Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Fons d'armari

“El propòsit dels mitjans massius no és tant informar i reportar el que succeeix, sinó, més aviat, conformar l’opinió pública d’acord amb les agendes del poder corporatiu dominant”
Noam Chomsky


Sostiene Marlaska
, amb puny de ferro, guant d’espart i epístola oficial, que des de 1978 a la Via Laietana tot és festa de la democràcia i festival dels drets humans. D’un dia per l’altre, de la nit al dia, per generació espontània i del negre al blanc. I mira que de grisos n’hi havia un fotimer. Literal, el quart paràgraf de la carta adreçada a l’alcaldessa Ada Colau arrenca dient: “Desde 1978, con la llegada de la democracia y el Estado de Derecho, la comisaria de Via Laietana (…)”. Faula. Pura faula. “Borbón y cuenta nueva”. Xim-pum. Malgrat que en el paràgraf segon el ministre reconeix contradictòriament que “tenemos un deber de memoria para que nuestra historia pasada no se olvide, aunque sea una historia que muchos preferiríamos olvidar”. Síntesi: l’art mediocre de la màgia constitucional s’està convertint fa anys en un insult continuat a la intel·ligència i una humiliació permanent a la memòria. Es veu que 40 anys després encara no es pot dir que el darrer poli de la dictadura va ser el primer poli de la democràcia. Però no, no es canvia la història d’un cop de ploma i si les parets de Via Laietana parlessin, parlarien de tortures en dictadura i de cops en democràcia. I dallà plora la criatura encara en tants sentits. Exagerat? Exagerat –i inacceptable perillós i inquietant– és que un ministre en missiva oficial s’atreveixi a vendre fum d’oblit i foc d’encenalls d’amnèsia.

La Santa Hemeroteca en va plena, però diguem-ho així, senyor ministre: només un any després del miraculós 1978, CCOO protestava indignada per la designació de Genuino Navales García com a nou cap superior de la policia de Barcelona a la Via Laietana. Era 1979 i al comunicat hi deien: “la seva especial repressió contra la lluita per la democràcia i com a element destacat de la Brigada Político-Social i directe responsable, entre d’altres, d’innumerables detencions, tortures i vesànies contra treballadors, estudiants i ciutadans; […] no es poden admetre en llocs de responsabilitat civil persones que brutalment es van distingir per la seva ferotge repressió”. Només cal llegir el periodista valencià Lucas Marco, per exemple, que acaba de publicar Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de València. Un llibre que arrenca amb una dificultat –”Hay un pacto de silencio en Jefatura sobre este tema, nadie va a hablar”, com a interessant declaració democràtica d’intencions– i que recorda –cuentáme, Marlaska– que els repressors de la dictadura van acabar catapultats als llocs de major responsabilitat policial de la demoblanda. No esperin una història de reconeixement i reparació a les víctimes; sinó de silenci, premis i continuïtat dels victimaris. Així és, també, la història policial espanyola. Però es veu que no es pot dir massa, per interdicció expressa dels propagadors de la doctrina de la fe constitucional.

Sostiene Marlaska, amb puny de ferro, guant d’espart i epístola oficial, que des de 1978 a la Via Laietana tot és festa de la democràcia i festival dels drets humans. D’un dia per l’altre, de la nit al dia, per generació espontània i del negre al blanc

O dit d’altra forma: si tot fos com fantasieja Marlaska –un dels jutges més qüestionats per Estrasburg, amb unes quantes sentències en contra seva per no investigar tortures en democràcia–, aleshores els primers interessats a mantenir la placa haurien de ser els propis membres del cos policial. Es veu que no és pas el cas. A por ellos, oé, oé. I ara parlo del 2017, no de 1978, tot i que sospiti que la consigna serveixi per a alguns, indistintament del temps en què es pronuncia. En canvi, no és mai indistint parlar i matissar sobre les distàncies insalvables entre repressió en dictadura al quadrat i repressió en democràcia a la deriva. No, no és el mateix. Una cosa és una dictadura forta i una altra una democràcia feble: malgrat que el punt de contacte permanent sigui que els que sempre volen enfortir la primera i els que volen afeblir la segona acostumen a ser exactament els mateixos. I malgrat que sempre oblidem la factura d’impunitat i totes les continuïtats intactes en el poder i les fortunes dels que van manar en dictadura i continuaren manant en democràcia. Els exemples, malauradament, sobren. Ja ho va dir fa molt de temps algú: el més complicat de la transició serà explicar-la a la mainada. Javier Ortiz, paraula enyorada, el 2001: “Ni sé el tiempo que he invertido en poner de manifiesto que es eso precisamente lo que explica que los grandes vencedores de la Transición hayan sido, alternativamente, los herederos de la dictadura y los que jamás hicieron nada ni arriesgaron nada en contra de ella”.

Érase una vez un lobito bueno, per furetejar el mirall de silenci, fa ben poc que a Catalunya Ràdio han entrevistat llargament i en prime-time Mikel Lejarza, Lobo, una altra paradoxa transicional del pacífic trànsit nostrat. Reclutat pels serveis secrets franquistes de Carrero Blanco, va continuar prestant serveis des del primer dia del 1978. Espia en dictadura, espia en democràcia: el fons d’armari de la claveguera, intacte. Qualsevol periodista voldria entrevistar Lejarza, certament, però em van sorprendre tres coses del programa: que l’excusa fos que ha publicat un llibre –quan fa anys que ho fa, amb la mateixa cantarella, i encara li comprem com a novetat editorial–, que es passés més aviat de puntetes pel fet que fos reclutat pel franquisme policial més irredempt i que es digués, sense més, que el Lobo també havia treballat per al Comte de Godó. No perquè fos mentida, perquè és una veritat catedralícia, sinó perquè resulta que es va ometre que aquelles feines eren il·legals i que per aquells treballs va resultar condemnat a set mesos de presó, en conxorxa amb el coronel del CESID Fernando Rodríguez. En la mateixa vista oral, l’agent encobert –en dictadura i en democràcia, entre el servei d’estat i el negoci privat– va exonerar el propietari de La Vanguardia a canvi –diuen, diuen, diuen i ho deia Vinader– d’un bon pessic monetari vitalici. Si no ho expliquem tot, aleshores no expliquem res.

Una cosa és una dictadura forta i una altra una democràcia feble: malgrat que el punt de contacte permanent sigui que els que sempre volen enfortir la primera i els que volen afeblir la segona acostumen a ser exactament els mateixos

Sostiene el comisaro Villarejo, temps moderns, que el 1972 ja prestava serveis sota dictadura a la Brigada Político Social i en la lluita contra ETA al País Basc. Queda clar que sota democràcia, raó d’Estat, els ha prestat indistintament contra el projecte polític democràtic de Podemos i contra les corrupcions i evasions de la nissaga Pujol. La memòria quan crema sempre deixa relats i contrarelats que lliguen amb l’actualitat. Aquest cap de setmana, per exemple, a l’avinguda Maria Cristina, els haters de la gomina i la benzina han bramat i bordat contra “la reacció de la dictadura progre i separatista que ens ve oprimint des de fa quaranta anys”. Si el problema són els darrers 40 anys, no cal dir on ens volen retrotransportar. A Albert Rivera també se li va escapar fa poc, més freudianament probablement, aquesta idea de la democràcia com a problema: “en España llevamos 40 años cediendo al nacionalismo”. En tot cas, escric haters de la gomina per no dir el nom del partit que tots sabem, perquè google no em trobi citant-los i per no puntuar en l’estratègia digital trumpista dels esmentats. Per cert, pregunteta al marge: prohibirà la Junta Electoral Central, ara que li dona per prohibir paraules a uns mitjans públics catalans sempre en el punt de mira, la campanya electoral gratuïta que se li fa cada dia als professionals de l’odi? La pregunta és retòrica, però no sobrera. No, no ho farà. Show must go on.

Sostiene Josep Borrell, corol·lari quasi final i astorament alemany, que em fas les preguntes que vull o m’aixeco de l’entrevista. Una versió estatal del “Ara no toca” més pujolià? Novetat inquisidora, excepció censora o patró de conducta habitual quan el poder es veu qüestionat? A David O’Shea, periodista australià, li va passar ben bé el mateix el 2008 amb el Secretari d’Estat d’Interior de Zapatero, Antonio Camacho. El periodista li demanava aleshores per les paraules, dades i informes de Theo Van Boven, relator especial de l’ONU, sobre la pervivència de la tortura i el maltractament en marges molt concrets de l’espai policial a l’Estat espanyol. Resposta oficial: “Vamos a ver, apaga esto un momento, corta, corta, y vamos a plantearnos los términos de esta entrevista”. I sí, una mà de la Raó d’Estat entrà en escena i, efectivament, tallà l’entrevista. O’Shea va acabar titulant el reportatge, amb deontològic criteri i ètica obligada, amb un títol eloqüent: “Spanish Inquisition”.

El populisme punitiu, a més, no és el meu fort i mai he cregut en la presó, ni per a amics ni enemics. Però allò bo, si no és generalitzable, és lleig. I dolent. I injust. I molt classista. I del tot excloent

Sostiene Pereira, escrivia Tabuchi, “que a l’altra banda de la línia va haver-hi un moment de silenci”. No conec cap problema que s’hagi solucionat a can twitter. Però en tot cas, la realitat diu que Oriol Pujol ja és al carrer, després del brevíssim pas per la presó rere la condemna –pactada, reconeguda, assumida– per tràfic d’influències en el cas ITV. Dos mesos i fora. Au. Aquest és el preu escandalós i barat que es paga per una corrupció que ens surt caríssima? De debò? Diem Oriol Pujol en primera persona –una altra trampa– per menystenir que se’l condemna en qualitat de secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya. Individualitzem la conducta per aïllar l’hermenèutica d’un dispositiu de poder convergent –es pot dir ja o quant temps ha de passar per recordar-ho?– que té el president honorífic amb deixa andorrana, el seu exsecretari general condemnat i en tercer grau i tres tresorers imputats, un d’ells ja condemnat. Però al capdavall, la prova de foc dels drets i de l’humanisme penal és la seva universalitat i alteritat –són drets si són, també, per als altres. El populisme punitiu, a més, no és el meu fort i mai he cregut en la presó, ni per a amics ni enemics. Però allò bo, si no és generalitzable, és lleig. I dolent. I injust. I molt classista. I del tot excloent. A mi em sembla correcte que si Zaplana té una malaltia greu, surti de presó, a condició –sempre i sine qua non– que el tracte sigui igual per a la resta de presos. A mi em sembla excessiva la presó provisional per Sandro Rosell, a condició –sempre i sine qua non– que ens sembli excessiva l’ús i abús general de la presó preventiva, inclosa l’antifeixista engarjolada ahir. Classisme, desigualtat i cinisme és, precisament, això: que parlem de drets dels presos només quan els presos són personatges d’alta volada. Mentre llegia la nota de premsa sobre el tercer grau a Oriol Pujol –on es contextualitzava tots els tercers graus per primera condemna que s’atorguen al sistema penitenciari català cada any–, llegia que un dels motius de la concessió era “la preparació per a la vida en llibertat”. Rere dos mesos sense ella, no sé quina preparació cal, sincerament, més encara si tenim en compte que la mitjana de compliment de pena a Catalunya és de més de 2.500 dies. Alguns entren i surten ràpidament. I el mateix dia que Oriol Pujol accedia al tercer grau, s’escolava –mai en gran titular– que a les presons de l’Estat, a un estat fet presó per a tants, han mort els darrers quatre mesos seixanta presos –setze per suïcidi i dotze per presumpta sobredosi. Torna La Polla Records perquè mai van marxar: a la presó, los ricos nunca entran y los pobres nunca salen.

Hipèrboles de la memòria, no sé com acabar quan tot continua igual. Primer d’abril. 80 anys després, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales no han alcanzado aún sus últimos objetivos militares. Les posicions mediàtiques, m’atreviria a polemitzar que sí. Les bancàries ni s’han mogut, sinó que s’han ampliat. No volem creure el que ja sabem, per no haver de fer urgentment el que també sabem que caldria fer, m’escriu una amiga. Pantalla i realitat, realitats contra pantalles, resistència a l’algoritme digital, ja no sé si Black Mirror és la realitat del 2019 i El cuento de la criada, la pantalla de 1978. O a l’inrevés.