabilitat. Que tinguis la possibilitat no vol dir que no hagis de fer els cinquanta càlculs que fas per prendre qualsevol decisió a la vida. A més, entre lesbianes, com que tenim les nostres sexualitats més criminalitzades, consumar mai és un polvo d’una nit. Com que no volem reproduir dinàmiques de cosificació ho acabem romantitzant tot, quan un polvo d’una nit o un polvo de lavabo pot ser perfectament curós i fantàstic sense generar unes expectatives de vida juntes. Un dia una noia em va venir a dir que estava molt malament perquè tenia set nòvies, i, és clar, això ha de ser una gestió bastant complicada. Aquesta acumulació capitalista, que està generant unes expectatives difícils de complir, no és cosificadora?

 

Al final, relacions no monògames que s’allunyin d’un poliamor liberal impliquen molta feina.

Per construir relacions no monògames que se surtin d’aquesta jerarquia potser el que hem de fer és justament treure del centre les relacions sexoafectives. Quan parlem de trencar la monogàmia el cap ens va constantment a això, però trencar la monogàmia pot ser una infinitat de coses. Per exemple, l’Alba Cros m’explicava que la seva primera pel·lícula la van dirigir entre quatre ties, no dues, quatre! I fer aquesta escletxa a la cosa jeràrquica de la direcció de cinema també és trencar amb la monogàmia. Trencar amb la monogàmia és negar-nos a la confrontació entre les bases, a la confrontació femenina, a enrotllar-nos amb gent que té parella si no sabem molt bé què li està passant a la parella… I com que això és un sistema, no serà demà, ni serem tu i jo, ni tenim solucions individuals, però hem de deixar de focalitzar justament en la qüestió sexoafectiva per veure l’amplitud de què vol dir el sistema monògam i veure des d’on es fan totes aquestes escletxes.

Article publicat al número 472 publicación número 472 de la Directa