Quatre persones assassinades i milers de ferides durant la marxa commemorativa de retorn del poble palestí el cap de setmana. A una setmana de les eleccions parlamentàries a l’Estat d’Israel, on s’ha fet una campanya mofant-se del feixisme mentre es bombardejava més d’un centenar de vegades Gaza, segueixen els atacs de forma indiscriminada i el silenci de la comunitat internacional davant la massacre de la població palestina. Entrevistem Carles Bover, cineasta mallorquí, guanyador d’un Goya, amb Julio Pérez del Campo, pel curtmetratge documental ‘Gaza, una mirada a los ojos de la barbarie’. Després de l’anomenada Operació Marge Protector de 2014, els cineastes van viatjar a Gaza per mostrar l’efecte d’un dels atacs més mortals de l’Estat israelià cap a la població palestina, on les principals víctimes van ser infants. Bover és a Barcelona convidat pel BDS Catalunya, Comunitat Palestina de Catalunya i la Coalició Prou Complicitat amb Israel, per fer una mostra-col·loqui del documental.
Com vau escollir aquest tema per fer un projecte, d’on sorgeix el curtmetratge de Gaza?
Julio Pérez del Campo, codirector del documental, i jo vam coincidir en un màster documental a Madrid, ell és de Talavera de la Reina i jo de Mallorca. El 2014 va ser el mateix any del gran bombardeig a la Franjar de Gaza per part de l’exèrcit d’Israel. Vam conèixer l’agressió arran dels mitjans de comunicació generalistes i no teníem molta més informació del conflicte, a banda del que podíem trobar a mitjans alternatius. Mesos després d’aquell estiu, vam conèixer Manu Pineda, brigadista internacional que era allà durant el bombardeig i ens va mostrar tota una sèrie de testimonis, vídeos i imatges, que d’alguna manera reflectien una realitat que per a res va ser la que havíem vist als mitjans de comunicació més convencionals. Va ser una realitat que ens arribava esbiaixada i quan van deixar de caure de les bombes, van deixar d’explicar què passava allà. Per tant, tota la situació de postguerra i tota la realitat que estaven patint no s’estava comunicant. Per nosaltres, va ser important anar-hi per donar veu a totes aquestes històries i vulneracions de drets humans que segueixen succeint quan no cauen bombes.
Com us hi vau apropar, quin tipus de producció i documentació prèvia vau fer?
Tota la feina prèvia va tenir gran part d’improvisació perquè només faltava un mes per anar cap allà, vam anar a Gaza amb una brigada anomenada UNADIKUM, que fan d’escuts humans entre els soldats i els agricultors perquè els soldats no els hi facin malbé la terra o els disparin. Si hi ha presència internacional van amb més compte quan disparen. Nosaltres volíem mostrar aquesta realitat quan no hi havia bombes, la realitat del bloqueig imposat per Israel i la constant repressió, també la feina dels brigadistes. Una setmana abans de partir, van tancar la nostra via principal d’accés a Gaza, el pas de Rafah des d’Egipte, i vam canviar tots els plans. Vam entrar com a turistes des d’Israel, però brigadistes com Manu Pineda tenien l’entrada totalment vetada. Vam estar molts dies esperant l’accés a Gaza als territoris palestins ocupats.
Al curtmetratge mostreu moltes realitats del que passa a Gaza. Veiem la història d’un agricultor que explica com l’exèrcit israelià li destrossa les terres, una dona a qui van assassinar la seva filla, en cadira de rodes, a sang freda, i un altre cas dels efectes de les bombes i les agressions en les criatures. Només és una part de tot el que passa allà. Com vau triar les històries?
Tot el que vam gravar va ser durant aquells dies amb l’ajuda d’activistes, persones locals i organitzacions als camps. Ens van guiar per mostrar unes històries concretes que representen la realitat de Gaza. Al principi no teníem molt clar com estructurar-ho, però vam voler mostrar la diversitat d’històries de resistència i de vulneracions de drets que s’estan produint. Des de l’agricultor que resisteix per mantenir les seves collites, les barriades d’edificis destruïts pels bombardejos, la dona que explica detalladament com l’exèrcit israelià va assassinar la seva filla, la situació dels hospitals davant la manca d’infraestructures fins a l’efecte d’aquesta violència en els infants.
Al curtmetratge feu un guió que eleva la tensió i la percepció de violència extrema a través de les històries. Per què ho vau fer així?
“No es tracta d’una guerra o d’un conflicte, hi ha un agressor clar i una víctima. I també vam comprovar, a través de les dades del bombardeig del 2014 i els informes de vulneracions de Drets Humans, que una de les principals víctimes van ser els infants, van ser un clau objectiu”
No ho vam cercar, és una realitat. No es tracta d’una guerra o d’un conflicte, hi ha un agressor clar i una víctima. I també vam comprovar, a través de les dades del bombardeig del 2014 i els informes de vulneracions de Drets Humans, que una de les principals víctimes van ser els infants, van ser un clau objectiu. Hi va haver moltes criatures assassinades, moltes criatures que van quedar orfes i amb traumes psicològics per haver patit aquesta violència, també bombardejos a hospitals o escoles, objectius militars que de cap manera tenien a veure amb les cèl·lules de Hamàs, com ho pintava Israel quan justificava els atacs.
Com va ser la tornada amb tot el material gravat, el procés de muntatge i de difusió de la pel·lícula?
Vam trigar un any i mig, dos amb el muntatge, perquè teníem molt material. El simple fet d’haver d’enfrontar aquestes històries i reviure-ho tot -perquè ho has viscut en primera persona i ja no tens un punt d’objectivitat, tries les històries perquè vols explicar la realitat que tu has vist-, és complicat. Un fet important va ser decidir el circuit més cultural per donar-li difusió, perquè sabíem que en aquest món de clics o de titulars, on les dades de morts es publiquen un dia i l’endemà ja les hem oblidat, el circuit de festivals, on gent que no està acostumada a aquests temes i els consumeixen d’una forma diferent, com a un producte cultural, tindria un impacte diferent, arribaria a més públic i tindria més recorregut.
Però també és una aposta política?
“El cinema té un objectiu que és l’entreteniment, però nosaltres contemplem el documental com una eina de transformació social. Quan fem un projecte, ho fem amb aquesta intencionalitat”
El cinema té un objectiu que és l’entreteniment, però nosaltres contemplem el documental com una eina de transformació social. Quan fem un projecte, ho fem amb aquesta intencionalitat. Teníem molt clar que volíem trencar el silenci, mostrar les conseqüències dels atacs de 2014 i fer veure que la propaganda que fa l’Estat israelià de cara a la comunitat internacional, amb la seva complicitat, s’ha de denunciar. Per això, el documental.
He llegit en moltes entrevistes que heu patit censura. La més recent va ser durant la programació del curtmetratge a la Parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid, quan l’Arquebisbat va suspendre la projecció per pressió de “la comunitat jueva”, segons diverses fonts.
Quan vam fer el documental ja sabíem on ens ficàvem, coneixem les pressions del lobby sionista, en qualsevol àmbit de la societat, també amb altres estats. El lobby sionista pressiona allà on pot. Ens havien preseleccionat la pel·lícula en un festival del Regne Unit, però com el Festival estava rebent subvenció de l’Ajuntament, que no volia difondre aquest tipus d’històries, ens van treure del Festival.
Quin Festival de cinema va ser?
No recordo el nom. Va ser un festival molt petit, però et poso més exemples: quan vam començar a fer difusió per sales més alternatives, molts encarregats ens van dir que dies abans havien rebut trucades de l’ambaixada d’Israel i de comunitats jueves per no projectar-la, perdó, convidant-les a no projectar-la. Moltes d’aquestes sales van projectar-la, però altres no… i realment no sabem si algunes sales ens van dir que no per pressions o per algun altre motiu. Amb el cas de Madrid, quan l’Arquebisbat va prohibir la projecció a la parròquia, va haver-hi molt ressò mediàtic i va crear un efecte totalment contrari. Van voler posar portes a un camp obert perquè ja estava a Youtube, i què va passar? Que es va multiplicar per mil el visionat.
Creus que el sionisme a l’Estat espanyol té molta influència?
El sionisme està fort a tot el món perquè al final quan es tracta de negocis, ocupa tota la globalitat. Però és veritat que el sionisme juga papers molt més importants a llocs com Alemanya, on és molt més greu que et titllin d’antisemita… Òbviament però, aquí també està quasi tot molt travessat pel sionisme, molts àmbits, i això ho hem comprovat en primera persona perquè ens han caigut pals de tot arreu. Ens han dit que fèiem apologia d’odi contra els jueus, i tot per defensar els drets humans i donar veu al poble palestí.
Què et sembla la campanya del Boicot Desinversió i Sancions a Israel (BDS)?
Crec que el BDS és una eina vital per denunciar tots els crims de guerra que està cometent Israel. Crec que és una campanya totalment pacífica, pocs moviments tenen aquesta força i aconsegueixen aquest impacte en les polítiques d’Israel, a qui no agrada gens que segons quin tipus de referents culturals es posicionen i l’assenyali com un Estat criminal que vulnera els Drets Humans. Els fa molt mal a la imatge que volen transmetre. Hi ha moltes maneres de combatre els crims d’Israel: donacions a entitats, difondre el que està passant, posicionar-se públicament. La del BDS és també molt legítima, tothom s’hi pot adreçar.
El 18 de maig se celebra Eurovisió a Israel i l’Estat espanyol hi participa. Quina responsabilitat tenen els artistes que estan participant en un festival organitzat per un Estat com aquest?
“Eurovisió és un acte més de la propaganda d’Israel, que es basa a mostrar-se al món d’una manera que res té a veure amb la realitat. D’alguna manera també volen amagar tota la vulneració de drets que duent a terme cada dia”
Eurovisió és un acte més de la propaganda d’Israel, que es basa a mostrar-se al món d’una manera que res té a veure amb la realitat. D’alguna manera també volen amagar tota la vulneració de drets que duent a terme cada dia. El fet que Espanya hi participi és una mostra més del silenci de la comunitat internacional, que decideix no posicionar-se. Però amb tot el que està passant, quan no et posiciones, ja comences a ser part del problema i ja estàs donant suport a Israel. Si cap estat diu res arran de la celebració d’aquest acte, estaran legitimant Israel perquè continuï organitzant actes esportius, culturals, etcètera, per tapar crims de guerra. Encara que l’ONU denunciï, segueixen les ocupacions, segueixen els assassinats, els bombardejos, una mena de genocidi contra el poble palestí.
Com vau arribar a ser candidatura dels Goya? No us va sorprendre que us seleccionessin i guanyar?
Va arribar al final, ja havíem voltat molt per petits festivals i projeccions privades. També havíem començat la difusió del projecte Gas the Arabs, on hem fet una ampliació de tots els testimonis que surten a Gaza. Però bé, quan va acabar la difusió, teníem “un segell” Goya, que ens va permetre presentar la candidatura el 2018 i va acabar amb la sorpresa: la preselecció. Vam aprofitar el focus mediàtic per difondre el llargmetratge Gas the Arabs i també per ampliar les xerrades i col·loquis. Crec que va ser una ampliació de públic, molta gent es va posicionar i ara ja coneix el conflicte des d’una altra perspectiva, que no va és la mirada dels mitjans generalistes. Per nosaltres, l’efecte Goya ha sigut molt real, teníem molt clar que les primeres paraules les dedicaríem a donar un missatge concís sobre la situació a Gaza i si creàvem polèmica, millor, perquè al final la gent s’ha d’adonar del que està passant. També vam dedicar unes paraules a denunciar la participació d’Espanya a Eurovisió. Va ser una part molt important el discurs per viralitzar la situació de Gaza.
Després dels Goya, us van arribar paraules de suport de les persones del món del cinema? Va haver-hi algun tipus de posicionament?
Moltes persones ens van donar l’enhorabona pel premi. Sílvia Abril i Andreu Buenafuente ens van donar l’enhorabona en primera persona no només pel premi, sinó també pel discurs. El discurs va tenir molt de suport i això es va notar.
Quin objectiu teniu amb el projecte Gas the Arabs?
“Gaza no té una ocupació militar, sinó que pateix una sèrie de bombardejos periòdicament, cada cert temps, a Cisjordània, la població sí que pateix cada dia vulneracions de drets més tangibles, amb els checkpoints, els controls, les colònies il·legals”
És una versió extensa de Gaza i també mostra la realitat dels territoris ocupats de Palestina. Vam gravar les imatges les setmanes abans d’entrar a Gaza. Mostra la realitat d’Hebron, de Jerusalem, de molts llocs on viuen assetjats pels colons de manera il·legal, l’exèrcit israelià els fa la vida impossible… és un retrat més ampli de la repressió que viu la població palestina. Així com la Franja de Gaza no té una ocupació militar, sinó que pateix una sèrie de bombardejos periòdicament, cada cert temps, a Cisjordània, la població sí que pateix cada dia vulneracions de drets més tangibles, amb els checkpoints, els controls, les colònies il·legals … Per exemple, Hebron és un lloc on la situació és terrible perquè veus com els colons els fan la vida impossible a la població palestina amb el suport de l’exèrcit. Vam conèixer la situació d’una família palestina que vivia al costat d’una colònia il·legal i la dona va patir diversos avortaments per les pallisses dels colons, com el seu marit havia perdut totes les dents per les pallisses, com els seus fills i filles patien agressions cada dia… Allà vam trobar una escola on els colons havien pintat en un mur: “Gas the arabs”. Ens va impactar un munt perquè fa referència al passat dels jueus i hi vam veure una connexió molt impactant.
Dediqueu el curtmetratge a una persona anomenada Hashem. Qui és?
Hashem és el pare de la família a qui em referia. Sis mesos després de les gravacions, vam rebre la notícia que havia mort en una manifestació a Hebron perquè l’exèrcit israelià va tirar gasos lacrimògens i va ofegar-se. Va ser una persona molt combativa, va lluitar molt per quedar-se a casa seva, encara que l’assetjaven cada dia. Reivindicava Hebron com la seva ciutat i vam dedicar-li el documental perquè per nosaltres va ser una persona molt, molt important.
Quin camí us queda per fer amb el curtmetratge Gaza?
De moment, difondre tot el que puguem el documental. Convidem la gent a mirar el documental que està en obert a internet, però també la convidem a assistir a col·loquis i xerrades, on crec que s’informaran molt més. El documental només és un punt de partida per informar-se, prendre partit i participar en l’activisme diari per denunciar la vulneració de drets humans de la població palestina.
