“Deixeu d’afirmar i jo deixaré de negar”. Aquesta cita de Sébastien Faure a 12 pruebas de la inexistencia de Dios és per, des de la confirmació prèvia del nostre ateisme, deixar clar que les paraules que venen a continuació no tenen a veure amb les creences o la manca d’elles de cadascú, sinó amb la (les) religions organitzades.
Entenem aquí com a religió organitzada la que té una superestructura que dirigeix de forma única, suprema i decisòria en tots els àmbits: des de l’econòmic fins al de la doctrina als seus adeptes… i als altres.
Ni tan sols ens caldria fer la crítica a la religió organitzada des d’una visió llibertària. N’hi hauria prou amb fer-ho des de l’arqueologia i la història. Si mirem enrere, pocs són els desastres que no s’han basat i justificat en i amb la religió. De fet, en algun cas, directament es diu així, com les guerres de Religió que van abatre Europa.
Hi ha diverses religions organitzades i totes tenen la veritat absoluta i superior, amb tota lògica, atès que emana d’un déu. Com deia aquell acudit, la diferència entre un creient i un ateu és que el segon va, per no creure, un déu més enllà que la resta.
Parlarem aquí de la religió organitzada més propera a nosaltres, l’Església catòlica, no per amor a la resta, sinó perquè la coneixem millor i ens afecta i ha afectat històricament.
La por a la mort i al no-res, la recerca de consol i respostes davant les desgràcies de la vida, han posat al món sota la religió, l’han deixada entrar a la darrera frontera del poder, la seva ment, la seva consciència, i sobre aquesta base, que torna al fidel altres pors i amenaces, s’ha creat la superestructura esmentada.
Una qüestió insultant és l’apropiació de valors humans universals com a pertanyents només a l’Església. No dubtem de l’existència de bones persones, justes i solidàries, en el catolicisme… Ho serien igual en qualsevol altre lloc, no és el seu patrimoni.
Ni tan sols ens caldria fer la crítica a la religió organitzada des d’una visió llibertària. N’hi hauria prou amb fer-ho des de l’arqueologia i la història. Si mirem enrere, pocs són els desastres que no s’han basat i justificat en i amb la religió
Les raons que l’Església SA, no sigui una bona idea per a la societat ens portarien a escriure una enciclopèdia, així que només donarem un cop d’ull al voltant de la qüestió. Sempre al costat del poder (l’ONU afirma que, en el cas de la Guerra Civil espanyola i la repressió subsegüent, l’Església fou col·laboradora necessària), d’un “feminisme” que crec que no ens cal ni definir, responsable en gran part de l’obscurantisme històric de l’Estat, immatriculant a tort i a dret (és a dir, quedant-se amb béns que serien, per exemple, dels fidels com a comunitat, segons pròpies normes anteriors), fugint dels impostos, tenint l’Estat com a recaptador (a les dues caselles), cobrant de l’Estat i mantenint privilegis a través dels concordats, impedint l’apostasia –deuen cobrar per peça… No, no oblidem la pederàstia, el que passa és que es tracta d’un tema tan bèstia que fa de pantalla a tot l’anterior, per això ho hem deixat com a colofó.
També és tradicional que intenti imposar les seves normes “morals” i inclús rituals als no-creients o a qui sigui, demanant un respecte que no tenen pels altres, segurament derivat del poder sempre exercit.
Resum: no ens cal l’Església per res, i òbviament no com a eina organitzativa. És una trampa amb interessos propis des de l’inici. Com a éssers humans som prou capaços d’organitzar-nos, sense indicacions superiors, i anar endavant amb el suport mutu, pensant per nosaltres mateixos i teixint les convivències pròpies.
