Conversem amb integrants de Regularización Ya, moviment conformat per col·lectius migrants i antiracistes autoorganitzats que impulsa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per la regularització de les més de 500.000 persones en situació administrativa irregular a l’Estat espanyol a causa de la Llei d’Estrangeria. Tenen l’objectiu de superar les 500.000 signatures de persones amb Document Nacional d’Identitat (DNI) espanyol per fer realitat aquesta acció de democràcia directa. Membres de tots els territoris on treballa la plataforma s’han trobat a Barcelona i ens regalen una hora llarga de conversa a l’Àgora Juan Andrés Benítez, espai emblemàtic dels moviments migrants i antiracistes a la capital catalana.
Per començar, com sorgeix Regularización Ya?
Marita: De la demanda històrica pel reconeixement ple dels nostres drets. Després de l’estat d’alarma el 2020, ens organitzem diferents col·lectius antiracistes i migrants, com a subjectes polítics per liderar i encapçalar una lluita des de tots els territoris d’Espanya.
Rebeca: Venim d’una llarga història de construcció col·lectiva per una política diferent de la que construeix l’elit al govern.
Edith: El que ens diferencia de qualsevol altra entitat és que som les persones racialitzades qui aixequem la veu. Les que sempre estem sota el paraigua de l’assistencialisme i la invisibilització, o sols com objecte d’estudi sense veu, aquí diem “tenim resistència i lluita pròpies”. Es reconeix el treball d’anys de defensa dels drets de les que són invisibilitzades, explotades i abusades per beneficiar a la societat espanyola.
“Som un moviment de base, sense estructura econòmica. Hi ha moltíssimes organitzacions que guanyen pressupostos en nom dels migrants i cap ha fet mai tot el que la plataforma hem fet en dos anys”
Lamine: Està esdevenint una marca social, símbol de la lluita antiracista. Som un moviment de base, sense estructura econòmica. Hi ha moltíssimes organitzacions que guanyen pressupostos en nom dels migrants i cap ha fet mai tot el que la plataforma hem fet en dos anys.
Per què impulsar una regularització urgent arran de la crisi originada amb la Covid-19?
Hilda: Les persones en situació administrativa irregular (SAI) es troben en una vulnerabilització de drets per part de l’Estat. La Llei d’Estrangeria exclou l’accés a drets bàsics i fonamentals. La pandèmia és una circumstància crítica, ens interpel·la per organitzar-nos i articular-nos a escala estatal. És històric.
Lamine: Era un moment de pànic, d’urgència. Primer vam impulsar una Proposició No de Llei (PNL) en pro de la regularització durant el confinament. Ho vam iniciar persones i col·lectius que no ens havíem vist mai, que ens trobarem rere una pantalla a reunions de tres hores diàries. Un treball molt dur.
Hilda: Hi havia regularitzacions a Itàlia o Portugal, exemples que agafem amb pinces. La nostra proposta és molt més àmplia, sense condicions. Malgrat que la Llei d’Estrangeria espanyola posa traves constants i no està construïda pels drets de les migrants, sinó per altres finalitats… Malgrat tot, l’usem per impulsar una regularització extraordinària.
Rebeca: On hi ha crisis, esquerdes, allà ens infiltrem, subvertim l’ordre establert. Al confinament, la nostra supervivència no era fer ioga o zumba a casa. Va ser veure la forma de reconèixer el nostre valor col·lectiu i social, amb les poques eines que teníem.
Vau portar la Proposició No de Llei de la regularització al Congrés dels Diputats, però, tot i això, no es va respondre a la realitat de les migrades.
Vicky: Per primer cop arribava al Congrés una PNL íntegrament redactada per col·lectius migrants i antiracistes. Es va rebutjar pel PSOE i les forces polítiques de dretes.
Edith: En l’estat d’alarma, el govern espanyol va treure un eslògan que deia “per no deixar ningú enrere”, però des del minut zero sabien que deixarien fora les més de 600.000 persones sense papers. Dos anys més tard, estem igual. Gent que realment necessitava suport, no el va tenir. Ara que entrem en una suposada normalitat, no ha canviat res! Mai es va pensar en elles, continuen les polítiques d’abusos i d’opressió. Era màrqueting.
“En l’estat d’alarma, el govern espanyol va treure un eslògan que deia “per no deixar ningú enrere”, però des del minut zero sabien que deixarien fora les més de 600.000 persones sense papers”
Vicky: Les opressions s’han aprofundit. Per exemple, amb la irregularitat sobrevinguda [al confinament] per no haver-se agilitzat els tràmits d’estrangeria. La gent que anomenaven “essencials”, pel treball a primera línia durant l’estat d’alarma, segueix fora del sistema de protecció social.
Edith: Eren essencials per mantenir els privilegis d’altres. Treballadores de la llar i de les cures, temporers, netejadores a carrers i hospitals… no importa en quines condicions fem aquestes feines. Si són dignes per viure o si estem sense casa.
Què demana la ILP?
Vicky: És el nostre segon assalt al Congrés. Com que una ILP no pot contradir lleis orgàniques, i la Llei d’Estrangeria ho és, reclamem una norma transitòria, similar a les regularitzacions fetes prèviament a l’Estat espanyol.
Per tant, és possible, malgrat la negativa estatal.
Vicky: Vam preguntar per escrit a la Comissaria d’Interior de la Unió Europea, Ylva Johansson, si hi ha impediments [supranacionals]. Va respondre, mesos després: el pacte europeu no restringeix a cap país la possibilitat de regularitzar segons les seves lleis d’estrangeria. L’espanyola ho permet en situacions extraordinàries, com una crisi sanitària global. Vam elevar-ho a l’Alta Comissionada de Drets Humans de l’ONU, Michelle Bachelet, i esperem que insti al govern espanyol a complir-ho. Alhora, el 2021 vam arrencar la ILP amb Ciudadanía Global i Esenciales. Si el PSOE ja va fer quatre regularitzacions, i el PP altres cinc, no és que no es pugui. Es veu amb l’acollida a la població ucraïnesa: ha estat urgent, facilitadora i sense condicions. Té les mateixes característiques que la que impulsem. El govern ens ha recollit les demandes, però només les aplica a Ucraïna! (riures)
Hilda: Celebrem que ho faci. El que volem és que no siguin decisions selectives, sinó àmplies.
Precisament us volia preguntar per la contradicció entre l’abordament de la crisi de refugiades d’Ucraïna, en comparació amb les darreres dècades de polítiques frontereres europees.
Hilda: És necropolítica, la idea que determinats cossos o procedències són dignes de morir o de viure. Per què uns refugiats o refugiades tenen a l’abast tots els mitjans i tan ràpidament? Deshumanització, d’una banda, i sobreprotecció per l’altra. La política fronterera és una construcció social, fonamentada en preceptes profundament racistes. A Europa, hi ha lleis que legitimen dissuadir amb tanques i concertines que arribi gent per la Frontera Sud, que acaba morint en el trajecte a Canàries.
Vicky: Són més de trenta anys vulnerant drets. Tota la indústria que existeix al voltant, “les màfies”, les genera la Llei d’Estrangeria. L’Estat és la principal màfia.
Hilda: I no és el mateix un cos negre o racialitzat demanant signatures. Hi ha hagut companys agredits per la policia. De nou, la llei fonamenta la criminalització constant.
“Volem que tothom tingui dret a treballar, viatjar i viure on vulgui. Moltíssima gent agafa el seu passaport i va als nostres països d’origen sense problemes”
Lamine: Europa està acostumada a solucions violentes: deportacions, blindar fronteres… Mai pensa en solucions socials. Quins interessos tenen els governs en permetre l’explotació de la societat migrada? No sols no volen que tinguem papers, volen eliminar-nos. Deixen que moltíssimes persones negres o africanes morin al mar. Poden evitar-ho. Volem que tothom tingui dret a treballar, viatjar i viure on vulgui. Moltíssima gent agafa el seu passaport i va als nostres països d’origen sense problemes.
Com va la campanya, pel que fa a signatures?
Silvana: Hi ha més de 300 punts fixos de recollida a tot el territori de l’Estat espanyol. Superem les 142.000 signatures i, pels plecs repartits a persones o organitzacions, hi ha compromís de recollir més de 500.000. En necessitem de sobres, per si hi ha duplicades o no vàlides. Tenim fins a finals de setembre.
Rebeca: Són processos d’autoorganització a 23 territoris, encapçalats per les migrades. Cal que molta altra gent que treballa i viu vinculada a processos d’interculturalitat, diversitat, feminisme, antifeixisme, drets de la infància… posi cos, estructures i privilegis al servei d’aquest procés. Que no només se sumi a les consignes, sinó que aconsegueixi firmes.
Marita: Hem d’arribar a les persones blanques, espanyoles, amb DNI. Que se sensibilitzin amb una situació molt dura, molt crua, que no coneixen i tampoc els interessa conèixer, perquè és una societat summament racista. Demanem 500.000 firmes per a 500.000 persones en situació administrativa irregular (SAI). Un 60% són dones. Es parla d’un feminisme que dona suport a les dones, però les dades són realment dures, no? Les migrades som les més exposades. I una altra dada: és menor d’edat una de cada tres persones en SAI. Permetre-ho hauria de fer vergonya a la societat espanyola. És una oportunitat històrica. És una necessitat de totes, no sols de les migrants!
Voleu canviar la societat d’arrel.
Vicky: Sí. Un canvi de paradigma, no només en les polítiques migratòries, sinó també en les socials. L’absència d’aquestes condemna a la infravida. Exigim canviar les regles del joc del sistema per justícia social, no per caritat.
Edith: No és sols tenir un plàstic. És tenir el dret a tenir drets.
M’imagino que la regularització és un primer pas. Com dieu, un plàstic no tomba el racisme estructural.
Edith: No, per descomptat. Hi ha milers de persones que fa dècades que viuen aquí i encara pateixen batudes racistes, deportacions, maltractaments, abusos policials… Aquesta barrera no es destrueix amb una targeta de residència. Per això la ILP es construeix a través de les migrants, però en aliança amb qui pot signar i fer el canvi pel qual lluitem.
Hilda: Implica escandalitzar-se pel que els hi passa a les jornaleres a Huelva o a Lepe, internes, manters, treballadores sexuals… No fragmentar en ciutadans de primera i de segona.
Marita: Un canvi real es fa amb polítiques antiracistes.
Hilda: A València, el 8M teníem el lema “Ara que estem juntes, aliances antiracistes”. Entenent-les com anàlogues a les feministes. Al nostre univers simbòlic, no les podem separar de les narratives, reivindicacions polítiques i formes de resistir contra les violències sistèmiques.
Calen aliances antiracistes compromeses, doncs?
Vicky: Cal que bategui l’antiracisme al cor de l’antifeixisme.
Hilda: Hem contactat els sindicats, per l’1 de maig. O bé a València, als pobles petits que les majors només parlen valencià, calen intermediaris del teixit municipalista que ja tenen legitimitat. Posar el cos implica posar les energies.
Edith: Aquests aliats coneixen millor les pors a tombar. L’efecte crida, que és totalment fals. Hi ha molts mites que dissuadeixen la gent de signar.
“És cabdal transversalitzar lluites. Que el discurs clar i potent del moviment migrant arribi a espais autòctons i blancs”
Grecia: És cabdal transversalitzar lluites. Que el discurs clar i potent del moviment migrant arribi a espais autòctons i blancs. Però, per exemple, les mobilitzacions per l’educació ens diuen que no és la seva lluita. La política institucional racista ens vol fer creure que el professorat no té res a veure amb una llei que regularitza migrants. Eduquen a infants migrants! Les seves filles van a escola amb les nostres. Com no ho entens, si estàs a una mani amb un cartell que diu “per la inclusió”? Hauria de ser superlògic, i ni tan sols es pot dialogar. S’ha de trencar fronteres, materials i simbòliques.
Silvana: Venim de territoris que van més enllà de com es plantegen les lluites aquí, tan individualistes, sectorials i quadriculades.
Heu trobat situacions així a les mobilitzacions del 8 de març? Que s’arraconin les reivindicacions migrants perquè “avui toca parlar de les dones”.
Grecia: Va passar al 8M, sí. Passa constantment. A Barcelona hi havia una manifestació amb l’eslògan “No a la guerra” d’organitzacions per la pau, gent internacionalista, etc. Vam demanar recollir-hi signatures. Primer ens van dir “és un altre tema” o “feu-ho, però no hi donem suport”. Òbviament, després van dir que havia estat un error. A banda, l’eslògan hauria de ser contra totes les guerres, el món n’està ple! Hi ha molts territoris en conflicte i molts dels desplaçaments forçats es deuen al colonialisme.
No sé si teniu espais per les cures, enmig de tot plegat.
Rebeca: És molt important, perquè el nostre teixit no es basa sols en política, sinó també en els afectes. Són el motor.
Marita: Tots els mecanismes d’opressió contra els cossos migrats són dolor. L’ús dels nostres cossos amb violència, física i psicològica. Els abusos quan migres. La deslegitimació de tota la teva vida prèvia. El racisme i el feixisme són sinònim de mort. Això se supera des de la política de l’afecte. Estimar-nos, abraçar-nos, solidaritzar-nos. El moviment antiracista té un fort component artístic, creatiu, celebratori.
Silvana: És una lluita per la vida. Resistim i no marxarem. La ILP és un de tants camins que caminarem juntes.
