És diumenge de Carnestoltes i la plaça major del poble és plena de gom a gom. Les parelles de gitanos i gitanes, una cinquantena o quasi tres centenars, depenent del poble, esperen galanes l’entrada a plaça. Ells vesteixen camisa blanca, armilla o americana, espardenyes de vetes i picarols als peus que fan sonar a cada salt. A alguns pobles del Baix Montseny és característic un barret pla adornat amb una ploma. Elles duen faldilla blanca o de colors, mantó, una flor al cap i cintes acolorides lligades a les cames i a la cintura. Es fa el silenci a la plaça, la calma tensa abans de la tempesta. Els diablots, avituallats amb esquellots i màscares ferotges, fan espai empentant la gent a bastonades. Nervis a l’estómac. “Hauria d’haver anat a més assajos”, pensa algú. Una taca de moscatell adorna una camisa, record de la cercavila anterior on, a canvi d’alguna mostra matinera davant de comerços locals, les tietes (veïnes i botigueres voluntàries) els han servit menjar i beure. El Capità de Cavall fa la seva entrada: representa l’autoritat que atorga el permís per ocupar l’espai. El segueixen el Vell i la Vella, personatges disfressats que presideixen la comparsa i escenifiquen un pregó humorístic en el qual repassen els principals esdeveniments socials i municipals de l’any que es deixa enrere. Són l’hivern, les coses caduques i dolentes. La Vella es posarà de part, donant pas a la primavera, al rejoveniment i a l’energia.
La cobla comença a tocar i les parelles es posen en marxa amb els nuvis al capdavant (en alguns pobles encara són qui realment té previst casar-se). Al ritme d’un galop o d’un pasdoble, fan la famosa entrada a plaça brandant mocadors blancs i el públic els acompanya taral·lejant l’alegre melodia del flabiol i la tenora. Les colles se situen als llocs assajats tot component els quadres. Castanyoles a les mans. Comença el primer xotis. El seguiran diverses danses: catxutxes, jotes, masurques, contradanses, corrandes, polques, valsos, farandoles i balls muts. Cada poble fa el seu: el ball de gitanes s’ha d’entendre com una festa i no com una dansa concreta. En algunes s’hi ha acabat esmunyint alguna peça moderna de rock o de rumba. Rialles, entrebancs, salts i alegria fins a la sortida, on es convida al públic a unir-se al ball, i les cambreres o mentistes reparteixen vermut al públic. Per molts habitants del Vallès, aquesta és la vertadera essència del Carnestoltes.
Ball de picada i lluïment
La menció coneguda més antiga del ball de gitanes és un document de 1887 on es fa referència a una ballada a Sant Celoni l’any 1767. “Al Vallès, de forma més o menys intermitent, les gitanes s’han ballat sempre”, explica Enriqueta Amadó, presidenta de la Colla del Ferro, l’associació que organitza el ball de gitanes a Sant Celoni (el Baix Montseny) des que es va recuperar l’any 1981, després d’una presència molt anecdòtica durant la dictadura.
L’any 1905, els folkloristes Francesc de Sales Maspons i Labrós i Josep Masó i Camarasa van presentar al Centre Excursionista de Catalunya l’exposició “El ball de les gitanes en el Vallès”. Dividien el ball en tres èpoques: El sorgiment als segles XVI i XVII, on es ballaven espolsades i sardanes; un segon període on es trenquen els motlles i prenen pes les catxutxes, les jotes i altres balls de moviment, i un tercer període a finals del segle XIX on irrompen danses europees i les dones casades deixen de ballar. Per diverses cròniques de l’època sabem que les ballades de gitanes dels dies de Carnestoltes eren un dels esdeveniments anuals més esperats i celebrats per la població.
L’Esbart Dansaire de Rubí va recuperar la tradició el 1970 als escenaris, i a partir dels anys vuitanta es va tornar a ballar a les places de diversos municipis
“Gitanes és un ball de lluïment”, explica Carles Masjuan, expresident de l’Esbart Dansaire de Granollers (el Vallès Oriental). La majoria de pobles del Vallès tenien una o més colles de gitanes, disposaven d’un dia concret per a la ballada i les comparses es desplaçaven d’un lloc a l’altre durant tota la setmana de Carnaval amb dansaires, músics, diablots i vestidores, que preparaven el vestuari i controlaven que les integrants de cada parella no s’apropessin massa. Després, la gent del poble cedia aliments i es feia un banquet pels nuvis. Amadó remarca el caràcter camperol “d’una dansa de pagesos dedicada a la primavera, on tots els seus elements són per demanar bones collites”.
L’origen del nom, a debat
Avui dia, existeixen les picades i la Roda de Gitanes, aplecs on distintes colles competeixen davant un jurat amb coreografies d’exhibició més elaborades, organitzades de maig a juny alternant diversos pobles i que acaben sempre a l’abadia de Montserrat. L’Agrupació de Colles de Ball de Gitanes del Vallès és l’associació que reuneix les colles de la trentena de municipis que hi participen.
Diego Luís Fernández, director de l’Institut de Cultura Gitana, afirma clarament que “aquestes danses populars col·lectives no tenen res a veure amb la dansa gitana, que a Espanya és el flamenc, provinent del kathak indi amb aportacions del lungo drom romaní”. Al seu Costumari Català (1959), el folklorista Joan Amades parla de què el ball propi de Carnestoltes pel Vallès “havia estat l’espolsada (…) que, des de la darreria del segle XVIII, va prendre el qualificatiu de ball de les gitanes (…), hereva d’anteriors manifestacions del ball de plaça”. Amades en relaciona l’origen amb les mascarades medievals i les festes saturnals i les Lupercals romanes. A parer seu, la denominació de “ball de gitanes” potser es deu al fet que les dones duien uns vestits estampats molt cridaners, elaborats a partir dels retalls sobrants i flors collides del bosc, per ser un ball festiu i de moviment i per l’ús de castanyoles. Segons una descripció de Maspons i Lebrós, les noies duien un mocador a les espatlles “a lo gitanesc”. El folklorista Aureli Capmany, director de l’Esbart Català de Dansaires l’any 1909, parla també de les noies que sortien de fàbrica per anar a assajar i anaven “brutes com gitanes”. Gonzalo Montaño, de la Fundació Secretariat Gitano, explica que “sempre ha estat present a la nostra societat la romantització de la vida gitana a través d’una relació d’amor-odi que idealitza els gitanos com persones lliures que viuen al camp i són felices”. I afegeix que “vestir com gitanes i viure a lo gitano uns dies és comú a moltes festivitats peninsulars, com les romeries d’El Rocío i les ferias d’Andalusia”.
L’impuls pel ressorgiment del ball de gitanes té origen l’any 1970, quan Albert Sans, de l’Esbart Dansaire de Rubí, va recuperar una coreografia per ser interpretada en escenaris. Sant Esteve de Palautordera, Sant Celoni i Llinars del Vallès van ser els primers pobles a recuperar la dansa al carrer, a principis dels vuitanta. Des d’aleshores s’ha ballat cada any, amb excepció del 2021. El gran impulsor d’aquest model fou el ballarí i pedagog musical Joan Serra, deixeble d’Albert Sans, que, després de traslladar-se de Rubí al Baix Montseny, ajudà les colles de Sant Esteve i Sant Celoni a recuperar danses i partitures antigues i a coreografiar-ne de noves. Després, també ajudaria a muntar les dansades en altres municipis. “Quan vam recuperar el ball, el què ens van ensenyar els vells del poble era un vals i una polca”, recorda Enriqueta Amadó. “Ha evolucionat molt des d’aleshores. Sobretot amb el nombre de participants”. A Sant Celoni, l’any 1981, van participar catorze parelles en el ball recuperat i avui en dia en són més de 200.
Un ball viu
Després de ballar uns quants anys a Sant Esteve i a Sant Celoni “per aprendre”, Carles Masjuan va impulsar l’any 2008, amb el suport de l’esbart, la primera comissió de gitanes a Granollers. Avui dia, funciona amb autonomia i aplega una cinquantena de parelles. “Hi ha molta gent jove i això és fantàstic”, explica Carles Masjuan. La clau de l’èxit, diu, és “que demana un compromís relatiu, alguns assajos de novembre a gener, i si no balles tan bé, és fantàstic igualment, la idea és gaudir”.
“Ara ja no parlem de ‘gitano’ o ‘gitana’ sinó de ‘posició de dins’ o ‘de fora’ i ser en una o l’altra és independent del gènere o la roba”, explica Nacho Ferrer, de Sant Cugat
Nacho Ferrer, membre de la Comissió de Gitanes de Sant Cugat del Vallès, explica que “fa cinc anys vam redissenyar el ball de la noia per fer-lo més equiparat, i ara ja no es parla de gitano o gitana, sinó de posició de dins i posició de fora i ser en una o l’altra, o la roba que es dugui és independent del gènere”. A Rubí, la ballada de gitanes s’ha acabat convertint en una de les festes més importants de la ciutat i aplega multitud de dansaires. Totes les escoles primàries fan tallers de dansa i participen del galop d’entrada a plaça. L’èxit de la festivitat ha fet que sorgeixin colles exclusives de joves (menors d’edat), com la Colla de Joves de Sant Esteve o la Colla del Filferro de Sant Celoni.
Un nom per a moltes danses
A part de les vallesanes, en altres contrades, com el Camp, el Penedès i el Garraf, el què es coneix com a ball de gitanes és una dansa processional ballada per la festa del Corpus i la Festa Major. Consisteix en un ball de cintes que les dansaires trenen al voltant d’un pal aguantat per un estaquirot i inclou un ball parlat, on entre dansa i dansa es reciten versots satírics que repassen l’actualitat. Apareix per primera vegada documentat l’any 1577 a la ciutat de Tarragona. Al País Valencià, aquesta dansa amb cintes es coneix com a Ball de la Carxofa o de la Magrana, i se’n troben colles a Alcoi, Morella, Silla o a la ciutat de València. També es balla a Algemesí (la Ribera Alta) durant les Festes de la Mare de Déu de la Salut, que l’any 2011 van ser declarades patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco.
