Helen Torres va nàixer a l’Uruguai, es va criar a l’Argentina i resideix a Catalunya des del 1991. Va estudiar Ciències Polítiques i es va especialitzar en Sociologia. El seu treball parteix del feminisme, l’anticolonialisme i de l’articulació entre llenguatge, art i polítiques. Especialitzada en el pensament de la zoòloga i filòsofa Donna Haraway, ha dut a terme traduccions d’obres seues com el Manifiesto Chthuluceno desde Santa Cruz o Seguir amb el problema (Consonni, 2020), i ara es troba immersa en la traducció de Manifiesto cyborg. És a partir d’aquest treball que ha desenvolupat un marc teòric sobre gènere i diversitat funcional, narratives espacials i llibres col·lectius. Torres practica intervencions i narratives sonores, coordina tallers de fabulació especulativa, així com tallers de lectura performativa.
Com abordes la idea de l’amor per mitjà de la lectura dels teus textos?
Reflexione sobre les relacions afectives i com pensar l’amor si ens considerem simbiòtics, com tots els organismes. Ja saps que soc molt fan de Donna Haraway i ella ens diu que ningú viu per si sol, que tothom viu en un lloc i que tots els organismes estan interrelacionats. Si tenim en compte l’amor des d’aquest punt de vista, se’ns amplien un munt de possibilitats, com serien les relacions multiespècie, però també ens permet pensar com és l’amor entre humans, no sols entre éssers no-humans. En l’article “L’amor en temps de Fakebook”, no parle de la simbiosi, sinó que l’aborde a partir d’una experiència col·lectiva en el postporno, tot un replantejament de la sexualitat, de la representació de la sexualitat, de les relacions amoroses… Però la meua sensació és que no arribem a parlar de l’amor i repetim moltes coses de la normativitat. Ens carreguem la parella, però no del tot; continuem sent geloses, però no treballem la gelosia… Llavors, al final, sents un gran abisme emocional, perquè no tens el coixí o el recer de les relacions familiars, en el sentit sanguini, i “l’altra família” és molt difusa. Aquest text forma part del llibre Transfeminismos (Txalaparta, 2013), que fou una convocatòria a una sèrie de persones activistes i pensadores que es podrien considerar part del col·lectiu. L’encàrrec que van fer-nos era un intent de definir què és el transfeminisme, però en aquell moment el moviment encara estava naixent, per la qual cosa no sabíem què era. Cadascuna podia escriure sobre el que volguera i jo vaig escriure sobre l’amor, com una carta oberta a les amigues. En un altre text, “El llamado del Chthulu. Artes de los afectos y políticas cotidianas”, aquest moviment ja no existia com a tal, han passat uns anys i jo ja estava treballant amb l’obra de Donna Haraway i començava a pensar en l’amor des d’un altre lloc, no sols en l’amor entre humans o l’amor queer, amb tanta etiqueta, sinó més aviat a posar la mirada o l’interés en les relacions, el que em pareix una eina política fonamental per a canviar el món.
El llenguatge és imprescindible en el teu treball, el qual afirmes que és una tecnologia de codi obert que genera realitat. Com ho fem?
El llenguatge sempre està generant noves realitats. Aquesta pregunta és un parany, perquè cada vegada que parlem estem reproduint o generant una realitat. Per exemple, el llenguatge binari o el masculí universal és un tipus de llenguatge que, com sabem, anul·la tota mena de diferències, unifica, uniformitza i deixa fora al no-normatiu, tot el que no siga l’home. Com es pot hackejar això? Ja s’està fent, i no sols canviant el llenguatge. Per a mi, el llenguatge en femení o en masculí, o imposar la e, és un parany, perquè quan algú intenta imposar maneres de parlar ja està discriminant. Sembla que el llenguatge haguera d’anomenar-ho tot i la qüestió amb el llenguatge és que no anul·le la diferència i no que intente representar-ho tot en totes les circumstàncies. Jo, en el meu treball com a traductora, em trobe molt amb aquest problema. En els meus mateixos textos intente no utilitzar mai el masculí genèric, parle amb verbs, amb accions… Com menys substantius fas servir, menys adjectius necessites. O parle de persones, de gent… Però quan traduïsc he d’utilitzar el masculí universal. No cal pretendre que totes les identitats càpiguen en una definició, sempre hi ha alguna que queda fora o una que fins i tot no ha sorgit, que llavors arriba i sent que ningú l’està anomenant.
Amb relació al llenguatge, vas treballar un taller anomenat “Ficcions sòniques”, que reflexiona al voltant de la violència. Com opera el poder, siga polític, colonial o patriarcal, a través d’aquesta violència?
“Posar la mirada en les relacions em pareix una eina política fonamental per a canviar el món”
Jo amb violència em referia, per exemple, a quan, en els vaixells negrers, els esclaus no podien parlar, només podien cridar. També, al llenguatge que parlaven entre elles les persones esclavitzades, que es denominava speak sounds, “sons de la parla”, ja que no era considerat ni un llenguatge perquè a elles no les consideraven persones. A això em referisc quan parle de violència del llenguatge, perquè no hi pot existir la possibilitat de comunicació. D’altra banda, hi ha la violència sonora. Per exemple, ara mateix estem atordides. Viure en una ciutat és viure en un atordiment. No sols com ens atordeixen certs sons sinó també què no ens deixen escoltar i això ho hem sabut també gràcies al confinament. Ningú pot negar que l’absència de soroll de la maquinària humana ens va mostrar un món que no coneixíem, ni qui viu a la muntanya. Jo crec que ací està molt clar què és la violència sonora i com poder utilitzar-la. Un altre exemple serien les forces de l’ordre, que compten amb eines que produeixen sons estridents, això és una tortura. I si existeix tot això, també existeix tot el contrari: com utilitzar el so justament per a generar altres formes, altres realitats. Quan parle de so, parle d’altres maneres de percebre la realitat. Hi ha una cosa anomenada ocularcentrisme, que és propi de la cultura occidental i sosté que el coneixement parteix de la mirada. La mirada és la percepció hegemònica, tot passa per ella, fins al punt que el sinònim de pensar és reflexionar i una reflexió és una metàfora òptica. Jo treballe molt amb la idea que s’utilitzen altres metàfores òptiques com, per exemple, la difracció, que ja no és el reflex mateix d’una cosa.
També has treballat molt entorn del concepte fabulació especulativa, que consisteix a utilitzar la ficció per a imaginar possibles realitats futures. Què és el que generen aquestes ficcions en les persones? Creus que la construcció de realitats fictícies ajuda al fet que aquestes puguen donar-se realment en un futur?
“Quan parlem de ‘fabulació especulativa’ parlem de replantejar-nos el present”
Hi ha un llibre de Marge Piercy anomenat Dona al límit del temps que està escrit en 1976 i que en 2006 es va reeditar amb una actualització, perquè les utopies que hi havia en aquells temps eren molt diferents de les que hi ha ara. Piercy escriu un pròleg en el qual ens diu que les utopies serveixen per a poder pensar cap a on volem anar i que, si no podem ni imaginar un altre futur, com canviarem el present. Per tant, la utopia és necessària per a poder imaginar altres mons possibles. Amb la fabulació especulativa cal tindre molta cura, perquè s’ha posat molt de moda i és molt perillosa. Aquest concepte el comencen a treballar Donna Haraway i la filòsofa belga Isabelle Stengers. La idea de la fabulació especulativa no és pensar futurs per a evadir-nos, sinó per a poder pensar en el present. Per exemple, l’exercici que fa Margaret Atwood en El conte de la serventa és extrapolar una idea del present cap al futur, però aquest exercici és molt diferent: consisteix a inventar mons que no existeixen per a pensar en altres formes possibles que en l’actualitat no són reals en absolut, però que no tenen perquè no poder ser un somni. Ara, aquest concepte s’ha posat de moda durant i després de la pandèmia. Si els discursos apocalíptics ja trepitjaven fort, amb eixa situació era molt difícil que no s’hi posés, perquè no podíem pensar en el futur. A més, vivim en l’era del progrés i tots hem sigut educats amb l’ideal del desenvolupament i que anar cap avant, avançar, significa millorar. I no té per què ser així. Pareix que quan parlem de futur parlem de seguir avant. En canvi, quan parlem de fabulació especulativa parlem de replantejar-nos qüestions del present.
De Donna Haraway prens la metàfora del cíborg. El Manifiesto cyborg rebutja els límits rígids, no sols en les construccions de gènere sinó també aquells que separen l’humà de l’animal i l’humà de la màquina. Creus que la societat està preparada per a aquesta ruptura identitària?
“Les polítiques no haurien d’utilitzar la identitat com una jaqueta de força, sino com un escut”
Haraway escriu Manifiesto cyborg per encàrrec, perquè definís com haurien de ser dins del socialisme les polítiques feministes. En aquell moment, als EUA, als anys vuitanta, hi ha un moviment molt important en el feminisme que consisteix en el retorn a la naturalesa i l’oposició a la tecnologia. En canvi, Haraway diu que la naturalesa ja no existeix. Jo crec que les polítiques no haurien d’utilitzar la identitat com una jaqueta de força, sinó com un escut. Com és el cas de les TERF [en anglés, feminisme radical trans excloent], que afirmen que una dona no és feminista perquè va nàixer amb penis i això em sembla feixista. Justament perquè les polítiques identitàries sempre han reforçat les diferències com a separacions i no com a ponts.
Tu mateixa afirmes que no ets artista ni creadora, que només provoques determinades maneres de pensar. Però no és aquesta provocació, aquesta generació de pensaments, per mitjà dels teus textos, els teus tallers, les teues performances, una forma de creació en si mateixa?
Molta gent no està d’acord amb mi, però el que realment he sigut sempre, des del dia que vaig nàixer, és una militant, una activista. A mi el que m’interessa és la política. El que faig és utilitzar les eines que tinc i, probablement, si no haguera nascut on vaig nàixer, no faria les coses que faig, i si no fora dona, tampoc. Les trajectòries vitals es van formant a través de tota una sèrie d’entramats i no ets tu qui està decidint quins, per això dic que no soc artista. Sí que podria dir que soc sociòloga. He treballat molt com a investigadora i conec les eines. Realment, va ser la sociologia la que em va portar a ser artista o a no ser-ho. Jo treballe en els museus i faig tallers perquè és el mitjà que he trobat, però no ha sigut una decisió premeditada. També m’agradaria dir que soc escriptora, però no puc dir-ho perquè no puc practicar-ho, encara que si no fora tan precària, em dedicaria a temps complet a l’escriptura i a la traducció. Per això, quan dic que no soc artista és realment una provocació política i, al mateix temps, una mostra de respecte cap a la gent creadora.
Com et relaciones amb un espai artístic institucionalitzat com és el museu?
No forme part de cap col·lectiu, crec que l’activisme de l’assemblea i el carrer restringeix, com la institució
Jo vaig als museus perquè em criden des dels museus, si em cridaren de les esglésies i em deixaren fer el que vull, també hi aniria, igual que també he treballat amb ajuntaments i altres institucions. El que jo reivindique, com a activista, és que no és imprescindible acudir a assemblees, acudir a manifestacions o formar part de col·lectius. Jo no forme part de cap col·lectiu, pertanc a una xarxa immensa que s’estén més enllà de l’Atlàntic, amb persones que ni conec, i em sent en una comunitat. Crec que l’activisme de l’assemblea i el carrer restringeix, igual que ho fa la institució. És un luxe per a mi treballar en museus i tindre l’oportunitat de redefinir l’art i no deixar-lo en mans del negoci.
