És possible posar en escena el suïcidi i les seves conseqüències al Teatre Nacional de Catalunya sense victimitzar-lo ni romantitzar-lo.
Ho demostra Harakiri, de Les Impuxibles, una obra en la qual tornen a destacar el rigor, els dots musicals de Clara Peya, que es mou entre la carícia i la distorsió, intermitent com els pensaments que no diem, i la magnificència coreogràfica d’Ariadna Peya, que ens recorda que la prevenció és una dansa col·lectiva que no funciona sense l’altra. També l’escenografia, aparentment senzilla, però dinàmica, que evoluciona amb el conjunt des de les alçades.
Malgrat que perd ritme a mesura que avança i que no assoleix la intimitat corprenedora de les obres anteriors de la companyia, resulta necessària: cal parlar sense eufemismes de la salut mental, el dolor i la mort, que tant espanten la nostra happycràcia, i qüestionar-nos per què les responsabilitats es poden convertir en una gàbia, i nosaltres, en animals domesticats que obliden que un dia van ser salvatges.
